SIMPLEMENT OBSCÉ

L’espectacle nupcial que s’ha representat durant els darrers tres dies a Barcelona i que ahir va culminar amb l’apoteosi final al MNAC i a les fonts de Montjuic, a la meva manera de veure és, francament, obscè. En uns moments en que les crides a l’austeritat són constants i en que centenars de milers de persones les passen putes simplement per menjar o resguardar-se del fred, no es gaire oportú organitzar una festa d’una pompositat i ostentació intolerable, sobretot considerant que els principals protagonistes eren originaris d’un país on les castes, encara avui, són tan vigents i arrelades que no poden amagar ni dissimular les immenses bosses de pobresa que conviuen en una societat, quina elit posa a la pràctica la doctrina més insolidària del capitalisme sense consciència ni entranyes. Malgrat ser aquest casori una festa pròpia dels contes de les mil i una nits, si ho pensem amb una mica de sensatesa no costarà gaire arribar a la conclusió que a quatre dies de la gran recapta d’aliments no era el moment més encertat per refregar pel nas de la gent que ni els valors, ni la cultura, ni el  coneixement obren tantes portes com la riquesa. Però per molt que les autoritats municipals vulguin justificar el malbaratament impúdic dient que la xefla dels indis deixa a la ciutat un gavadal de pasta gansa, sàpiguen que no tot ho santifiquen amb diners, encara que els que tenen diners es pensin que ho poden comprar tot. I no crec que fos gaire edificant, des d’un punt de vista ètic, ni políticament estètic, que membres il•lustres de l’establishment que poda les branques de l’arbre de l’estat del benestar fins arrenar-lo, trepitgessin ahir la catifa vermella sense enrojolar-se. Tant li fa si hi anaven com a convidats o si es varen pagar el tiquet; qualsevol de les dues possibilitats fa plorar. I penso que aquesta reflexió no se la pot pretendre desqualificar acudint al recurs fàcil de titllar-la de demagògica o de que hi ha comentaristes que se l'agafen amb paper de fumar (perdoneu la franquesa). Les coses són com són i hi ha una antiga dita que es pot aplicar a la doble moral d’alguns polítics: diguem amb qui vas i et diré com ets. Perdonin les molèsties.