QUE NO S'ATURI LA PRODUCCIÓ!

QUE NO S’ATURI LA PRODUCCIÓ!

            En quan va transcendir la notícia que un dels centres de producció a Bangla Desch s’havia ensorrat, els que des de molts de quilòmetres de distància controlen la logística de les fàbriques escampades pel tercer món només estaven preocupats per una cosa: com cobrir la producció que se n’havia anat en orris, per tal d’impedir que el subministrament de roba a les multinacionals que abasteixen de roba cara o barata a les botigues de mig món no s’aturés. Que la meitat de les quasi quatre mil persones, la majoria dones i nenes, estiguessin sota la runa entre la vida i la mort, pels cervells de la trama d’explotació més fastigosa de mà d’obra en benefici dels grans gegants de la moda no passava de ser un accident lamentable: el vertader desastre seria que es tranques la cadena de distribució i que les botigues dels grans bulevards quedessin desproveïdes de gènere per al consum de la gent d’upa. Correm-hi tots! Que la gent “pija” són els que gasten. Fins i tot aquesta paona reial que exerceix de virreina a Catalunya, creu que la “gent guapa” ens traurà les castanyes del foc perquè mouen l’economia. I com que aquesta opinió està força estesa en els ambients “guapos”, la producció no pot parar. I les màquines ensorrades s’han d’engegar a qualsevol altre indret on la mà d’obra també treballi per quatre rals i no s’encanti amb mesures de seguretat.

            Les persones que hi han deixat la pell, a Bangla Desh, cobraven encara no un euro per una jornada de dotze hores estacades a les màquines, sense temps per l’entrepà de mig matí, ni gairebé per anar a fer les necessitats. Els fabricants explotadors rares vegades han ni vist en les condicions que aquella gent treballa, perquè aquests detalls secundaris es deixen en mans dels socis locals, coordinats des de la central logística d’operacions tota aquesta màfia al servei del negoci tèxtil mundial. És clar que aquesta explotació l’abonen i la toleren els governs locals per donar menjar als seus pàries, però això no excusa als beneficiaris finals, de la seva responsabilitat. La roba de marca que surt a un preu de cost tirat, perquè la mà d’obra que intervé en tot el procés de fabricació i confecció cobra una mil·lèsima part del que cobraria un occidental, no es ven a preu de saldo ni en botigues de tot a cent, sinó que s’exposa en els aparadors més selectes i la compren els que poden permetre-s’ho, no perquè sigui més còmode, més fresca o més higiènica, sinó només perquè ofereix al comprador d’elit com si diguéssim el valor afegit per distingir-se de la patuleia. El diferencial entre la misèria que paguen a la mà d’obra bengalí i el preu final a peu de passeig de Gràcia, se l’embutxaquen intermediaris, comissionistes i fabricants, cap dels quals, de ben segur, ha vessat una sola llàgrima per les seves “productores”, a la tragèdia de Bangla Desh. A més a més, amb la tranquil·litat que cap inspector els hi buscarà les pessigolles pel sinistre.