Follow by Email

dimecres, 1 de gener de 2014

ANY NOU PER A UNA FITA ANTIGA

Sisplau, no ens deixem arrossegar pel pessimisme i les cuques que escampen els al•lèrgics a que els catalans confessem democràticament a les urnes si volem o no fer vida separada d’Espanya. No seguim la beta als professionals de la confusió que, per descoratjar-nos pretenen convertir-nos en nàufrags escagarrinats des d’abans que la tempesta pronosticada descarregui, perquè les onades no seran tan fortes i altes com ens pinten. Els esgarriacries d’allà i d’aquí no paren de repetir la cantarella que si tirem pel dret acabarem amb l’aigua al coll i, potser, expulsats i tot del sistema solar, i els cagadubtes d’aquí se’n fan ressò om uns babaus. No cal recórrer a respostes èpiques com declarar-se en rebel•lia, n’hi ha prou que els convençuts no parem de bracejar. El murri d’en Tristan Bernard posava un exemple per diferenciar el pessimista de l’optimista. Pessimista, deia, és la granota que rellisca dintre d’un dipòsit de llet i considerant-se perduda es deixa morir sense reaccionar. Optimista, en canvi, és el gripau que mou cames i braços com un esperitat, fins aconseguir quallar la llet i, d’un salt, escapolir-se del parany. Per molt negre que ens pintin el futur fora d’Espanya, no podem renunciar almenys al dret a decidir pel nostre compte si volem o no partir peres. Entre d’altres raons de pes, avui dia està demostrat, a bastament, que predicant l’apocalipsi per les cantonades del barri sobiranista més de quatre s’hi guanyen molt bé la vida. I els que viuen d’ensarronar als altres, vol dir que han perdut els escrúpols i són capaços de qualsevol disbarat. De fet, amb les darreres lleis que han aprovat , han caigut tan baix que han arribat a creure’s que hi tenen tot el dret a exigir que tothom combregui amb la seva moral carca i restreta, valent-se de la majoria absoluta que es pensen els fa tan infal•libles que poden imposar les seves creences, partint de la base que allò que importa en definitiva és el fi, no pas els mitjans. Per tant, com que això es actuar contra natura, tenim tot el dret de plantar-nos democràticament i fer-los saber que ja no som criatures que necessitem tuteles de ningú i que algunes vegades és millor anar sols que mal acompanyats. No ens deixem menjar el coco per gent a sou de l’establishment centralista, perquè aquest establishment té els fonaments corcats, i es pot notar per poc que es furgui a l’escorça. Ara bé, seria ben fotut que havent arribat tan lluny en la determinació d’emancipar-nos, les desavinences entre la tripulació sobre el rumb a seguir i els terminis, batzegessin el timó i els cops de colze entre partidaris del seny o de la rauxa, ho engeguessin tot a fer punyetes per qüestions de pur protagonisme, de garantir-se el lideratge o de pur càlcul electoral. Avui que estrenem un any en que hem de decidir tantes coses importants, potser que hi reflexionem una mica per no entrebancar-nos, com tantes vegades en el passat, amb la mateixa pedra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada