26
Aprofitant
la relaxació en les mesures de seguretat que va seguir a la captura de tot
l’escamot d’intrusos, en Climent va convocar els de la colla dels xics al seu
bloc, justificant-ho perquè aquest es trobava a mig camí. No era la primera
vegada que feia servir l’equidistància com excusa còmoda per trobar-se amb els
altres al seu departament, estalviant-se el desplaçament. L’Iban, en Miles i la Kate van arribar els darrers,
tot fent broma.
- Es pot saber què
us fa tanta gràcia? – va preguntar la Maria Paz al veure’ls.
- No res – li
respongué la Kate
-, en Miles que se’n fotia de la fila del
que sembla el cappare d’aquests galifardeus.
- Ja ho pots ben assegurar! – reconegué
en Daniel -. I no pas només ell, tots fan
una cara de gamarussos que esparvera. Són quatre arreplegats que no espanten
ningú. Ho heu vist com se li ha arrugat el melic a aquell milhomes que volia
plantar cara a ton pare?
- Per cert, com és que parla la
seva llengua?- preguntà en Climent.
- Ja ho ha explicat
mil vegades el pare – li contestà en Josep Oriol -, aquests paios parlen català,
l’antiga llengua d’aquest territori, que el pare coneix bastant bé perquè la
nostra família té arrels catalanes pels quatre costats, i a casa, mentre visqueren
els avis, sempre se n’havia parlat a estones, barrejant-lo amb l’anglès amb
tota naturalitat. Jo també puc llegir una mica en català, però seria incapaç de
seguir una conversa, amb tanta desimboltura com ho fa el pare.
- Jo, francament, els he vist molt
curtets, que vols que et digui? Potser és perquè pertanyen a una tribu
primitiva reclosa en les seves particulars tradicions i en el seu dialecte
domèstic – opinà la Kate.
- No ho creuria pas. Em sembla que
el pare d’aquest ha ben escatit que els avantpassats eren funcionaris del
govern del país; sent així, l’anglès no els hauria de venir de nou, ja que al
cap i a la fi era com es relacionava tothom en l’administració i en el comerç, molt
abans de la gran patacada – constatà en Miles.
- ¿És possible que sobrevisquessin
anímicament, refugiant-se per instint en les seves beceroles culturals? – va
especular la Maria Paz.
- Bé, s’expliqui com es vulgui
aquest rar fenomen de regressió comprovada, el cas és que nosaltres no podem
quedar-nos al marge de la investigació d’un cas de supervivència que podria
ajudar-nos, potser, a aclarir bastants dels enigmes que ens han fet ballar el
paraigua els darrers mesos – va resumir en Climent la raó de la
convocatòria -. Per això us he cridat:
hem de decidir com ens ho farem venir bé perquè, a partir d’ara, no ens tallin
les ales, ni ens apartin del rovell de l’ou.
- Com fins ara ho hem fet sempre per
moure’ns per allà on ens ha donat la gana: entabanant-los, sense deixar-nos
collar amb gaires compromisos. El màxim que podem prometre és que els
mantindrem al corrent dels resultats de la nostra recerca – va
simplificar la proposta en Josep Oriol.
- En contra dels que em vàreu
criticar, s’ha demostrat que la proposta de deixar els pares al marge de les
nostres darreres correries va ser una bona idea – afegí en
Daniel –, ja que sense perjudicar ningú,
avui podem afirmar que anem una passa per endavant d’ells, avantatge que no
podem deixar-nos prendre.
- Si tots hi estem d’acord, doncs,
potser que pensem com els hi esgarrapen el permís – va
insistir en Climent -; jo diria que no
hem de donar massa explicacions, traient-li importància al nostre vertader
objectiu, ja que si noten que tenim massa interès se’n malfiaran, i ens faran
la patota posant-nos tots els entrebancs del món.
Van
quedar d’acord que fossin el mateix Climent, acompanyat per en Josep Oriol i la Kate , els encarregats de
regatejar el vistiplau per tafanejar, tant com volguessin, quan es visités el
poblat dels intrusos. Hi varen anar de seguida, aprofitant que el plenari
estava reunit a tocar, al bloc dels vuit-cents. La sorpresa fou que obtingueren
el beneplàcit amb molta més facilitat de la que s’esperaven, després d’aguantar
sense respirar i amb cara de no haver trencat mai un plat, les inevitables
exhortacions a tenir seny.
Quan, de tornada, ho explicaren als companys, l’Iban es va
quedar bocabadat de comprovar com llurs pares havien evolucionat en pocs dies
d’un tarannà més aviat estricte i recelós, a una mena de paternalisme benèvol,
que es limitava a “deixar fer”, posant condicions de pur tràmit. Potser per
deformació professional i conceptual, pensar sempre en clau de perdiguer
imprimeix caràcter, temia inconvenients i limitacions infinites a la petició de
més màniga ampla; malfiant-se que si obrien un xic més la mà, seria a canvi de
posar-hi un cabàs de tabes.
Però resulta que, per sorpresa seva, no va anar, ni de bon
tros, d’aquesta manera tan pessimista. La Kate va resumir la conversa amb el ferro del
districte com de molt distesa, al revés d’altres vegades que, buscant tres peus
al gat, els hi partien pel mig tantes iniciatives com presentaven, només que
matxuquessin una mica els sagrats protocols de la SVR.
- Ja era hora que ens
deixessin treure els caminadors, i que s’adonessin que som adults – va
reblar el clau en Miles.
27
La comitiva va
encetar l’estricada quan mancava una hora ben bona per a la sortida del sol.
Alguns haguessin preferit anar-hi la mateixa vesprada, – tanta era la
curiositat morbosa per descobrir el poblat dels intrusos -; però. la majoria va
decantar-se per emprendre el camí de matinada, sobretot considerant el que els
hi havia advertit en Quico: que sense torbar-se, tenien unes quatre hores de
tirada per arribar a Sant Feliu.
Podien haver utilitzat un transbordador, és clar; però en
Roca va opinar que, de moment, era millor no fer ostentació de força. La marxa,
a peu, l’obria en Quico al costat del doctor Oriol i dels seus set restants companys,
ja que en Miquel finalment s’havia quedat retingut en qualitat d’ostatge.
Els escortaven un parell de dotzenes d’homes i dones – militaritzats,
mentre durés l’emergència, en aplicació dels rígids protocols de seguretat -,
que empunyaven una mena d’arma curta, sense cap recança ni dissimulació. Tancaven
la comitiva mitja dotzena de representants del plenari, amb l’Andrea al capdavant.
La tartana i el matxo també els deixaren, de moment, estacats a les portes del
primer bloc del districte Barcelona.
Molts dels
residents al districte, encara que sembli mentida, no se n’havien allunyat mai tant,
i es quedaven meravellats, a mesura que avançaven cap al sud, de descobrir a
tort i a dret vestigis esblaimats dels estralls d’aquella gran patacada de la
que tant n’havien sentit parlar; carcanades esbudellades d’alguns edificis, arrogants
i emblemàtics quan eren plens de vida i d’activitat frenètica, sovint postals
de referència que encara es podien admirar en alguns dels vells documentals
arxivats en la memòria de l’ordinador central. El paisatge, a mesura que
avançaven, era al·lucinant i paradoxal: entremig de tanta destrucció i de
soques mortes, apareixien com un miracle arbres ben florits o feixes de terra,
on matolls de vegetació espontània creixia exuberant, com si es tractés del
jardí millor conreat.
La majoria d’edificis esbaldregats, a penes emergien del
terra el munt de les seves pròpies runes; mentre que d’altres encara es
mantenien inexplicablement drets, eixancarrats amb penes i treballs per a no
perdre l’equilibri, potser massa orgullosos del seu passat esplèndid per rendir-se,
malgrat que les mutilacions experimentades i les xacres del temps consumissin despietadament
les encavallades de llurs esquelets depauperats. Era un paisatge fantàsticament
anàrquic, on s’hi barrejaven pinzellades de vida en forma de clapes verdes, amb
erms depriments, d’un color groc destenyit, tirant a marró merdós. Un cel mig
enteranyinat per la boira matinera, típica de la temporada anticiclònica, enterbolia
un sol lleganyós i ensopit, premonició d’un dia tan llardós com els anteriors.
