LA CARTA ALS REIS DEL REI

El missatge de Nadal del monarca va decebre’m més que cap any, ja que considerant les circumstàncies vaig trobar el seu contingut farcit de frases fetes, llegides directament del telepronter, sense ni una unça d’espontaneïtat i d’improvisació que fes creïble i sincer el que deia. Per tant, els que el varen deixar-lo amb la paraula a la boca, no es van perdre res d’important. A grans trets, va ser una calca devaluada de missatges anteriors, però amb l’agreujant que com a bust parlant havia perdut bona part del carisma de deu anys enrere, per exemple. Quan un monarca ha de demanar perdó en públic per una relliscada darrera altra d’ell i de la institució que representa, té mala peça al teler i per molt que tregui pit i digui que pensa seguir al peu del canó com els bons, aquesta fermesa no genera confiança als ciutadans, sinó més aviat preocupació, perquè en els temps agitats que corren i en els que ens esperen, que el cap d’Estat hagi esquinçat el prestigi en dotzenes “d’escàndols impropis”, com ell mateix va definir la conducta del seu gendre, deixen la institució en calçotets i el seu paper d’àrbitre i de mediador matxucat i en quarantena. En el seu missatge podia haver redreçat la deriva de la institució fent gestos explícits que poguéssim ser entesos per la ciutadania sense necessitat d’interpretacions posteriors de conveniència. Les paraules del rei varen ser tan calculadament ambigües com perquè tothom en fes l'endemà una lectura esbiaixada, portant cadascú l’aigua al seu molí. Si per cas hi havia alguna possibilitat de millorar la imatge del monarca, no era en base a declaracions de principis arnades, apel•lant a un diàleg inconcret sense denunciar a qui es fa el sord i es tanca en banda a parlar del problema que té damunt la teulada. Si volia recuperar amb aquesta compareixença el respecte dels ciutadans es va equivocar de mig a mig: amb una carta als reis dispersa a més a més de poc exigent, no pot aspirar a liderar la sortida de la crisi sobiranista ni donar resposta a un poble pendent d’una votació d’autodeterminació. Tanmateix, dient als aturats i als que ho passen magre que ell ja els té presents en les seves oracions, no apaga el foc de la indignació d’una població empobrida per la mala gestió i la corrupció de part dels seus dirigents. Del missatge del cap d’Estat en moments tan delicats no s’esperava una tímida diagnosi, sinó una proposta valenta i concreta de solucions immediates. I per rescabalar la confiança amb la institució no n’hi ha prou prometent que a partir d’ara tant ell com la seva família no trencaran cap més plat de la nostra vaixella nacional.