UNA CLARITY ACT A LA CATALANA

De les darreres experiències independentistes, Canadà va resoldre unes postures tan enverinades, com les que enfronten Espanya i Catalunya, amb una llei anomenada Clarity Act, la qual va desbloquejar el punt mort amb Quebec i s’ha convertit en un punt de referència obligat, quan està en discussió la possibilitat de secessió d’un territori dins d’un estat democràtic. El contingut de la Clarity Act és ben conegut. Bàsicament, aquesta llei establia, en primer lloc, que ni el Quebec ni cap altra província canadenca tenien dret a l’autodeterminació ni a una secessió unilateral, sinó que en tot cas la secessió havia de ser negociada amb el govern federal. Segon, que el govern del Quebec tenia dret a convocar un referèndum. Tercer, que la pregunta havia de ser inequívoca. I, finalment, que perquè s’iniciés una negociació amb vista a la independència, la majoria a favor havia de ser clara. El pas endavant donat pel president Mas, a l’empara d’una majoria parlamentària suficient, fixant la pregunta i la data del referèndum, és una mostra de coratge i no té marxa enrere. Però cal que es tingui present que la independència no valdrà la pena si no es percebuda pels ciutadans com a legítima i acceptada democràticament. I, per tant, cal que Madrid no es tanqui en banda al diàleg perquè si s’arriben a estripar les cartes, qui en sortirà més mal parada serà la imatge i la credibilitat internacional d’una Espanya que ja porta plom a l’ala des de fa temps pel que fa a ambdues qüestions. Potser encara poden posar-se les piles a Madrid, si els hi dóna la gana d’entendre que Catalunya podria haver trobat encaix a Espanya, si enlloc d’imposar-nos aquesta una relació de vassallatge inaceptable, s’hagués respectat sense reserves aquella fórmula amb que els nobles juraven fidelitat al rei, fins al segle XVIII: “Nos que valem tant com vos, jurem davant vos que no sou millor que nos, que junts valem més que vós i que us acceptem com a rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”. Potser el darrer intent de salvar els mobles de la convivència, sobre la base d’aquest esperit, fou l’Estatut del 2010; però després d’haver-lo escopit, trepitjat, sabotejat, ribotejat i, finalment, violat en cadascuna de les noves lleis centralitzadores, no es pot fer veure que aquí no ha passat res. Si el partit que governa i el que lidera l’oposició principal a l’estat, no miren d’encetar un clima de diàleg, del qual en surti una Clarity Act a la catalana, aquests polítics espanyols mesquins pagaran la  seva temeritat rebent una severa clatellada de la història.