L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 46 i 47)

46

  Mestre Mateu intentà que en Miquel deposés la seva actitud i parés de vexar els forasters; però, en contes de fer-li cas, el va deixar amb la paraula a la boca, donant-li una empenta que de poc no el va fer caure i que arrancà de l’assemblea un quasi unànime murmuri de rebuig.

En Guillem ho va aprofitar per atansar-se al seu fill, que encara encanyonava com un obsés l’Andrea: - Què et penses que estàs fent? Creus que d’aquesta manera et carregues de raó? No t’ho pensis pas; una altra vegada, fill meu, l’has ben espifiada per voler posar el carro davant del matxo.

- Pare, no m’ho retreguis més això, que el que estic fent és per tu, perquè puguis recuperar per a natros el poder que mos pertany.

- Mira, mestre Mateu i jo segurament no llaurem plegats massa sovint; però, me’n guardaré be prou d’arrambar-lo del poder per la força i, sobretot, de faltar-li al respecte que es mereix, si més no, com a ancià.

- Doncs no mos podem fer enrere, pare – quasi va implorar-li amb veu histèrica, en Miquel -, ara ja és massa tard. Tenim la força per reduir els forasters i si tu et poses al davant, la gent s’oblidarà de mestre Mateu en quatre dies i farà el que tu els hi manis per sortir-nos-en d’aquest atzucac. Natros nomes t’hem aplanat el camí, perquè ho tinguessis tot de cara. No és això el que volies, tal com varem quedar?

- Jo no vaig quedar amb tu de cap manera. Mai m’has sentit una paraula a favor de l’ús de la força per aconseguir cap mena d’objectiu, sinó tot el contrari. I encara menys en aquestes circumstàncies, amenaçant la persona mercès a la qual te n’has sortit sa i estalvi de la teva nefasta aventura a casa dels forasters.

- Me les varen fer passar molt putes allà, pare! I aquesta dona, per més que et faci l’aleta, mai m’ha pogut veure ni en pintura i se mos ha estat rifant, no t’enganyis. I quan em moc perquè tu posis remei al desori consentit per mestre Mateu, fotent fora els forasters d’una vegada; a tu se t’arronsa el melic i prefereixes renegar públicament de natros, com si estiguéssim empestats. ¿Vols que deixi en pau aquesta dona? Doncs no pot ser! Hi ha coses que no poden ser i aquesta n’és una; de manera que no m’ho demanis més, pare, i treu-t’ho del cap.

- ¿Pots preguntar-li una cosa al teu fill, de part meva? – intervingué l’Andrea que, sense esperar la resposta i fent gala d’una sang freda considerable, li va engaltar: - ¿què se’n ha fet dels homes armats a qui els hi heu pres les armes?

- I jo què sé? – va contestar-li en Miquel ràpidament, plantant-li cara abans que son pare li traduís una pregunta, que ja s’esperava -. Pareu de fer preguntes idiotes, amb segones de canvi. No en sabem res dels forasters armats, fora que quan els hi hem ensenyat les dents s’han acollonit i s’han deixat prendre les armes, sense oposar-hi cap resistència, vet-aquí la veritat; però, no sabem on s’han ficat després, potser encara corren que se les pelen o s’han encalafornat cagats de por.

- Si els hi heu fet mal o ens en féu a cap de nosaltres ho pagareu molt car. Penseu que no ens costarà gens ni mica esclafar-vos com si fóssiu insectes – li replicà l’Andrea, encarant-se aquesta vegada a mestre Mateu, de fit a fit.

  A mesura que les paraules pujades de to i les amenaces s’anaven entrecreuant sense aturador, la gent del poblat cada cop es posava més nerviosa i es començava a sentir mainada somiquejant. En Guillem es decidí a prendre una iniciativa que li repugnava entomar, a pesar que tal com havien anat les coses no hi veia cap altra solució, per desblocar una situació tan tensa: - Molt bé, Miquel, matem-ho d’una vegada! ¿Si m’avinc a fer el què vols i arracono mestre Mateu, tu faràs també el que et digui, començant per deixar lliures els forasters?

- Òndia, pare, no m’ho pots fer això. Aquesta gent es venjarà de natros de seguida que en tingui ocasió, si els deixem anar; ja els has sentit. Mentre els retinguem sempre mos seran de profit si hem de negociar alguna cosa; però si els deixem anar, a canvi de re, viurem pendents de quan tornaran per revenjar-se’n.

- Guillem – al sentir la veu de mestre Mateu intervenint, tothom va parar atenció al que deia-, ja saps de sobres que no estic d’acord amb els mètodes del teu fill, però al punt on hem arribat, potser no és cap disbarat el que proposa. Pitjor no ho podia fer, però ja que no podem fer-nos enrere i no queda cap altra remei, almenys intentem guardar-nos una pedra a la faixa, per si de cas hem de fer-la servir.

  En Miquel va quedar sorprès d’haver trobat un aliat inesperat, i oblidant el menyspreu que li tenia, s’hi va repenjar de seguida, com qui s’aferra a un clau roent: - Celebro que, per una vegada, hi toqueu. Us ho poso més fàcil: obeirem les vostres ordres si accepteu compartir amb mon pare la presa de decisions fins que mos n’hàgim sortit, sempre que quedin sota la nostra custodia els forasters. Amb dotze ostatges aconseguirem qualsevol tracte que ni mos hipotequi ni mos humilií, com ha passat des que aquests forasters mos han ocupat com si fossin els amos.

- A mi em sembla bé, si dones paraula públicament que a partir d’ara ens obeiràs i que no mouràs ni un dit sense consultar-nos-ho primer – la veu recuperada del mestre Mateu coratjós com sempre, no podia ocultar la satisfacció per haver trobat, finalment, un desenllaç raonable.

- Tu te’ns la paraula, fill. Però si et compromets, i després no compleixes la paraula,  jo mateix demanaré a l’assemblea que se t’apliqui el càstig més sever que mai s’hagi vist – en Guillem es va afegir a l’estratagema de mestre Mateu, sense cap recança, una vegada va endevinar el rerefons de la jugada.

  En Miquel es trobava acorralat entre l’espasa i la paret, sense cap excusa per marejar més la perdiu; de manera que va avenir-se, si us plau per força, a ratificar davant l’assemblea que s’amollava al tracte. En prova de bona voluntat va abaixar l’arma que apuntava el cap de l’Andrea, i en Carles ja feia estona que s’havia desentès de l’Iban i la seva companya; disposant-se a escortar els forasters fins al turó, a l’espera de com es resolgués la crisi. L’Andrea, que malgrat totes les promeses de no ficar-se en embolics no es refiava un pèl d’en Miquel, va exigir que en Guillem els acompanyés i que ell mateix expliqués la situació a la resta dels xics i als homes armats. Mestre Mateu, també es va oferir per pujar a la mina amb ells, però en Miquel ho va rebutjar de pla, al·legant que no calia fer tanta parafernàlia.

  Total, que els dotze de la colla d’en Miquel, l’Andrea i els altres dos forasters, més en Guillem, es dirigiren cap a la mina. Abans d’arribar-hi, l’Andrea va descobrir de cua d’ull que un dels homes armats els seguia de lluny i d’amagatotis. Pensant que estava complint les seves instruccions d’estar a l’aguait, li féu una senya perquè s’apropés. Al adonar-se de la seva presència, la reacció d’en Miquel va ser la de posar-se a la defensiva, però una mala mirada de son pare li rebaixà els fogots.

En definitiva, no deixava de ser pintoresca la processó: els dotze de la colla d’en Miquel escortant l’Andrea i companyia, en Guillem caminant tot sol al darrera, i un home armat seguint-los a curta distància, no sabent ben bé com havia d’actuar.

Al entrar a la mina, l’Andrea va indicar a l’home armat que els va rebre a la porta que formés tothom a la galeria principal. Aquest li va contestar, esforçant-se perquè captés la segona intenció del missatge, entremig de tanta roba estesa: - No queda ningú. En Miles ha manat que fugissin cap al districte quan ens digué que us havien posat la pistola al pit. En Toni els ha acompanyat perquè estava molt afectat anímicament, després que aquest intrús l’hagués atacat i robat l’arma; i en quan a l’Alex, no en sabem res. Ja fa estona que han marxat, a cavall de les bicicletes; a hores d’ara ja deuen estar arribant.

47

  En Josep Oriol i els seus companys trigaren quasi tres hores ben bones per tornar de Sant Feliu, degut a que en Toni, que tant si com no volgué acompanyar-los, era un desmanyotat amb la bicicleta, i que al ser de nit havien d’anar més amb compte per on passaven. Com sempre, la Berta Unzueta els va rebre, a la porta del bloc dels cent i al assabentar-se de les peripècies, va activar sense torbar-se el protocol d’alarma en fase tres: això volia dir que es convocava una reunió immediata del plenari, al bloc dels nou-cents.

Aquesta vegada va ser en Miles Jordan el portantveu dels xics i, com era propi d’ell, feu un resum sobri dels fets, sense anar-se’n per les branques: - Estàvem acabant l’encàrrec que ens vàreu confiar sobre les característiques de la vida que porten al seu poblat els intrusos, quan va interrompre’ns en Toni, un dels que vetllaven per la nostra seguretat, afirmant que l’havien atacat, desarmant-lo. Tanmateix, no en sabia res del seu company Alex, amb qui estava fent la ronda; però, tenia el convenciment que l’intrús que el va atacar, aquell que havíem fet presoner al districte dies abans, l’estava encanyonat amb l’arma del seu company. En aquells instants es desenvolupava al poblat una reunió, a la qual no sé per què s’havia entestat en assistir-hi l’Andrea, fent-se acompanyar per dos dels xics, l’Iban i la Maria Paz. Considerant, després que sabérem de l’atac als armats, que corrien perill i que se’ls havia d’avisar amb urgència jo vaig encarregar-me’n, i al entrar al local on es feia l’assemblea vaig ser testimoni de com un escamot, menat sempre pel que varem empresonar aquí, amenaçava la nostra gent amb les armes que ens havien robat i amb pals. L’Andrea, precisament, era la més sacsejada i amenaçada per aquells energúmens que es discutien a crits entre ells i que estaven molt esvarats, gairebé fora de control. Vaig fugir tot el de pressa que em permeteren les cames i sota la meva responsabilitat, considerant l’extrema gravetat dels fets que acabava de presenciar, vaig decidir que teníem de tornar ràpidament aquí per informar-vos del que succeïa i, també, per evitar caure en mans d’aquella turba forassenyada, contra la qual poca resistència podíem oferir. Em va semblar convenient que es quedessin, per si de cas, només els altres dos armats, ja que en Toni es trobava en un estat anímic lamentable, i era més un destorb que no pas una ajuda. Pel que fa a l’Alex no n’hem sabut res més, ignorant què se n’ha fet d’ell després que li prenguessin l’arma – encabat de donar la seva versió, en Miles va parar en sec, com si se li hagués estroncat la xerrera, disposant-se a respondre preguntes o a escoltar comentaris.

En Roca fou el primer en intervenir, per aplaudir-li la decisió que havia improvisat sobre la marxa, doncs si els haguessin fet presoners a tots, al districte podrien haver tardat dies a saber-ho i la reacció potser hagués arribat massa tard.

- Amb aquests intrusos s’han d’acabar les contemplacions – l’interrompé el representant dels vuit-cents, que sempre havia fet costat a les postures més radicals de l’Andrea, amb qui mantenia una relació sentimental -, i s’han d’aplicar sense titubejar els protocols que pertoquin, doncs amb salvatges com aquests no s’hi valen ni la compassió ni els escrúpols de consciència, ja que desprès passa el que ara lamentem. Ésser massa bo vol dir ser burro, gairebé sempre. La meva opinió és que hem de presentar-nos-hi a cara descoberta, amb tota la nostra potència, i escarmentar-los d’una vegada i per sempre. Mort el gos, morta la ràbia.

- Quants penseu igual que ell? – preguntà el doctor.

- El gir conseqüència dels darrers esdeveniments ha trastocat totes les nostres teories anteriors – li respongué el seu fill -, i ara mateix reconeixem que la prioritat es alliberar els que s’han quedat allà per la força; amb la contundència proporcional que calgui, és clar. No podem amagar, però, la nostra simpatia per a la major part dels pobres intrusos, sobretot pel seu senzill estil de vida, sense pretensions ni enveges. La revolta l’ha protagonitzada un petit grup de fanàtics que també tenen atemorida a la seva pròpia gent. No seria raonable, en la nostra opinió, que paguessin justos per pecadors. Nosaltres pensem que s’han d’acular els culpables directes i castigar-los amb el màxim rigor; però no es pot arrasar tot un poble indefens, perquè una minoria s’hagi comportat vandàlicament.

- A vegades no queda altre remei que fer net i ras per a no sentir-ne a parlar mai més del problema – manifestà expeditiu en Roca.

- Però la majoria no en tenen cap culpa dels actes d’una púrria impresentable, i els que només aspiren a sobreviure en pau, pensem que han de tenir-ne l’oportunitat – li replicà aquesta vegada el seu fill Climent.

- Si el que ha relatat en Miles és la pura veritat i perilla la vida dels nostres, no podem anar amb miraments – opinà bastant empipat el representant dels mil cinc-cents -; ja es la segona vegada que us ho adverteixo. A més a més, no sempre és tan senzill, com a vosaltres us sembla, separar el grà de la palla. A vegades surt més a compte calar-hi foc a tota una collita contaminada, que no pas entretenir-se a mirar planta per planta.

- Home, aquesta teoria em sona – intervingué en Daniel Noales -, ¿que potser també és la que va defensar la SVR per justificar, en capella de la gran patacada, la seva particular selecció entre bons i dolents? Entre qui tenia o no dret a salvar-se?

- Amb quina impertinència surts tu, ara? – exclamà en Roca – Qui us ha entabanat amb aquestes ximpleries?

- Heu sentit parlar mai d’un tal Baldiri Roc? – li va estampir a boca de canó, altra vegada en Climent.

- No, qui és aquest? Alguna de les noves amistats que heu fet? – va replicar-li sarcàstic en Roca.

- Doncs no, pare. Perquè ho sapigueu, era un polític català, que havia estat president d’aquest territori on ens trobem, el qual quinze anys abans de la gran patacada ja preveia el que podia passar si no es feia una bona endreça, assenyalant unes quantes poderoses Corporacions– la més destacada, per cert, la nostra inefable, generosa i altruista SVR – de tenir a les seves mans el destí del món des de l’ombra, i de no moure un dit per impedir que una part considerable de la humanitat es precipités cap a la destrucció total. Enlloc de trencar-se les banyes per aturar la caiguda al buit de tants innocents, la SVR esmerçava tots els esforços en bastir assentaments sofisticats com el que ocupem, des d’on només un grapat d’escollits a dit poguessin començar des de zero un projecte nou de civilització, net de pols, de palla i de males herbes.

- I això t’ho ha revelat en somnis aquest tal Baldiri?

- No, això és el resultat de posar blanc sobre negre la historia pura i dura que ens heu amagat. Hem trobat un manuscrit del discurs d’aquell home davant totes les nacions, que contenia una proposta concreta per aturar l’imminent desastre.

- El Déu que el pela! I quin cas li’n varen fer a aquest tifa?

- Ja hi va haver qui es preocupà de serrar-li les dents per sempre, fent-lo passar per boig i enfonsant-li, de retop, la reputació.

- Ja veus! Però, ara de què m’estàs parlant? D’una llegenda centenària? No li donis més voltes, la SVR va fer el que tenia de fer: assegurar almenys per a uns quants, per descomptat seleccionats entre els millors exemplars de l’espècie, una civilització que sobrevisqués a la gran patacada que va anorrear l’anterior – que, per cert, ja estava més que podrida i obsoleta, sense cap possibilitat de redempció -, posant al seu abast recursos i normes per a no recaure mai més en els vicis que havien abocat el món a la seva pròpia destrucció  – en Roca no parlava com qui busca excuses, sinó com una persona convençuda de que té la raó.

- O sigui, si no ho he entès malament – la intervenció d’en Josep Oriol no podia ocultar una profunda decepció pel que estava escoltant -, nosaltres som l’exemple pràctic de la teoria de fer foc nou. Em sembla recordar que encara fa molts més anys, un tal Noe, amb la complicitat del seu mateix Déu, va sobreviure també sense remordiments a un diluvi universal, barrant l’entrada a la seva barca als exemplars impurs o imperfectes de cada espècie, d’acord amb les normes que aquell Déu, inexplicablement injust, parcial i ressentit, havia dictat per salvar-ne només unes quants d’incondicionalment fidels; permetent com un botxí insensible i prepotent, que la resta de població infidel s’ofegués sense clemència. Més o menys, seria com la SVR es va comportar, oi?

  Indignat, en Roca féu un apart amb els membres del plenari i la breu consulta degué confirmar que les opinions eren coincidents perquè, dirigint-se als xics, va comunicar-los amb to greu i solemne:

- Ara tenim coses més importants per esbandir que no pas emmerdar-nos en un debat acadèmic que ens portaria enlloc o potser molt lluny, depèn. Ja les aclarirem un altre dia totes aquestes bestieses filosòfiques i morals; mentrestant, considereu-vos arrestats al refectori del bloc, del qual no en sortireu fins que la crisi amb els intrusos estigui resolta. Aprofiteu-ho per prendre-us una bona purga i per reflexionar sobre el que vertaderament us convé, de manera que quan reprenguem aquesta conversa tingueu les coses prou clares com per ésser una mica més comprensius i raonables o, en cas contrari, us haureu d’atendre a les conseqüències.