EL LABERINT PERVERS

            Cada dia que passa tinc més la sensació que ens han enredat ficant-nos en un laberint endimoniat de teories econòmiques enfrontades entre el malbaratament i l’austeritat, entre la gestió i la transformació de recursos, un laberint que et dona la impressió que algun mala bèstia vol convertir en un sac de malícia. La majoria dels que hi estem atrapats, al començament no ens desesperarem perquè teníem coll avall que érem capaços de trobar, entre tanta teoria, el desllorigador en quatre dies. Però, avui que ja ens hem perdut, molts de cap manera estem disposats a tirar la tovallola i arronsar-nos en un racó, resignats al destí. Per encoratjar-nos repetim el mantres com que no pot ser que el laberint sigui una trampa, que hi ha d’haver un forat per alguna banda o que el que passa és que no ens hi fixem prou. En el fons, són excuses per no caure en la depressió ni en el derrotisme. Però també hi ha gent amb la moral alta que es passa el dia fent càlculs de probabilitats i d’altres, més indecisos, que es passen les hores intentant desfer els passos donats cap a l’esquerra, intentant refer el camí tombant cap a la dreta.

Si ens poguéssim observar donant voltes i més voltes dintre d’aquest immens dèdal, quedaríem impressionats de veure com ens compliquem la vida anant amunt i avall com esperitats, enlloc d’asseure’ns d’una vegada en l’esplanada central i mirar de posar-nos d’acord per establir un mètode d’orientació per trobar la sortida en base a estimar rigorosament el risc, en un esperit de sacrifici i disciplina durant l’execució del pla, en la convicció de que el laberint si que té sortida i en el compromís de no deixar de caminar tots en el mateix sentit colze contra colze, fins que no s’estigui fora de la ratonera en que determinats poders fàctics ens volen atrapar, multiplicant les dificultats per sortir-ne. Ara bé, si s’arribés a demostrar que el laberint l’han sabotejat expressament per deixar-nos-hi morir de fam o de inanició, potser els que estan decidits a no rendir-se acabin complint l’amenaça de tirar pel dret fent volar el laberint pels aires. No seria la sortida que ens convé, però cal recordar les lliçons de la història: quan un nus està tan embolicat que no hi ha manera de desfer-lo per les bones, no queda més remei que tallar-lo d’un cop de destral. El que em preocupa més, de tot plegat, és que comença a ballar-me pel cap la sospita que l’administrador del laberint estigui provocant que algun indignat acabi prenent foc a la metxa, pensant que això seria bo pels seus interessos.