HEM D'ENGEGAR-LOS A DIDA

No queda altre remei que engegar a dida una Espanya governada per una colla d’impresentables que mai ens trauran de la crisi, sinó que cada dia que passa ens hi enfonsen més. Em sap molt de greu admetre, perquè sempre he defensat el contrari, que per arribar a la independència hem de deixar en un segon pla els sentiments de nacionalisme ideològic i considerar per damunt de tot la necessitat i el deure de sobreviure. Si tenim raons més que suficients per justificar amb la mà al cor l’aspiració històrica de tenir personalitat pròpia com a nació, ara hem d’afegir-hi als arguments sentimentals raons estrictament pràctiques: Espanya, a part d’estimar-nos només per esprémer-nos fins al moll de l’os, ens porta directament a la ruïna. Per tant, ja que tenim capacitat i recursos per escapar d’un naufragi inevitable, allunant-nos-en amb el nostre petit bot del transatlàntic que fa aigua per tot arreu, no podem deixar passar aquesta darrera oportunitat.

            La reacció del govern central al desastre que se’ns ve a sobre es la pròpia d’uns timoners vençuts i desorientats pel temporal, que no saben què fer, que no escolten més que cants de sirena i que l’única mesura que se’ls hi ocórrer prendre, és retallar més les racions de boca d’una tripulació que trina perquè s’està quedant en la pell i l’os. Si no saltem d’aquest vaixell incapaç de navegar cap a bon port, tenim comptats els dies que ens queden del benestar que ens hem guanyat a pols, suant la cansalada. Per això, sobretot, hem d’exigir que aquesta aventura s’emprengui, encara que sigui més per conveniència que per sentimentalisme, units com mai si volem reeixir en l’objectiu nacional de superar l’atzucac on ens ha arrossegat l’Espanya de la subvenció, la pandereta i de  fer ni deixar fer a Catalunya, pel ressentiment i l’enveja d’un centralisme miop. Aquesta singladura no acabarà bé si portem el nostre bot de salvament a batzegades, perquè si resulta que per no tenir la ruta ben perfilada o per remar cadascú a la seva acabem a la deriva, el somni nacional s’hauria acabat per sempre i la frustració dels que descobrissin que havien canviat pets per merda, seria de conseqüències imprevisibles. No sé si m’enteneu el sentit d’aquesta reflexió d’avui, però a mi em sembla que toco bastant de peus a terra i, modestament, és un avís per a navegants ara que en Mas ha posat de moda els símils marítims.