PRENGUI-S'HO AMB FILOSOFIA!

            Des de fa uns quant mesos, els gurus desorientats que es trenquen les banyes per arreglar el món i no se’n surten, han acabat emprant una formula màgica per quedar bé amb la vianda al plat: prengui-s’ho amb filosofia!, que ve a ser el mateix que dir que la cosa va per llarg. I és que la filosofia té fama d’herba remeiera que tan serveix per un mal de ventre com per un atac d’angoixa: no arregla gaire res, definitivament; però, tampoc ho espatlla. És, com si diguéssim, una cataplasma de sentit comú i de serenor que reforça l’ànim de les persones en base a fer-les rumiar una mica, i trobar dintre del seu propi caparró estímuls per tirar endavant o per controlar un maldecap. La funció del filòsof consisteix en mirar la realitat, per caòtica que sigui, i explicar-la passi el que passi. Per aquesta raó, com deia el recentment desaparegut Eugeni Trias, “les èpoques millors per filosofar coincideixen amb el temps de crisi o de conflicte”. El problema és que el bon filòsof no dispensa la veritat a garrafes, perquè no té cap botiga de veritats absolutes, ni al detall ni a dojo; sinó que es dedica a organitzar expedicions de recerca de respostes.

            L’Umberto Eco, posant-hi més pa que formatge, retrata el filòsof com algú que creu que ha vist alguna cosa, com per exemple que el sol surt cada dematí o que determinats col·lectius es comporten sempre igual i, llavors, fa la pregunta fatal: per què? En Goethe li fa dir a Mefistòfil, al Faust, que: “on no hi ha fantasmes, mai hi pot faltar un filòsof carregat de manya, que te’n sabrà crear”. En Ferrater Mora no el desmentia pas, sinó al contrari, al constatar que: “el filòsof s’ocupa de fer les preguntes que el científic podria fer i no fa”. El mateix passa en d’altres qüestions, com quan la gent es capfica amb dubtes de caràcter moral o ètic, que ja sigui per costum, o per manca de costum més aviat, no s’hi reflexiona massa. El filòsof es dedica, precisament, a això, a proposar respostes, no perquè tingui la veritat amagada sota el coixí, sinó perquè té l’hàbit de pensar. Les qüestions que el filòsof analitza en la seva recerca de la veritat no són allò que se’n diu oli en un llum perquè no resolen el problema d’un dia per altre i, potser, ni al cap d’un mes. Això fa que les respostes filosòfiques tinguin sovint aquest aire vague, ambigu i abstracte, que almenys serveix per aprendre a pensar i a resignar-nos.