ELS ESCRIPTORS DE TERCERA DIVISIÓ

            Cada vegada que m’han donat un premi literari, en les quatre paraules que has de dir per agrair-lo tinc la mania de fer referència a la resta de participants no premiats, perquè com que he estat moltes vegades un d’ells, sé el pa que s’hi dóna. Mai com ara hi ha hagut tanta gent que escriu i que presenta la seva obra a concursos literaris, la qual cosa és una bona notícia per a la salut de la llengua, encara que per lògica el número de frustracions creixi proporcionalment a l’augment de producció. Per aquesta raó, com us deia, sempre que tinc la sort de quedar primer demano que es reconegui el mèrit a la constància de la resta de participants, sobretot perquè és possible que en algun calaix d’escriptors desenganyats s’hi amagui més d’una obra interessant. Com a mínim, estic segur que es queden inèdites moltes obres dignes de ser llegides. És per això que avui, diada dels escriptors que porten un llibre fresc de tinta sota l’aixella, reivindico la memòria dels tossuts militants en una mena de tercera divisió de lletraferits vocacionals, que s’arrosseguen de concurs en concurs, a la recerca d’una oportunitat que els tregui de l’anonimat.

            A la meva manera de veure, d’escriptors n’hi ha de tres categories: els que se’ls rifen les editorials perquè constitueixen la base del seu negoci; els que es fan passar el desig de publicar pagant-se l’edició, i en surten més o menys escaldats de l’experiència i, finalment, els que no tenen pedigrí, agent ni padrins. Aquests són els escriptors de tercera divisió que malgrat la seva obra faci bona ganya , es queden per vestir sants, insistint i tornant a insistir en provar sort i que algun jurat els doni l’alternativa. Aquesta tropa de tercera divisió ja donen per fet que de guanyador només n’hi pot haver un, però enyoren  aquells temps romàntics en que després de fallar el veredicte, un membre del jurat donava explicacions sobre com havien anat les votacions i, fins tot, feia una breu crítica de les obres que despuntaven, la qual cosa servia de valuós estímul als concursants. Durant la primera època del Nadal i en la d’altres altres premis de cert renom, aquests detalls es tenien en compte; avui, en canvi, aquestes coses són més fredes i si els promotors donen les gràcies per la participació ja es poden donar per satisfets. I si hi ha una editorial pel mig encara es va més per feina: el que importa és vendre, afinar la punteria i deixar-se de romanços. Perquè la festa sigui complerta, avui dia del llibre, potser valdria la pena que al passejar entre les parades tinguéssim presents també aquests escriptors de tercera divisió que estan a la llista d’espera per sortir de l’armari a la recerca de lectors i que, malgrat el que costa, no paren d’engiponar històries o d’ajuntar versos.