L'HONORABLE BALDIRI ROC - (Capítols 34 i 35)

34

  En Daniel va improvisar el pla de treball, assumint la seva especialització en logística i planificació. En contra de les recomanacions de l’Andrea, va decidir que era millor repartir-se la feina de camp al poblat entre dos equips de recerca, perquè si del que es travava era de fer-se’n càrrec de tot amb la màxima objectivitat i rapidesa, considerava que anant en ramat els hi passarien per alt  detalls importants i, en canvi, separant-se en dos grups, podrien contrastar-ne després les observacions de cadascun. A tothom li va semblar de conya i, per actuar amb naturalitat, decidiren que la Kate, en Miles i en Garmendia, que eren companys de bloc, s’ajuntarien amb en Josep Oriol, que era l’únic desaparellat; així els tres residents al bloc dels tres-cents – en Climent, la Maria Paz i el mateix Daniel – formarien l’altre equip. Tot perfecte, si un dels homes armats no hagués objectat el pla, dient que tenien ordres estrictes de l’Andrea de no deixar-los sortir mai sols, ni per separat.

L’Iban, que es formava per assumir la responsabilitat de la seguretat del seu bloc fent el recanvi generacional, va ser intransigent: - Ni parlar-ne d’això! Ara l’Andrea no hi és, i els que hem de decidir com organitzar-nos la feina som nosaltres. Ho farem tal com hem dit i vosaltres ens podeu fer de carrabina, si voleu; però, perquè ens deixeu en pau, no perquè ens faci cap falta la vostra protecció. N’assumeixo totes les conseqüències de la decisió, i que no se’n parli més.

- Doncs, apa, si no hi ha res més a dir ja podem anar passant, que mentre parlem no avancem - digué en Daniel, donant un copet de complicitat a l’espatlla de l’Iban - Quedem per trobar-nos a mitja tarda per revisar les notes que hàgim pres, i comentar les primeres impressions?

  Tanmateix, mestre Mateu estava reunit amb en Lluc, la Rosa i dos altres de la seva corda. Els hi va confessar que, després de tot, l’evidència d’altres supervivents li semblava positiu per la prosperitat i consolidació de Sant Feliu. Va comparar-ho amb la situació que varen viure quan es va arribar a un acord entre els supervivents del refugi de la Conselleria i els activistes de Can Pasqual.

- Home, no sé com el veus tu el panorama – respongué en Lluc, en un to més aviat escèptic – però, francament, a mi no em fa cap gràcia que uns forasters ens vulguin manegar a casa nostra, com ho han fet aquest matí, sense cap oposició.

- Confio que aquesta arrogància serà passatgera – es refermà mestre Mateu en les seves conviccions optimistes –, hi he pensat molt i crec que ens ho hem de prendre més com una benedicció que no pas com una calamitat. És comprensible que ens mirin de reüll el primer dia, inclús que es facin els milhomes per acoquinar-nos; però, estic convençut que a mesura que ens coneixem millor, uns i altres acabarem agafats de bracet sense arrufar el nas. I aquí és on volia anar a parar: nosaltres som els que podem sortir-ne més beneficiats de no partir peres amb els forasters, ja que pel que es veu estan molt més desenvolupats; sempre en traurem alguna cosa de profit si ens hi arrambem, fent-los la farina blana, no us sembla?

- Potser te’ns raó – va intervenir la Rosa -, ja saps que sempre et faig costat diguis el que diguis; però, aquesta vegada em xiulen les orelles que vas errat d’osques. Si nosaltres visquéssim tan malament, no et dic pas que no ens convingués una bona empenta per espavilar-nos. Però ja en vivim de bé, a la nostra manera és clar; almenys tenim independència, cosa que no té preu. I respectant el curs de la natura, sense complicar-nos la vida buscant dreceres que ens escurcin el camí. Això és, si no m’equivoco, el que tu defensaves fins ara, parant els peus a quatre capcalents com en Miquel i companyia, que estaven més per una evolució radical del sistema. Tu els replicaves llavors, quina evolució? ¿La que ens torni a esclafar, al cap d’un temps, el que hàgim aconseguit pencant com mules? Per aquesta raó, Mateu, em fa por canviar de principis i d’objectius i, encara més, si aquest canvi tan brusc l’hem de fer com aquell qui diu, per nassos.

- Si vols saber la meva opinió – s’hi afegí en Lluc –, jo penso com la Rosa. No estic gens convençut que fer, simplement, la farina blana als forasters ens porti a res de positiu. La meva impressió és que ho tenim pelut per entendre’ns-hi d’igual a igual, que és, baldament, el que tu voldries. I no ho veig clar perquè no consta que aquesta perfecta relació s’hagi donat mai entre societats de distint rang: només cal fixar-se en allò que passava abans del daltabaix, que jo sí ho he fet i sé de què parlo. Dos societats més o menys semblants, en tots els sentits, poden esmorteir llurs rivalitats, que sempre hi són, sota la capa d’una amistat de conveniència si convé; però quan les diferències són tan exagerades com passa entre nosaltres i els forasters, la més poderosa de les dues esclafarà sempre la més dèbil, d’una manera o d’una altra. Més tard o més d’hora. Ho porti de cap  o se li acudeixi de repent. És llei de vida!

- Doncs aquests comportaments despòtics i insolidaris, ja haurien d’estar morts i enterrats des del terrible escarment del daltabaix – féu mestre Mateu.

- Els fantasmes ressusciten, si les circumstàncies hi acompanyen; pots  ben creure que a mi l’aparició dels forasters em desvetlla malsons, per molt sota terra que el daltabaix els hagi colgat.

- Fuig, home! – refusà mestre Mateu -, ni els uns ni els altres repetirem les mateixes equivocacions que tan males conseqüències ens van portar. Vull creure que n’hem aprés una mica, dels errors.

- Jo no hi posaria pas les mans al foc, francament – reiterà la Rosa.

- Bé, ja ho veurem, donem temps al temps – contemporitzà mestre Mateu, esforçant-se en ser convincent –, ara toca ser amables amb els forasters i guanyar-nos la seva complicitat, perquè quan ens coneguin a fons, sabran que la nostra prioritat és conviure en pau amb tothom.

  Mentrestant, en Guillem, es va reunir amb la colla del seu fill, encapçalada per en Carles, els quals maldaven per mantenir una llarga xerrada amb qui consideraven un referent comunitari, més legítim i compromès amb els seus sentiments, que no pas mestre Mateu. La primera pregunta obligada fou, és clar, quan tornaria en Miquel.

Posant el palmell de les mans sobre la taula, en un gest eloqüent de no temptar la sort, va contestar: - Espero que demà ja sigui aquí. He procurat caure-li bé a la dona negra, que és la que té més influència, i s’ha compromès a que tan bon punt arribin al seu poblat, el deixaran anar. M’ha costat arrancar-li aquest compromís, però era el preu que ella havia de pagar perquè jo acceptés ser el fiador de que no se’ls hi tocarà ni un pèl als forasters, que encara volten per aquí.

- Te’n refies?

- Que si me’n refio? No sé què dir-te. Per als forasters em sembla que els sentiments són secundaris. Els trobo molt encotillats per una mena de disciplina absurda, que em fa l’efecte que els hi reprimeix la capacitat d’expressar-se espontàniament. Potser qui va més per lliure sigui el sanador, però he notat que aquella negra li toca sovint el crostó, quan creu que es desvia de la doctrina oficial. Si vingués d’ell, el compromís, crec que en Miquel ho tindria més fumut; però sent ella la que l’ha pres, estic més tranquil.

- Una altra cosa, per cert, ¿què hi pinten entre els forasters, els bordegassos que s’han fet els amos de la casa de la mina?

- No és que m’ho hagin explicat de pe a pa, però pel que he sentit que parlaven entre ells, mos volen “estudiar”. És com si, a partir d’ara siguem per aquests forasters com ratolinets de laboratori enmig d’un experiment.

- Què s’han pensat? Quin dret hi tenen a vexar-nos d’aquesta manera? – protestaren varis.

- De dret no en tenen cap, evidentment – els hi donà la raó en Guillem -; però, aquella arma que els hi penja del braç pot estossar una persona en un tres i no re. I d’això es valen per imposar els seus capricis o les seves lleis. Si no ho he entès malament, amb natros no hi comptaven i ara no saben què fer-ne, ni com s’han de comportar. A la negra està molt clar que li fem una nosa tremenda, i no li sabria cap greu que mos fonguéssim. En quan a aquest sanador, que li diuen doctor, no n’estic ben segur de com pensa ni a que juga, perquè tant aviat va de bon rotllo com et clava un moc que et deixa garrativat.

- I no podem fer-hi re natros, per acabar amb aquesta befa?

- Reaccionar contra l’opressió requereix paciència, entrenament i oportunitat. Ja recordareu que fa mesos, uns quants mos varem decantar per acabar amb l’immobilisme i la manca d’ambició a que mos ha abocat la cançoneria de mestre Mateu, el principal avalador de la teoria que qui passa dies anys empeny. En Miquel, potser sí massa sovint pel broc gros, se n’ha intentat desmarcar sempre d’aquesta tonteria; però com ja sabeu, la majoria de la comunitat està acollonida per les falòrnies que s’escampen des de la casa de les ànimes, i ara per ara és com picar ferro fred..

- Natros disposem d’algunes armes que hem preparat d’amagatotis, per si de cas – revelà en Carles.

- Ja n’he sentit alguna cosa, però ja cal que les tingueu ben amagades perquè si les troben els forasters, hem begut oli. Ara bé, no us penseu que servirien de gaire més que per treure l’orgull i la dignitat si mos maseguen massa, ja que els forasters, desenganyeu-vos-en, se’ns menjarien de viu en viu en cas de planta’ls-hi cara. Inclús els hi sentit dir que podien haver-se traslladat fins el poblat  en un tancar i obrir d’ulls, volant en una nau, enlloc de treure el fetge per la boca carregant-se les cames al coll.

- Llavors, què hem de fer, si tot està tan negre; deixar-nos fotre sense badar boca?

- Això mai dels mais! – exclamà en Guillem -. Hauríem de rumiar molt bé com mos en podem sortir, perquè quan decidim dir prou, no mos hi enganxem els dits. Mentrestant, cal abaixar la cresta i marejar la perdiu tant com es pugui, a veure si se’n cansen, i mos deixen en pau d’una punyetera vegada.

35

  Al vesprejar, tal com havien acordat, els dos grups de xics van retrobar-se a la casa del turó. La Kate, el primer que va fer fou comprovar els resultats d’una mostra d’aigua que havien pouat abans de marxar: - Nois, podeu beure’n sense cap recança: és molt bona.

En Miles va posar-se’n un caçó ple, per tastar-la: - Doncs, sí, està fresqueta; però, la trobo una mica salada.

- Això t’ho fa el paladar – li explicà la Kate -, quan n’hagis begut unes quantes vegades, ja no notaràs el regust.

- Apa, doncs, un altre assumpte resolt – en Josep Oriol tallà les disquisicions -. Què us n’ha semblat com es cuida aquesta genteta?

- Una passada, francament – contestà l’Iban -, aquella taula que hem vist parada per dinar feia goig; i si no fos per les recomanacions de la Kate, jo m’hauria atrevit a tastar alguna cosa i tot. Per com s’ho menjaven podies endevinar que hi xalaven de veritat, sense que la nostra presència els destorbés ni els cohibís. Per cert, aquella cassola no s’assemblava a cap dels menús sintètics de ta mare, oi Kate?

- Doncs, mira, el que tu menges no té res a envejar a la cuina dels intrusos. També mengem tomàquets, pebrots, verdura...

- Si, però concentrat en un brou sense gràcia o en una de les vostres famoses barretes energètiques – li féu mofa en Daniel.

- Amb totes les vitamines i nutrients que necessites – en Miles féu costat a la Kate, com a col·lega -, no passis pena que t’atipes amb molt més d’equilibri i et fa més profit, que no pas el poti-poti d’aquests pagerols.

- Si, però, no puc llepar-me’n els dits encabat de menjar – es delí l’Iban.

- Alimentar-se és tant una necessitat com un deure - la Maria Paz, que no se’n feia càrrec de la temptació que suposava la taula de què parlaven, perquè li havia tocat anar amb l’altre grup, pretengué posar pau recitant una lliçó retòrica –, i nosaltres, per descomptat, estem ben nodrits perquè la mare de la Kate i els altres biòlegs es preocupen, tant de prevenir les malalties com de treure’ns l’obsessió de passar gana; en canvi el golafre de l’Iban reclama satisfer els sentits, tal com diuen que passava abans de la gran patacada, que es vivia només per endrapar, beure, cardar i perdre de tant en tant el món de vista, embotint-se de drogues. És possible que no et faci venir salivera una barreta energètica, però pots estar segur que no et farà mal; amb això ja n’hauries de tenir prou per no somiar en tiberis. Pitjor ho degueren passar els nostres avis que, quan es van tancar als refugis, sotmetent-se al sever racionament de la clausura, tenien encara tendre al paladar el gust dels bons estofats o dels rostits que mai més tastarien. En canvi nosaltres, que ja hem pujat d’una altra manera no ho notem a faltar.

- Digues el que vulguis, que no pots privar-me d’envejar els intrusos al veure’ls tan satisfets, mastegant i mastegant el menjar. No recordo una sensació semblant, ja que nosaltres ens empassem els sucs, els brous o les barretes, sense donar-hi cap importància, la majoria de les vegades inclús mentre fem una altra cosa. En canvi, pels intrusos, menjar és tot un cerimonial que requereix una preparació i un ritual, començant per deixar la feina i entaular-se còmodament.

- Ens estem embrancant per un terreny delicat, que ens podria portar fins i tot a qüestionar un dels fonaments bàsics de la nostra forma de viure, no se si m’explico. Ja tenim massa dubtes que fan trontollar els nostres esquemes existencials, com per afegir-n’hi un de nou – va confessar en Miles, fidel al seu discurs reflexiu i ponderat.

- Deixem-ho córrer, doncs, si d’això tampoc no se’n pot parlar – l’Iban va avenir-se a fer marxa enrere -, en resumides comptes amb la meva observació només pretenia encetar un debat teòric: però, ja veig que l’atzagaiada us ha distret i us ha portat a agafar el rave per les fulles, que no era el que jo pretenia, al dir el què he dit.

- No crec que hagis de demanar perdó per expressar-te sense embuts – manifestà en Josep Oriol, amb sinceritat –; ¿no fou perquè estàvem farts de tanta hipocresia que varem conjurar-nos un dia per investigar què va desencadenar la famosa gran patacada. Si t’ha commogut aquella taula ben parada amb productes senzills, i veure com n’eren de feliços menjant, jo crec que se’n pot parlar sense fer-ne un sagramental. En definitiva, no es tracta de res transcendent, sinó, al cap i a la fi, d’apreciar bones sensacions i de gaudir dels sabors agradables.

- Fixeu-vos que tot just hem començat a processar les primeres experiències i ja barrufem – advertí en Climent -. Voleu que us digui què representa això? Doncs que, en el fons ens estem afartant de la rutina i de la monotonia que hem mamat des de petits, i que ens cau la baba només de veure una dona cuinant una humil sopa de farigola. Això són estampes que a alguns ens porten records indefinits. Que ens fascinin no és una feblesa, ni tampoc suposa renegar de cap dels nostres principis existencials. Al contrari, potser el fet destacable és que, per coherència amb la nostra educació no hàgim caigut en la temptació de tastar quelcom d’això que era tan llaminer.

- Hi estic d’acord – aplaudí en Josep Oriol -, mai avançarem prou en el nostre propòsit de recerca del per què de tantes incògnites com ens amoïnen, si no gosem alliberar-nos, quan ens vingui de gust i sense demanar permís com si fóssim criatures, del coi de protocols encotillats amb que la SVR va lligar-nos de mans i peus; inclús en detalls tan absurds com aquests, sota l’amenaça de ser expulsats del paradís dels supervivents.

- Quan hi penso una mica, arribo a la conclusió que basar la supervivència en la por, és aberrant – es confessà també, la Kate –; però quan veig els pares encantats i orgullosos de no canviar per res del món la vida que portem, em faig un vertader embolic.

- A mi em dóna la impressió que confons felicitat amb resignació - intervingué de nou la Maria Paz -, i això et porta a fer-te una impressió distorsionada de la realitat, i a considerar com unatraïdoria no estar satisfeta amb el que tens. Més d’una vegada hem lamentat que els nostres pares semblin tenir por de parlar de segons què del nostre passat, i potser sigui una altra la causa que pot explicar aquest posat esquerp. Precisament, la que acabes d’apuntar tu: s’han resignat tant, que es com si estiguessin enganxats al sistema i s’horroritzen només d’imaginar que aquesta costura, a còpia de forçar-la, peti per alguna banda.

- Ara sí que ja en fem un grà massa, posant-nos tan transcendentals – advertí per segon cop l’Iban -, potser que tornem a la feina, i acabem l’informe d’una punyetera vegada.

  Encara no havia acabat la frase quan una remor i uns crits procedents del poblat els va fer treure el nas a fora per saber què passava, topant-se amb l’Andrea, en persona, al llindar de la porta.

– Què hi fas tu, aquí? – en Climent, no va reprimir la sorpresa.

- He tornat amb l’intrús que haviem fet presoner, tal com vaig prometre a son pare i, si no hi teniu inconvenient, em quedaré uns dies a fer-vos la punyeta.