L’endemà de desvetllar-se la pregunta i la data del
referèndum, és el torn de la democràcia i, en aquest aspecte, potser sigui adient
que un quants, començant pel president del govern espanyol, refresquin la seva memòria
de peix. Nord-Amèrica encara no han superat del tot un debat ideològic que els
anys seixanta plantejava cruament “The Washington Post”: “el quid de la qüestió
de la democràcia no és si la majoria té dret a decidir, sinó “quina classe de
majoria” pot fer-ho”. A casa nostra, quan les primeres flamarades del
postfranquisme envaïen el carrer de joves cridant llibertat i democràcia, un
home tan ponderat com en Trias Fargas es frisava per la deriva de la situació i
els hi retreia: “la democràcia serveix per evolucionar, no pas per revolucionar
o per tornar enrere com els crancs”. Per aquesta raó, a les democràcies que es
consideren “madures” els hi molesten majories absolutes, com ara la del PP,
perquè opinen que la tirania d’un partit amb majoria absoluta pot enviar un
país a fer punyetes per culpa de la seva intransigència. I és que quan un
partit s’emborratxa de poder el sentit democràtic perilla i grinyola, en la
mesura que no interessen per res els arguments dels altres perquè s’està
persuadit de tenir l’usdefruit de la veritat, trobant justificable tancar la
boca dels incordis acoquinant-los mitjançant pressions psicològiques,
econòmiques o simples fanfarronades de carreter. I és que la democràcia no es
redueix a “un home un vot” i a que els que siguin més apliquin el dret de cuixa
a les minories. Aquesta democràcia, com diria en Borges, “seria un engany de
l’estadística”. L’època de les elits aprofitant-se de la democràcia
representativa té els dies comptats, encara que el mesell del senyor Rajoy això
no ho sap ni li importa. D’aquí bé que s’enroqui en l’immobilisme dels que es consideren
inviolables, encalafornats en el seu búnquer ideològic. Tenim pregunta i data,
però la sala de parts perquè neixi la criatura està tancada a pany i forrellat
i el senyor Rajoy, com a dipositari de la clau, l’ha llençat al fons d’un pou
d’aigua glaçada. A més a més, diu que ho ha fet en nom de la democràcia perquè
els espanyols renegats – és a dir, els catalans – no violin la Constitució de
la qual es confessa enamorat, malgrat ni ell ni part de la seva família
política la votessin quan tocava. Però ahir, quan va negar en rodó el dret a
decidir als ciutadans catalans va pixar fora de test instrumentalitzant la
visita institucional del senyor Van Rampoy, per tal d’involucrar-lo
descaradament en una declaració més pròpia d’un dictador que d’un demòcrata. Va
ensenyar l’orella, urbi et orbe, com un ruc i un perfecte negat en matèria de
sentit comú, aquell tarannà assenyat que no sap com es menja, però que tan
recepta a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada