ELS COMPTES DEL GRAN CAPITÀ

Cada any, quan es presenten els pressupostos generals de l’Estat, anunciant més retallades del poc que queda dempeus de l’anomenat estat del benestar, a la gent se li’n van els ulls, encara que no vulgui, a analitzar quan costa mantenir estructures inútils de l’Estat. Sobretot, es recrea en partides tan impopulars, com per exemple les destinades a Defensa, comparant-les amb les dotacions d’Educació, Sanitat o Benestar Social. Ara no entrarem en aquest debat recurrent sobre si cal prioritzar les necessitats de les persones enlloc de les conveniències de mantenir l’establishment; però sí voldria reflexionar sobre un detall que em xoca des de fa temps. Si jo fos qui fa els números del pressupost, per estalviar-me crítiques hi posaria els cinc sentits, precisament, en afinar la punteria pel que fa a les partides més conflictives. Però vet-aquí que les previsions de despesa del ministeri de Defensa no quadren mai, ni per aproximació: cada exercici es tanca amb dèficit, el qual suposo que acabem pagant entre tots a costa d’ajustar més les costures de partides socials. En efecte, el 2008 es varen pressupostar 8.149 milions d’euros i se n’acabaren gastant 9.810, un 20,38% de més. El 2010, de 8.255 es va passar a 9.344, un 7,37%. El 2011, de 7.156 es va passar a 8.301, un 16% de més. El 2012, de 6.316 es va passar a 9.000, un 42 % de mes i enguany, que es va pressupostar la despesa en 5.937, a l’abril ja portàvem una desviació en més de 582 milions. Com s’explica que cada any, governi qui governi, la despesa de Defensa s’engreixa de mala manera? Francament, són números dignes del gran capità, ja que es miri com es miri et pots equivocar un any, però tots passa taca d’oli. A la meva manera de veure, aquesta repetida marrada només pot justificar-se de dues maneres: o que qui fa els números té pa a l’ull o és que a l’hora de portar els pressupostos al Congrés es minimitza intencionadament la despesa polèmica per estalviar-se discussions. Tanmateix, per mi és un misteri encara més gran per quins set sous de les desviacions pressupostaries no se’n fa el rebombori parlamentari que es mereix aquest tripijoc vergonyós, que mirat des del sentit comú de la gent del carrer només fa que afegir llenya al foc de la indignació.