Mentre caminaven un
al costat de l’altre, el doctor Oriol intentava que en Quico li avancés detalls
de Sant Feliu i de com s’hi havien muntat la vida, insistint molt en saber de
quin peu calçava aquell cèlebre mestre Mateu, al qual es referia sempre amb
tant de respecte.
- Ja us he aclarit
que la nostra vida és molt senzilla i sense complicacions, procurant només que
no ens falti el suficient per menjar, i per a no passar fred ni calor. Si algú
té alguna necessitat especial, tots ens hi aboquem a donar-li un cop de mà i el
consol que calgui. Malgrat cadascú fa la seva amb independència, en realitat som
una sola família; tothom és conscient que no es pot viure d’esquena als altres.
No sé si ho podeu entendre això, vosaltres que sembleu tan possessius: nosaltres
ho compartim tot, sabeu?
- I no us baralleu mai? – va
estranyar-se el doctor.
- Sempre poden haver-hi enganxades
puntuals, és llei de vida; però, procurem no fer-nos mala sang. Encara que
estiguem discutint hores i hores, perquè som molt aficionats a debatre-ho tot,
que jo recordi, mai han acabat cap d’aquestes polèmiques com un orgue de gats,
ni ningú ha renyit per sempre més amb el seu veí per la manera diferent de
veure les coses. Precisament, que la sang no arribi al riu és una de les responsabilitats
que pertoquen a mestre Mateu.
- És a dir, que sempre féu cas al
que mana, oi?
- És que un mestre com cal se n’ha
d’estar de manar; precisament, se l’escull perquè aconselli, escolti i quan hi
hagi punts de vista enquistats, desempati. La gràcia és que se l’estimi i
valori per la seva imparcialitat; el dia que un mestre es decanti pels
interessos de només una part de la comunitat, perdrà el carisma i se n’haurà
d’escollir un altre.
- No obstant, algú deu fer les
lleis, suposo?
- Les amanim entre tots; sempre ha
anat així, i no ens va pas malament. Ens reunim a la casa de les ànimes per decidir
tot el que té a veure amb la vida quotidiana, però sense ficar-nos mai amb les
consciències. Tothom és lliure de fer o de pensar com vulgui, mentre el seu
comportament no comprometi la convivència. Mireu si n’és, de poc complicat,
viure com nosaltres.
- I quan esteu malalts, per
exemple, com us ho manegeu?
- Està tot previst, no us
penséssiu pas que som uns desmanegats. Vam decidir que tothom tenia de saber-ne
una mica de tot per apanyar-se-les pel seu compte, en cas de necessitat. Si
tenim una cosa clara, i us ho dic per pròpia experiència, és que ésser capaços
de desempallegar-nos solets de les adversitats, és la clau per a sortir-nos-en
de qualsevol trencaclosques. Per tant, si estem malalts ens cuidem des de casa
estant, a base de prendre o d’aplicar-nos remeis naturals i receptes
antiquíssimes que ens hem traspassat de pares a fills.
- No teniu metges, llavors? – es
va esgarrifar el doctor Oriol.
- Voleu dir
sanadors? – féu en Quico. – Oi tant
que en tenim! Uns quants i de ben bons! N’hi ha un que ni vós mateix no
l’atraparíeu pas recomponent ossos, curant el mal de pedra o arreglant
l’espatllat.
Quan
més interessat estava el doctor Oriol en la conversa, un dels homes armats el
féu adonar que en sentit contrari s’acostava un carruatge tirat per un matxo,
que trotava a bon ritme. De seguida la comitiva es va aturar i els homes armats
prengueren posicions de defensa, posant-se a primera fila.
En Quico va tranquil·litzar al doctor: - No us preocupeu, venen de Sant Feliu.
En Juli afegí: - El que porta les regnes és el pare d’en
Miquel i l’acompanya, si no m’equivoco, en Carles.
En Quico, per evitar malentesos s’avançà unes passes alçant
els braços perquè els de la tartana s’aturessin, però un dels homes armats el
va fer recular d’una empenta mentre dos dels seus sicaris, apuntant amb l’arma
als del carruatge els obligaren a frenar en sec i a baixar sense entretenir-se.
El pare d’en Miquel, abans de fer-ho, resseguí ansiós les fesomies dels que
anaven amb en Quico, mirant de trobar-hi son fill. Al comprovar que no hi era,
no pogué contenir un esgarrif desesperat que un dels policies va confondre amb
una mena de crit d’atac i, tibant-lo de la roba, el feu saltar literalment de
l’estrep on es repenjava, obligant-lo a estirar-se a terra, de bocaterrosa.
- Estigueu-vos quiet,
Guillem! – li recomanà en Quico, tractant d’evitar una tragèdia, mentre en
Carles féu el gest d’empunyar una gaiata per ajudar-lo.
No tingué cap oportunitat de fer-la servir, perquè se li
tiraren a sobre quatre dels armats, un dels quals era una dona que prement-li
el canell, amb més traça que força, aconseguí que deixés anar la gaiata, mentre
el seu rostre reflectia el dolor que la clau aplicada li havia fet sentir.
El doctor Oriol demanà en Quico que apaigavés als seus,
abans que algú no fes un disbarat. En Quico no s’ho feu repetir i, ajudant el
pare d’en Miquel a incorporar-se, els hi va intentar resumir la situació en
poques paraules. No obstant l’esforç de síntesi, en Guillem estava tan nerviós
i excitat que no era fàcil de fer-lo avenir a raons. Només li interessava saber
què li havia passat a son fill.
El doctor Oriol, molt atent al crispat diàleg que a crits
mantenien tots dos, li va posar una mà a l’espatlla de l’home amb determinació;
però, a la vegada intentant que el to serè de les seves paraules el calmés: - No et preocupis pel teu fill, que no li
passarà res si nosaltres tornem sans i estalvis. Ell és la nostra garantia: si
algú dels nostres pren mal durant la visita al teu poblat, l’executarem. Però
si no us esvareu acabarem entenent-nos amb els vostres dirigents i no haureu pas
de patir gens. Aquest és el tracte. Espero que ho hàgiu entès perfectament, de
manera que no perdem més el temps i seguim caminant, que ja ens hem torbat prou.
- Espereu-vos un
moment! – s’atreví en Quico - Per
evitar incidents com el que acabem de tenir, potser seria oportú que algú de
nosaltres s’avancés a Sant Feliu per prevenir-los de la vostra arribada; vull
dir perquè no els agafi de sorpresa i a algú se li’n vagi l’olla..
- És una bona idea, però espera’t
un instant – contestà el doctor Oriol, que anà fins on
es trobava l’Andrea amb els altres del plenari, per comentar-los, segurament,
la proposta d’en Quico.
Al tornar, li va comunicar la resposta: - Hi estan d’acord, però hauràs d’avançar-te
tu mateix. Si per cas, agafa el carruatge amb que ha vingut aquest home i així
arribaràs abans.
- Jo us seria de més utilitat
aquí; allà hi pot anar el meu company – replicà
en Quico, senyalant en Juli.
- No, no; hi has
d’anar tu. Te’n faran més cas. Nosaltres tampoc voldríem que hi haguessin
incidents, doncs ja veus com reacciona la meva gent a la mínima provocació.
Veient que no hi havia altra remei i reconeixent que els
arguments no anaven desencaminats, va fer-li donar la volta a la tartana en
direcció a Sant Feliu, recomanant sobretot al pare d’en Miquel que, pel bé del
son fill, no sortís de polleguera; permetent-se suplicar, també, al doctor que
estigués una mica al cas, perquè les coses no es compliquessin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada