Follow by Email

dimarts, 31 de desembre de 2013

"EL COSÍ VÍCTOR" - (novel.la curta) capítol onzè

11
Es va debatre de si s’havien de compartir o no amb l’oncle les darreres notícies sobre a on parava el seu fill gran. L’àvia no n’era partidària, potser perquè tenia un mal pressentiment; però l’avi va decidir que l’hereu tenia tot el dret a saber-ho, ja que vulgues que no, era son pare. Ni mai que se li hagués acudit! Aquella debilitat sentimental va representar el cop de gràcia per a la nostra família, el començament de l’ensorrament definitiu. Cap de nosaltres es va deslliurar de l’esfondrament moral i físic, per culpa d’un desenllaç inesperat que en mirar-nos entre nosaltres ens feia  caure la cara de vergonya, i que va provocar la segona víctima innocent, al morir-se de pena el cosí Rogelio. Almenys això és el que va diagnosticar el doctor Fina quan el varen a anar a buscar: que s’havia fos d’una migranya d’enyorament. Per molt que m’hi vaig esforçar amb tota fal·lera, es veu que jo no podia reemplaçar la figura carismàtica de son germà talment com si fos ell mateix.
Però no avancem els esdeveniments, puix encara ens esperava abans d’aquell desengany una altra dosi de fel per prendre’ns, amb la qual tampoc no hi comptàvem. Així com l’oncle Joaquin ja me n’havia afartat de veure’l i a la tieta Teresita la coneixia d’ençà que jo portava bolquers, perquè fins que es va posar a servir fora de casa vivia amb nosaltres i més d’una vegada m’havia netejat els mocs i la caca, del tiet Manolo només n’havia sentit parlar de resquitllada. De fet, ara que ho penso, alguna cosa degué passar, en un moment donat entre ell i l’avi, que expliqués per què s’havia mantingut tan allunyat de la família. Sobretot, ara que hi penso, tenia de resultar-me sospitós que no hagués sentit mai ningú esbombar-ne res  d’aquella mena de misteri domèstic, encara que fos en un descuit. De tant en tant, sé que arribava alguna carta dirigida a l’avia i no a l’avi – vet-aquí un altre disbarat incomprensible –, ja que precisament l’àvia era l’única que no en sabia prou de lletra com per assabentar-se’n del què deia cap carta sense la col·laboració d’algú.
D’altra banda, damunt la calaixera del dormitori els avis hi tenien emmarcada la fotografia de casament del tiet Manolo, al costat de les dels pares i de la tieta i d’un retrat dels propis avis, que es degueren fer de grans perquè això de passar per cal retratista era un luxe que no podien permetre quan eren joves, els jornalers. Aquella diantre de calaixera, l’àvia l’havia anat convertint en una mena de tabernacle dels records de la família, on en moments delicats inclús no dubtava d’encendre-hi una llàntia d’oli, devoció que l’avi no suportava i que li feia apagar tot just es ficaven al llit a clapar. Doncs bé, fent bona la dita que sempre prou sobre mullat a casa dels pobres, el tiet Manolo ens va posar una conferència per avisar-nos que la tieta Úrsula s’havia mort a causa de la passa de grip, que s’estava rabejant amb la Barcelona de darreries del 1918 i principis del dinou.
Sanitat havia hagut de mobilitzar un eixam de metges perquè fessin el seguiment de l’epidèmia, i el governador, en plenes festes de Nadal i cap d’any, havia recomanat limitar reunions, mítings i d’altres actes públics on s’hi haguessin d’aplegar moltes persones, per evitar el perill de contagi. Segons que ens va comentar l’avi, després de rebre les males notícies de l’oncle, el dia abans s’havien  declarat més de dues-centes defuncions només a Barcelona, precisió que féu esgarrifar ma mare, la qual tot allò que tenia relació amb la mort i les malalties sempre la impressionava i li feia agafar esgarrifances.  
Al tiet Manolo, a diferència dels seus dos germans grans, el motivava més que no pas les feines ferroviàries que exigien esforç físic el treball tranquil d’oficinista, el qual trobava més net, descansat i respectable, encara que en alguns casos no estigués tan ben pagat. Tot i que era el de la família que més havia perseverat en els estudis primaris, assistint inclús a classes nocturnes de repàs per ampliar-los, no en tenia prou amb els coneixements adquirits per aspirar, per exemple, a portar els comptes d’un petit negoci; però si estava en condicions de sortir-se’n d’una feineta administrativa no gaire complicada. De fet, quan va començar a fer la papallona per l’estació poc després d’arribar a Girona, ja en tenia ullada una d’aquestes feinetes descansades des de feia temps: la de factor, que pensava li anava com anell al dit a les seves pretensions de guanyar-se la vida, sense suar massa la cansalada.
Evidentment, no li havia passat mai pel cap buscar-se la vida fora de l’ambient ferroviari, malgrat que era conscient de les dificultats per aconseguir un endoll per aspirar al destí que maldava, ja que era una plaça que tenia molta requesta; però ell es deia que, per molts pretendents amb qui hagués de competir, d’alguna cosa li serviria que el pare i els dos germans grans treballessin a la Companyia. No ho sé pas ben bé com s’ho va fer, però m’ensumo que per aquest cantó de buscar influències o complicitats al preu que fos, podien haver vingut les desavinences entre el tiet Manolo i l’avi. La veritat és que, poc n’he tret l’aigua clara, ja que cap dels que en podien saber detalls, a dia d’avui, ha volgut respondre les meves cada vegada més insidioses i sibil·lines insinuacions per tibar-los de la llengua. No calia ser gaire llest, però, per adonar-se que no en volien parlar, i els hi respecto la discreció o el calculat pacte de silenci; ara bé, per la mateixa regla de tres, ningú em podrà discutir el dret a extreure’n les meves pròpies conclusions, per esbiaixades que puguin semblar segons com es miri, que no ho crec pas.  
El cas és que el tiet Manolo era evident que no es mamava el dit, ni es conformava amb la sentència que tothom té el que es mereix, mitjançant la gràcia de Déu. Més aviat era dels que creuen que la sort cadascú se l’ha de triscar cremant-hi l’oli que calgui sense contemplacions ni escrúpols de consciència i, en conseqüència estic segur que va jugar hàbilment les cartes que li havien tocat de sortida, partint de la base que qui no arrisca no pisca. Quan l’avi se’l va endur a l’estació perquè hi comencés a rondar i es donés a conèixer encara que de moment no hi tingués plaça, va tenir l’oportunitat de ficar el nas per tot arreu fent-se el simpàtic i prestant-se a complaure tots els encàrrecs i capricis que se’ls hi acudia als veterans d’encomanar-li. No sé si ho hauria d’explicar, perquè són simples especulacions meves; però em sembla que a aquestes alçades de la pel·lícula m’he dit que tant se val, a hores d’ara. A més a més, potser només sigui a mi a qui fa recança de parlar-ne.
El cas és que el cap d’estació, un tal senyor Cañizares, que era tingut en brama de rondinaire i esquerp, tenia tres filles que entraven i sortien del pis que ocupaven just a sobre mateix dels despatxos de l’estació, ensopegant-se amb els empleats a les ordres del seu pare cada dos per tres, de manera que ja es coneixien tant com per saludar-se pel nom, en la majoria de casos. De les tres noies, la més bufona de cara arrossegava des d’ençà del naixement la tara d’una cama esguerrada, que al caminar feia la sensació angoixosa de  claudicar-li a cada passa. El tiet Manolo, que si fa o no fa tindria la mateixa edat que la noia, s’ho va manegar per caure-li bé i era habitual ensopegar-lo a tot arreu fent el borinot darrera seu. En fi, no en sé exactament tots els detalls d’aquella mena d’assetjament d’enamorat, però el cas és que tanta insistència en fer-li l’aleta a la mossa, al cap d’uns mesos va donar un tomb oficial i definitiu al demanar-li permís al senyor Cañizares per festejar seriosament la seva filla.
 Com que ella s’hi trobava bé al costat d’aquell xicot tan educat i galant, va fer mans i mànigues perquè el son pare li deixés mantenir-hi relacions, sense remugar ni posar-li pals a la roda. El cap d’estació, però, abans de donar-li el vist-i-plau definitiu va cridar el tiet Manolo al seu despatx i el degué sotmetre a una espècie de tercer grau per tal d’esbrinar si anava al darrera de la seva filla ranca per fotre-se’n, perquè de veritat se l’estimava o per fer carrera a la Companyia a l’ombra del seu futur sogre, com ja es començava a fer córrer per l’estació.
