Ara que es torna a
remoure un projecte de llei de transparència, penso que amb aquesta qüestió
passa una mica com entenia allò de la repartidora aquell comunista
característic: tot es pot repartir mentre no es tracti de bicicletes perquè jo
en tinc una. Una transparència sense entrar en massa detalls, vol dir transparència
a mitges, que és el que passa quan es volen netejar els finestrals amb un drap
brut: que queden entelats i tot es veu borrós. El que els ciutadans voldríem es
conèixer la lletra menuda dels pressupostos, no els macro números de les partides
sinó les peculiaritats de cadascuna. Per exemple, noms i cognoms dels assessors
adjunts i els càrrecs de confiança de les presidències de cada autonomia i dels
ministeris o conselleries, incloses les nòmines. Tanmateix, que d’una ullada es
pogués saber qui és qui en tots els consells d’administració i comitès de
direcció de les empreses públiques i quant costa cada rectoria.
I com que la transparència s’hauria de notar en tots
els aspectes que incideixen en una bona administració, segurament no seria
balder que el contribuent pogués valorar els avenços en la millora de l’eficiència
i en la gestió dels consums de cada departament (papereria, telèfon,
electricitat...) o de gestió (ràtio d’absentisme, temps de tramitació dels expedients,
cost dels assessoraments o informes externs i de les feines externalitzades...).
Els desenganys en matèria de transparència administrativa, quan no s’està acostumat
a que qui paga els sous dels funcionaris amb els seus impostos hi fiqui el nas
sense intermediaris, solen ser de frustrants. Però portar la transparència fins
a tots els racons és l’única manera com es pot regenerar el sistema de cap a
peus, ja que no només els polítics en tenen la culpa del desori que s’hi respira,
sinó que a cadascú que treballa a l’administració pública – des del rei a la
senyora de la neteja, com diria un castís –, la transparència li afecta individualment.
I només s’aconseguirà un resultat satisfactori quan qualsevol ciutadà, prement
un simple botó, pugui tenir accés a informacions tant de pissarrí com les que
he posat com exemple. Per tant, que no ens facin gabiejar més entretenint-nos
mirant les esquerdes de la casa reial, doncs amb l’aluminosi que la podreix. aquell
edifici té els dies comptats i, en canvi, amb la resta de l’administració
potser sí que encara hi som a temps de donar-li la volta com un mitjó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada