"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - (Capítols 30 i 31)

30

  Mestre Mateu intentà recuperar la iniciativa reconeixent al pare d’en Miquel el paper d’intermediari oficial. En aquesta línia de complicitat, li va proposar: - Guillem, s’acosta migdia i potser hauríem de convidar els nostres hostes a fer una queixalada, abans no se’n tornin.

No havia tingut temps encara l’interpel·la’t de traduir aquestes paraules, quan el doctor va avançar-se, deixant caure una observació que, evidentment, només anava adreçada als de Sant Feliu i a en Guillem en particular; doncs la va fer en català: - Transmet la invitació, però tingueu en compte que si us l’acceptéssim hauríem de controlar tot el que ens prepareu, tant de menjar com de beure.

- No us preocupeu – el tranquil·litzà el pare d’en Miquel, fent servir el mateix to sarcàstic -, podem oferir-vos carns d’aviram a la brasa, que és un àpat ràpid de preparar; i com que es cuina a la vista de tothom, seria difícil d’enverinar-lo.

  Després de comprovar que a mestre Mateu tant se li’n donava d’aquella mostra de desconfiança, acompanyada d’un tímid somrís en Guillem traduí la invitació als forasters, que es quedaren una bona estona xiuxiuejant entre ells abans de respondre. Àdhuc, un de la colla dels xics, fou cridat a aquella mena de consulta.

Finalment, quan l’Andrea el va cridar per posar-lo al corrent de la decisió la va trametre a mestre Mateu: - Diuen que us agraeixen la convidada, però que volen tornar-se’n de seguida a casa seva. No obstant això, es quedaran uns quants dies una colla dels forasters més joves que han aparegut a darrera hora, a cavall d’aquestes màquines que se’n diuen bicicletes. Aquests marrecs es veu que escriuran un informe sobre els nostres costums i el gènere de vida que portem. Ho faran escortats per quatre homes armats, perquè no se’n refien de nosaltres. M’han dit que els haurem de tenir a dispesa mentre voltin per aquí, i jo ja els hi he avançat que no hi ha inconvenient, ja que com veieu no tenim gaire marge de maniobra; però, he aconseguit que, com a contrapartida de la nostra col·laboració, alliberin en Miquel. S’hi ha compromès personalment la que mana, que m’ha assegurat que ella mateixa l’acompanyarà de tornada, aprofitant la tartana que també ens han requisat allà. Us sembla bé, com ho he pelat?

  Mestre Mateu féu que sí, visiblement alleujat al assabentar-se que la majoria de forasters tenien la intenció de tocar el dos de seguida.

         - Assegura’ls-hi que seran ben acollits i que es poden considerar com si estiguessin a casa seva. Tu mateix podràs fer-los d’enllaç, si et sembla, com fins ara – no ho podia expressar en veu alta perquè el doctor s’hagués adonat què li ballava pel cap: que aquell petit retén que deixaven era la millor garantia del retorn d’en Miquel sa i estalvi, i qui sap si la contrapartida per alguna altra transacció en cas de necessitat.

  Mentrestant, el doctor i l’Andrea es varen acostar al racó de la plaça on s’havia enretirat la colla dels xics, satisfets per la confiança que se’ls hi acabava de fer; ho aprofitaren per donar-los instruccions, sense tenir roba estesa.

- Furgueu per tot arreu – els ensinistrà la dona -, assegurant-vos que no us amaguen res. Hem de tenir la certesa absoluta que aquests pallassos són de fiar, i que no es revoltaran en un moment donat. És probable que aquesta gent sigui menys suspicaç amb vosaltres que no pas amb mi, que no em poden veure ni en pintura; però, no us deixeu ensarronar i aneu al gra, que no us hi deixem aquí per fer bonic, sinó per passar el rastell..

Quan el doctor s’acomiadava de son fill i de la resta dels xics, l’Andrea no perdé el temps i va donar consignes també als quatre homes armats, als quals havia escollit personalment perquè eren de la seva total confiança: - No perdeu de vista els xics i protegiu-los dels paranys si podeu; però, tanmateix estigueu al cas de tot el que facin i diguin. Si noteu quelcom que grinyola massa, no espereu que jo torni; un de vosaltres que vingui de seguida a informar-me. Qualsevol picabaralla que tingueu amb aquesta gent, en principi podeu intentar resoldre-la amb l’ajuda de l’interpret; però, jo no me’n refiaria gaire, i no estarà de més que, discretament, no li tragueu l’ull de sobre, perquè és probable que, quan pensi que no se’l vigila aprofiti per fer el doble joc: és més murri del que sembla.

31

  Una vegada se n’hagueren anat la major part dels forasters, en Quico va respirar més tranquil. Pels que s’havien quedat, el pare d’en Miquel els hi buscà allotjament, mentre el poblat es refeia com podia de les emocions acumulades les darreres hores. Mestre Mateu tampoc no s’ho passava bé, perquè malgrat les aparences de relatiu bon rotllo, no podia dissimular que alguns detalls d’aquella visita tan agafada pels pèls no li agradaren gota; per exemple: que els forasters no els hi acceptessin ni un mos, ni un trago. Va observar, en canvi, com de tant en tant rossegaven unes barretes d’amagat, i que xumaven directament d’un bot que guardaven a la motxilla, que tots duien penjada a l’esquena.

Mentre caminava cap a casa, acompanyat d’en Lluc i d’en Quico, aquest li preguntà: - No heu trobat estrany que en Guillem, de cop i volta, es despengi entenent-se tan bé amb els forasters, com si fos un d’ells?

- Mira, d’en Guillem t’ho pots esperar tot – li contestà mestre Mateu -, sembla un benaventurat, però és un manefla com el seu fill. Ves-li al darrera! Els Poll sempre han sabut tocar totes les tecles, i se n’ha sortit prou bé, llamp me mau! Per part de l’àvia Mallorquí, eren una espècie de cacics a la Terra Alta, d’on procedien: s’havien embolicat amb el poder més d’una vegada, tant allà com aquí, quan una branca de la família va baixar a Barcelona a fer carrera. No és estrany, doncs, que conegui l’anglès i potser alguna altra llengua i tot, mira que et dic. Com deus saber, els vostres avis tenien una enganxada darrera l’altra, per diferencies en la forma de pensar i de dirigir el poblat. En la teva família, la dels Llibre, també alguns havien fet la gara-gara a la política, principalment l’avi Bernat que va fer tronar i ploure de tant com n’era, segons els que el conegueren, d’exaltat i, al mateix temps, d’avançat per a la seva època. Ell també devia saber-ne d’anglès, doncs per casa encara ronden uns quants llibres que hi són escrits, i que ell se’ls devia apreciar tant que se’ls va emportar a can Pasqual, acabant a les meves mans no sé per quina raó, encara que jo si que no hi entenc ni papa. Si no ho recordo malament, també hi ha a la galeria gran de la casa del turó un bagul, que pertany a la família dels Poll, ple de papers i llibrots que jo, quan era petit, vaig remenar més d’una vegada, acompanyant en Llibert, que em feia de mestre, i que de tant en tant hi anava a consultar coses i a regar les arrels, com em deia amb sornegueria.

- M’ha semblat que ja us està bé que en Guillem s’hagi fet tan indispensable als forasters – el punxà en Quico.

- Que hàgim tingut diferències no significa que no me’n refií, sobretot quan està en joc el futur del poblat. Penso que he comprés per què fa el paperot d’estrassa que fa: és pel bé del seu fill. Per ell faria tots els papers de l’auca, si convingués. Però, a més a més, intueixo que aquesta inesperada bona relació amb els forasters ens pot anar bé de rebot, i que cal que duri. D’entrada han d’anar al tanto amb el que diuen, mentre en Guillem estigui a prop. Esclar que amb això no n’hi ha prou, però, mira que et dic: és bo que algú de nosaltres parli la seva llengua com ho és, també, que el seu sanador entengui el català. Potser hauries d’esbrinar si entre nosaltres hi ha més gent que encara xampurregi una mica d’anglès, ja que de fet abans del daltabaix tothom més o menys en parlava a la feina, tant si els hi agradava com si no.

- Si estava tan estès, com és que pocs de nosaltres se’n recorda?

- Tant els Llibre com els Poll es dóna la casualitat que eren d’aquells catalans que se’n deia “de la ceba”, tossuts a no sacrificar el català en benefici de cap llengua invasora – com fou primer el cas del castellà i després de l’anglès - quina cultura, a més a més, no ens feia fred ni calor. Suposo que és al contrari dels forasters, que si van sobreviure en aquest territori vol dir que eren catalans de ple dret, tot i que al procedir de tants diversos indrets es van acomodar, sense oposar gaire resistència, a una moda abassegadora coneguda com globalització; la qual, entre d’altres exigències, havia imposat l’anglès com a únic vehicle de comunicació comercial i tècnica, asfixiant i amorrant tant el català com d’altres llengües, a la categoria de relíquies – explicà en Lluc.

- Doncs ara que els dos capteniments s’han retrobat en aquest escenari inesperat, com creieu que pot acabar tot plegat? – es preguntà en Quico.

- És un misteri. Em sembla que hauríem i podríem intentar conviure com a bons veïns, però no les tinc totes. Avui he vist clar que no se’n refien ni un pèl de nosaltres, malgrat disfressen el rebuig de cortesia postissa. M’espanta que siguin - però, sobretot, que se’n sentin - tan superiors a nosaltres, que es creguin amb dret a imposar-nos les seves lleis.