El pobre home es veu que estava tan traumatitzat pel defecte físic de sa filla, que li semblava que ningú amb tres dits de front se li acostaria mai de bona fe, sinó era per entabanar-la o per treure’n algun profit. Mal m’està dir-ho, però jo també he acabat pensant que al tiet Manolo li va anar molt bé, com a trampolí per trepar fins la fita on s’havia proposat arribar a la feina. Això no vol dir que no se l’acabés estimant, puix que a banda del problema a la cama, tothom coincidia en destacar, inclús el dia que l’enterràvem, que era una dona excepcionalment maca, tant de cara com de caràcter. Jo nomes la conec per la fotografia del dia del casament, aquella que l’àvia guarda al damunt de la calaixera i, francament, poques expressions he contemplat tan encaterinants com la de la tieta Úrsula.
No obstant això, ja us ho dic, no posaria pas les mans al foc per assegurar que el tiet Manolo va jugar net al escollir-la per cassar-hi. En tot cas, a partir de quan el cap d’estació va beneir la relació donant-se per la pell, al tiet a la feina tot van ser flors i violes: va ascendir a ajudant de factor, aprofitant que la plaça havia quedat miraculosament vacant, i vuit mesos després de fer mans i mànigues, el seu sogre va aconseguir que el destinessin amb el mateix càrrec a la Sagrera, amb dret a ocupar un dels pisos que eren propietat de la Companyia, a quatre passes de l’estació. És clar que aquest ascens i el canvi de destí suposava haver-se de casar ràpidament, pas que el tiet Manolo va donar encantat de la vida, després d’haver-li sortit rodona la jugada, si és que hi va haver premeditació. El matrimoni, de conveniència o no, va engendrar dos fills i va durar set anys justos de presumpta felicitat, fins que aquella estúpida grip de la que ja us he parlat els hi va escapçar, sense cap misericòrdia.
Repeteixo que la pel·lícula que acabo d’explicar me l’he empatollat tot sol, però tinc la raonada sospita que l’avi - que de tan recte com volia ser a vegades es passava de frenada - li devia clavar un bon dia barres avall al tiet què li semblaven totes les seves maniobres, sense estalviar-li que no li agradava gens que s’avergonyís de la feina bruta típica del ferroviari, que exercien amb orgull ell mateix i els seus dos germans. I aquests retrets, a l’oncle li devien fer tanta gràcia com una cossa a la panxa, i d’aquí ve, em penso, que es refredessin llurs relacions. Quan ens varen portar l’avís de conferència, l’àvia ja es va olorar que als de Barcelona els en passava alguna de grossa, perquè després de tants anys d’escriure’ns només per Nadal i el dia del sant, que ara haguessin de posar una conferència li va deixar l’ànima en suspens; no ho havien fet ni quan van tenir les criatures, que també els hi van fer saber per carta.
Això de posar una conferència era el sistema de comunicar-se ràpid aquells que no podien permetre’s el luxe de tenir un telèfon a casa, que a principis de segle érem la majoria. A la botiga del Càndido, per exemple, feia poc que hi havien instal·lat un aparell, però amb segons qui volien parlar, si no en tenia també un a casa seva, s’havia de recórrer a posar una conferència. La cosa consistia en que els de telègrafs avisaven aquell amb qui es volia parlar, perquè a una hora convinguda estigués al locutori públic, on parlaria amb qui el reclamava. No era gens complicat aquell sistema, considerant les circumstàncies d’escassetat de mitjans, i el servei de telègrafs, tot s’ha de dir, anava com una seda sempre que hom es carregués de paciència.
D’altra banda, a tothom li feien tan respecte i alarma els avisos de conferència que si no es trobava a casa el destinatari, els veïns s’afanyaven a oferir-se per fer-li saber de seguida que donés senyals de vida, ja que tothom tenia clar que quan es posava una conferència no era pas per una ximpleria, ni per un capritx. Per parlar amb el tiet Manolo, ens hi vàrem passar mig matí entre anades i vingudes, a part del temps d’espera a la central. Com que ja es veia venir que es tractava d’una mala notícia, l’àvia em va encarregar que anés corrents a l’estació a dur-li la papereta a l’avi. Al fer-ho, les meves sospites sobre que les relacions entre ell i l’oncle no giraven rodones es van confirmar de totes totes quan, arrufant el nas, l’avi va encolomar l’encàrrec al pare.
Al final, vàrem arribar a telègrafs a l’hora convinguda nosaltres dos, el pare i jo, ja que a mi també em picava la curiositat i li vaig demanar per acompanyar-lo. Mentre ens hi arribàvem – telègrafs no quedava gaire lluny de l’estació - vaig aprofitar per tibar-li la llengua sobre aspectes foscos de la vida del tiet Manolo, però per enèsima vegada no en vaig treure l’aigua clara. En tot cas, la bafarada només afectava l’oncle i l’avi, mentre que la resta de la família n’havia quedat al marge. El pare vaig notar que en tenia un bon record del seu germà petit, i el neguitejava saber quina era la causa d’haver-nos posat aquell avís de conferència que ens portava de cul tot el matí. Aviat en sortírem de dubtes: la tieta Úrsula s’havia mort i l’enterraven l’endemà, a les quatre de la tarda. La conversa no va durar gaire estona perquè, pel que vaig entendre, qui estava a la l’altra costat de la línia no era el mateix tiet sinó alguna altra persona que no coneixíem. El pare, quan m’ho va explicar estava bastant afectat, i no vaig gosar gratar més per satisfer la meva tafaneria. A l’hora de dinar, es feren els plans per anar a l’enterrament. Hagués passat el que hagués passat entre ells, no era el moment de retreure els draps bruts i l’avi va decidir que hi anéssim tots.
- S’ha de dir també a en Joaquin i a la Teresitava afegir, encarregant al pare de fer-ho saber a l’oncle, mentre l’àvia va dir que ja es cuidaria de parlar-ne amb la tieta.
Jo no havia estat mai a Barcelona ni a cap funeral, de manera que m’ho vaig prendre amb gran delit, com si es tractés d’anar d’excursió, i em vaig passar tota la tarda ajudant la mare a fer entrepans de truita per emportar-nos, ja que bé hauríem de fer una queixalada i a cal tiet no estarien per orgues ni per massa compliments, en un dia com aquell. Al final, doncs, hi vàrem anar tots, llevat de l’oncle Joaquin i d’en Rogelio; en representació d’ells dos hi va venir la tieta Isabel, que va passar per la vergonya de donar excuses de tanoca per emmascarar la marraneria del seu home d’escaquejar-se’n. En qualsevol cas, em sembla que tots ens vàrem sentir tranquils al saber que no ens acompanyaria, ja que amb ell per mig sempre estaves nerviós, puix quan menys t’ho esperaves - el pare això ho explicava amb molta gràcia i traça - et podia fer una sortida d’emblanquinador i, sobretot, perquè després de tot el sagramental del cosí Víctor, explotava per un no res.
Vàrem ensopegar un dia tan rúfol i plujós que de Barcelona em vaig veure ben poca cosa, perquè tot just posar els peus a la Sagrera ja ens vam entaforar de dret al pis de l’oncle, on els parents es veu que s’esperaven feia estona que arribéssim “els de Girona” per tancar el taüt. Quan ens van veure, ja us podeu imaginar que, com era de preveure, els sentiments es varen desbordar en abraçades abraonades, i els plors envaïren tots els racons de la casa. Amb bon criteri, la tieta Teresita em va empènyer cap a la cuina, d’on no en vàrem sortir fins que fou l’hora d’entornar-nos-en cap a casa. Com que quasi havíem fet salat, a poc d’arribar nosaltres els enterramorts començaren a moure la caixa cap a l’escala i tot el dol va seguir al darrera. A mi no m’hi havien deixat acostar a acomiadar-me’n de la morta, i la tieta Teresita amb l’excusa de fer-me companyia a mi i als fills del tiet Manolo – una nena de quatre anyets i un nen de sis, que una germana de la tieta Úrsula va portar a la cuina des d’algun altre indret de la casa on els devien tenir amagats –, també es va estalviar el funeral.
Al cap d’una estona, quan vaig calcular que tota la comitiva ja devia estar al carrer, es va sentir un sotrac seguit de varis crits. Després vàrem saber pel pare que, per culpa que l’escala era molt estreta i dificultosa, els enterramorts es veieren obligats a tombar tant la caixa que gairebé la baixaren en posició vertical, raó per la qual el cos de la morta se’ls hi va acular de manera que al arribar al portal no se’ls va acudir res més que destapar la caixa i retornar les despulles a la seva positura correcta. D’aquí venien els crits que vàrem sentir des de la cuina, que no eren causats per la impressió que els hi hagués pogut fer la macabra maniobra dels enterramorts en els presents, sinó per la fortor que s’havia escampat per tota l’escala al remoure el cadàver.
Sort que ens vàrem estalviar aquell mal tràngol ja que, pel que vaig deduir, de tots els funerals en fugia compulsivament, la tieta Teresita estava encantada havent-se quedat de guardiana de la canalla del seu germà i de mi, per torna. Els nens no acabaven de comprendre per què bellugant-se tanta gent pel pis, ells tenien d’anar d’Herodes a Pilats, i que no els hi deixessin veure una altra vegada sa mare dormint tombada panxa enlaire en el taüt que ells veien com un bressol una mica estrany, i que una colla de desconeguts els atabalessin fent-los festes i moixaines tan postisses que feien fàstic. La tieta, de bon principi també anava perduda amb una canalla que no l’havien vist mai, però de seguida va fer-se’ls seus com si es coneguessin de tota la vida; tots quatre, al final, vam acabar repartint-nos la meitat dels entrepans que, en teoria, ens havíem de menjar al tren quan tornéssim cap a casa. Es veu que tots teníem la gana feta, i no ens vàrem pas fer pregar gaire quan la tieta va proposar-nos aquella petita entremaliadura, per acabar de trencar el gel.
Al tornar del cementiri, al cap de dues hores ben bones, tothom es va quedar al menjador, com si volguessin enraonar una mica. El tiet Manolo estava molt tocat, esblaimat i com absent. Al notar-ho, l’àvia se li va acostar per abraçar-lo, mentre vaig sentir que li deia: - Si vols, em puc quedar uns quants dies per fer-me càrrec de la mainada, mentre tu et refàs una mica de la sotragada.
Immediatament vaig escoltar la rèplica de la seva consogra, la mare de la tieta Úrsula i vídua d’en Cañizares, agraint l’oferiment; però, en un to de veu tan tibat que em va semblar que les dues dones no es podia pas dir que s’haguessin caigut bé mútuament: - No caldrà pas que us molesteu, tant les meves filles com jo mateixa donem a l’abast per tot; al cap i a la fi ens estem a quatre passos i els nens se sentiran més tranquils amb nosaltres, que ja ens tenen repetits de veure’ns cada dia, que no pas amb vosaltres, que per a ells sou uns forasters. Però, de totes maneres, gràcies perquè hi hàgiu pensat.
 De fet, entre el tiet i els seus sogres hi havia hagut sempre molt bona relació des que el senyor Cañizares poc després de casar la filla va demanar el trasllat a Barcelona, destí que va aconseguir quan ja estava una mica cansat de remenar la cua per tots els despatxos: a final se’l va nomenar sos cap de la Sagrera, la mateixa estació on hi vegetava el seu flamant gendre. Se n’hi va anar amb la dona i les dues filles que, malgrat ser més granades i agraciades que la seva germana Úrsula, de moment s’havien quedat per vestir sants. Tots aquests capgirells els conec perquè l’àvia els va fer avinents durant el viatge de tornada, amb cert retintin, sense que l’avi es deixés arrossegar per les ganes de fer safareig que se li havien desvetllat a la seva dona, ressentida pels pocs compliments que ens havien fet la família de la seva jove. A mi, també m’hagués estimat més que seguissin estripant secrets, puix que des de petit ja m’encanta fer el xafarder, sobretot si s’airegen uns quants draps bruts, perquè sé una llarga experiència que de les discussions familiars sempre se n’aprèn alguna de nova.
Però l’avi, i no era la primera vegada que li notava, aquells darrers dies, que estava un xic dispers, que tenia el capteniment aplançonat i tirava pilotes fora cada cop que es tocava la vida i miracles del tiet Manolo, com si preferís passar-hi de puntetes. Tant va insistir en no seguir-li la veta a l’àvia, que aquest tarannà misteriós va encebar - i de quina manera! - la meva natural predisposició a la fantasia i a empescar-me les elucubracions més esbojarrades. Com que ni els pares ni la tieta tampoc no feren costat a l’àvia, els seus esforços d’afegir llenya al foc per fer-se passar el punt, foren en va.
En canvi, a l’avi se li va acudir que just aquell viatge de tornada era el millor moment per sondejar la tieta sobre l’assumpte pendent del cosí Víctor que, com recordareu, havia quedat penjat per culpa del tràfec de l’enterrament. El fet que viatgés poca gent al vagó i no tinguéssim roba estesa a la vora, va facilitar que encetéssim una conversa tan delicada. L’avi era bastant eixut per expressar-se quan del que s’havia de parlar no l’entusiasmava, i aquella suggerència de l’àvia de demanar un cop de mà als Costaferran per treure’ns les castanyes del foc, no acabava de veure-la clara des de bon començament. Per aquesta raó, hi va donar tantes voltes que el pare va acabar ajudant-lo a trobar la sortida d’aquell jardí en el que s’havia embolicat: - El que vol preguntar-te el pare, nena, és què et semblaria si anéssim a parlar amb la teva mestressa, per si el capità ens pogués fer de bo per resoldre aquest merder en què ens ha ficat ton nebot.
- I jo què voleu què us hi faci – va fer la tieta, tota nerviosa.
- És que no voldríem que de cap manera en sortissis perjudicada a la feina, i si tu no ho veus clar que els hi enfoquem, ho deixem córrer i no se’n parli més – va tranquil·litzar-la el pare.
- Jo, pla, no us ho sabria pas dir com s’ho poden prendre els senyors que els hi anem a explicar els nostres maldecaps. El capità és molt entonat i de poques paraules, i a la senyora la trobo també força tocada i posada; de fet, només em parla per manar-me la feina i poca cosa més – va contestar la tieta i, per tal com s’expressava vaig endevinar que no li feia cap gràcia embrancar els seus amos en les nostres cabòries.
Segurament l’àvia també va ensumar-s’ho que no li venia de gust, però enlloc de desistir va burxar-la sense compassió, defensant la seva pensada, com una gata panxa enlaire: - Dels Costaferran jo me’n refio. La germana petita de la teva mestressa, que era escanyolida com un pollet i a la que ningú li feia gaire vida, va tirar endavant gràcies a la meva llet ja que per si sola no se n’hagués pas sortit, tal com va deixar-la d’estantissa i moixa parir. Al comandant, que quan es va casar era un poll reviscolat, ben bé que li deuen haver explicat el favor que els hi vaig fer. Em sembla que alguna cosa ens deuen...
L’avi no va deixar-la continuar per aquell camí, que ja se sabia de memòria on acabaria portant-los aquella lletania, i la va tallar en sec: - Ja et vaig dir l’altre dia que aquesta punyeta de la llet ja te la van pagar amb escreix. Si no haguessis sigut tu, hagués estat una altra; no eren pas, les teves, les úniques mamelles disponibles. Prou que saps de sobres que amb la misèria que es passava, les dides s’oferien per dotzenes a les parteres riques. A aquella punyetera porteria on es tancaven els tractes, fins i tot de la part de Berga i la Cerdanya li baixaven dones per llogar el pit. Treu-t’ho del cap i posa-t’ho als peus! Si vols demanar-li un favor, com qui passa factura, no hi tens res a rascar i encara embolicaràs més la troca. Ja t’ho ha dit la nena: són gent de mira i no em toquis.
- Jo no em penso pas rendir tan de pressa, i estic disposada a tocar les tecles que calgui per aconseguir que al meu nét no li passi res de dolent – va obstinar-se l’àvia -. Si no ho vols fer pel teu fill, fes-ho pel Víctor, que no en té cap culpa de res. I parlant del que es deu o no es deu, també tu tens un compte pendent, mal que et pesi d’admetre-ho: si haguessis parat els peus a l’hereu enlloc de mirar cap a una altra banda, segurament ens hauríem estalviat tot el ruixat que ens ha caigut després. Què potser és un pecat, fer-se capellà? És clar que no, però tots, jo també m’hi compto i em fa molta vergonya, vàrem deixar que en Joaquin anés fent la seva per evitar discutir-nos. Almenys jo, ara vull fer quelcom per llaurar dret d’una vegada.
- Va, no us baralleu ara! – va cedir la tieta – Si a vós mare us sembla que ho hem de provar, no us atureu per mi. Potser sí que val la pena d’escarrassar-nos-hi; el comandant pot tibar molts de fils i no el tinc pas per mala persona, encara que el trobi una mica encarcarat. El que si us prego és que quan hi parleu, a mi me’n deixeu al marge.
L’àvia en tenia prou amb aquell consentiment forçat i arrancat amb pinces, com aquell qui diu a darrera hora. Per si de cas, va preguntar-li a l’avi: - Suposo que tu no voldràs pas acompanyar-m’hi, oi?
L’avi, que desembolicava l’entrepà que s’havien de partir amb l’àvia – un cop fet el recompte dels que quedaven, després que nosaltres ens n’endrapéssim uns quants a la cuina mentre esperàvem que tornessin els grans de l’enterro -, se la va mirar, com volent dir: - Cal que t’ho contesti?   
          






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada