Follow by Email

dijous, 12 de desembre de 2013

BAMBI RESSUSCITAT

El dia que em xerraren que els reis eren els pares, hagués volgut trencar-li la cara al xerrapetes que m’ho va refregar pel nas, fent-se el pinxo. Després, amb murrieria, vaig fer veure no ho havia sentit, per anar xopant de la mamella, ja que temia que quan els pares sabessin que ho sabia, l’encanteri, no sé com, però s’hauria acabat. Quan jo era petit, els que aixecaven el vel del misteri eren els nanos més grans, la majoria de les vegades per despit; ja que a ells sí que se’ls havia estroncat la moma. Avui diuen que en els col•legis els vailets magrebins, són els que se’n van del bistec – l’argot col•loquial sempre m’ha enlluernat per les seves metàfores directes -: com que en la seva cultura de reis d’orient no hi pinten res, els nens cristians que es fotin. Però els miratges com ara la identitat d'uns mags, un cop espatllats, duren poc. El mateix li va succeir a molta gent d’aquest país, que de bona fe van creure en aquell polític despistat, tendre, innocent i d’ulls humits, que fins i tot demanava perdó per afanar-li la secretaria general per punts a un gat vell del seu partit . No obstant això, fent-se el desentès, tot just va aterrar a la capital del regne procedent de Lleó, pretengué ensibornar els seus propis correligionaris i tuti quanti, reencarnant-se en una mena de Bambi seductor. Bona part de la tasca política del senyor Zapatero va consistir en seduir tothom que s’interposés en el camí traçat pels seus oracles. I del molt punyeter no és pot pas dir que ho fes malament, ja que la primera vegada que els ensopia amb camàndules sempre se’ls emportava a l'hort. Passaven bastants dies abans que els seus fans caiguessin del niu, adonant-se que aquell Bambi idealitzat per la llegenda, en realitat era de pacotilla i no passava de ser un d’aquells sants de guix que, com deien a muntanya, “ni caga ni pix”. Però quan semblava que tan ell com la seva nefasta herència començaven a oblidar-se, ara intenta reivindicar-se amb un llibre de memòries a les mans, traient la vella disfressa de Bambi de l'armari i venent a tothom que vulgui perdre el temps escoltant els seus monòlegs de misogin, que era un governant de marca reservada, que mai la va vessar en els seus pronostics, que sempre va complir allò que prometia i que Catalunya era la nineta dels seus ulls. Si tant se l’estimava, per què li va fer regals tan perversos com un estatut ribotat, sense suc ni bruc? Ni vestit Bambi és capaç de fer-nos empassar rodes de molí tan matuseres, per molta vaselina que hi barregi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada