Follow by Email

dimarts, 10 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR -(novel.la curta) - 5è capítol

5
Des que l’oncle Joaquim va fotre el camp de casa dels avis, malgrat les promeses d’amistat eterna que ens havíem fet en Víctor i jo, vàrem estar quatre setmanes ben bones sense veure’ns ni dir-nos ni fava.
 Això no significa que no en sabéssim res l’un de l’altre, ja que l’oncle Joaquin, el pare o l’avi s’hi entrebancaven cada dia a l’estació, per molt que miressin d’evitar-se. Tot i les darreres desavinences, cap d’ells era tan rancorós com per girar-li la cara a son pare o a son germà i, en qualsevol cas, ja se sap que la sang dels parents mai es fa aiguapoll. De manera que poc o molt es parlaven; això sí, procurant no furgar massa en les ferides a mig tancar. Almenys s’havia de reconèixer que des que l’oncle no s’estava a casa, la tensió acumulada per una convivència obligada i massa sobtada, s’havia rebaixat a nivells suportables. Però la tranquil·litat no va durar gaire. En Víctor altre cop en va tenir la culpa, per encendre el misto quan no tocava. A principis de setembre, tot just acabàvem de sopar quan se’ns va presentar, amb un bossot penjat a l’espatlla i fent cara de pomes agres. L’àvia, de seguida va córrer a fer-li compliments, tot preguntant-li què havia passat, tement-se el pitjor.
- M’ha tret de casa – va deixar-se anar el cosí, donant per descomptat que tothom sabia a qui s’estava referint -, i m’ha dit de tot; no l’havia vist mai tan enfurismat.
- I quina una li n’has fet tu, aquesta vegada? – li va preguntar l’avi, escarmentat, mirant-se’l de cua d’ull.
- Li he dit que em vull presentar voluntari a fer el servei, per rellevar un quota que estigui disposat a pagar-m’ho bé.
- Qui em va parir! – no es pogué reprimir el pare, dementre l’àvia i la mare es posaven les mans al cap, tot exclamant: - Verge Maria Puríssima!
L’avi, aprofitant que en Víctor estava distret, li va tafanejar descaradament el sarró i després de donar-hi unes quantes llambregades i fer-hi una ràpida grapejada, arribà a la conclusió que era més evident: - O sigui, que has fotut el camp de casa emportant-te’n les teves coses, i que no hi penses tornar mai més, oi que no m’equivoco? - el va sacsejar pel braç, tot renyant-lo: - Que no gires rodó, nano? No t’adones del disbarat que acabes de cometre? Si et penses que dir que vas a la guerra fa gràcia vas ben errat d’osques. Això que has fet és de capsigranys, tu que et creus tan espavilat i cabut!.
- Doncs maneu al pare que no fugi d’estudi quan li demano que em deixi anar al seminari – va implorar un Víctor tan desconcertat per la reacció de l’avi que no va adonar-se que acabava de descobrir, com un pallús, la seva ridícula per no dir infantil tracamanya.
Però l’avi anava tant a pinyó fix que no hi va caure, de moment, en el detall que delatava el propòsit xantatgista de la maniobra del seu nét: - Mira, nano, si et penses que ton pare s’avindrà a tenir un fill capellà, és que no el coneixes gens ni mica. Nosaltres no és que hàgim sigut una família gaire de missa, almenys pel que fa als mascles; però hem sabut fer la vista grossa si les dones ens han sortit beates. Ton pare, en canvi, no és d’aquesta mena, sinó que a tot allò que fa flaire de sagristia li té una tírria malaltissa que, francament, no sé qui li ha encomanat. A més a més, l’altre dia ens va confessar que s’ha barrejat amb aquesta colla de pelacanyes anarquistes. Ja em diràs com vols que s’ho prengui això de tenir un fill capellà, si aspira a remenar la cua pel sindicat. De cap de les maneres li faràs empassar, i si tu no mous fitxa per mirar de fer les paus, em sembla que d’aquesta en sortirem tots escaldats.
- Així, vós no em voldreu pas ajudar fent-li veure que no té raó, no és així? – va insistir en Víctor, mirant-se’l de fit a fit.
- No em busquis les pessigolles, nano! – va replicar-li l’avi, no dissimulant com l’estaven desequilibrant aquelles contínues i ridícules desavinences per culpa de l’hereu -. Jo no dec interposar-me entre vosaltres dos, perquè sempre he defensat que els fills han de respectar els pares i obeir-los mal que els pesi, almenys mentre els pares els hi posin un plat a taula. A casa, jo sempre he decidit allò que m’ha semblat que era el més convenient per a la família, i mai ningú ha gosat plantar-me cara; ja se n’haguessin estat bé prou de provar-ho! Però, tant a ton pare com als teus oncles, inclosa l’àvia, he procurat explicar-los-hi les meves decisions el més bé que he sabut; en el benentès que no els hi permetria, al final, que ningú em desobeís. Quan ton pare va gambar-se-les pel seu compte, jo vaig deixar de dir-li com s’havia d’apanyar; ja era prou gran per fotre-se-la tot solet, si la marrava. Això sí, sempre que necessiti un cop de mà sap on pot trobar-me; però ni t’ho pensis que puc engargamellar-li què ha de fer, com quan era un mocós com tu. Per tant, no veig per què ara que ja sóc vell, haig de renegar dels principis sota els quals m’he regit tota la vida. Si no em demana consell, jo no aniré pas a inflar-li els dallonses en un sentit o en un altre.
L’avi va fer una pausa per remullar-se la gola amb un bon trago d’aigua del càntir. Ell mai bevia vi, només un vaset de ranci quan teníem quelcom per celebrar. En canvi l’aigua la feia anar a dojo, tant a casa com a la feina; sempre a gallet d’un càntir de terrissa, perquè deia que l’aigua s’hi mantenia més estona fresca. Mentre feia el trago, aquell vespre tothom se’l va quedar mirant sense interrompre’l, intuint que li havien quedat rossegons al pap, als quals tant podia ser que intentés tirar-les cap avall a còpia de xerrics d’aigua, o estovar-los perquè no li fessin un racó. Ho varem encertar: després d’eixugar-se la barbeta amb el palmell de la mà, va continuar aquell particular sermó de la bufetada que havia deixat penjat: - Vull ser honest amb tu, nano. Si ton pare em demanés l’opinió li diria que s’equivoca posant-se com es posa. Jo mai he aixecat la veu a cap fill, ni per fer-los passar per l’adreçador quan s’ho mereixien. Però deixant de banda la seva poca traça de ton pare per dir les coses, li he de reconèixer que hi té tot el dret a exigir-te que portis un jornal a casa; és el mínim que se li pot demanar a un fill quan ha crescut prou per arremangar-se els colzes, com els bons. T’ho dic sense embuts, perquè Déu me’n guardi dels malentesos, ja em coneixes. Vols fer-te capellà? Molt bé, jo no hi entro ni surto en aquesta qüestió, però avui encara no ets ningú per prendre decisions pel teu compte. Si el pare diu que no, t’hauràs d’aguantar i obeir-lo sense tornar-t’hi. Al cap i a la fi, no és això el que prediquen els teus capellans que s’ha de fer: respectar al pare i a la mare?
- Avi, no m’esperava de vós aquesta estirada d’orelles. Però us agraeixo la franquesa, mal que em dolgui. Ja m’heu deixat clar que amb vosaltres tampoc puc estar-m’hi.
- Jo no té dit pas això! afluixà una mica l’avi -. Estigui d’acord amb tu o no, el cas és que ets el meu nét, i abans que et passis la nit al ras, sàpigues que aquí sempre hi trobaràs un plat de sopa a taula i una màrfega on clapar, però que et quedi clara una cosa: si vols estar-t’hi amb nosaltres, hauràs de fer el que jo et mani.
L’àvia, una vegada aclarides les regles de joc va prendre de seguida les rengles de la situació per posar fil a l’agulla i anar per feina, sense entretenir-se més temps en bajanades: - T’han donat sopar o encara has de menjar alguna cosa?
Com que en Víctor féu que no amb el cap, l’avia va interpretar que ja havia sopat, i allavonces es va dirigir a mi: - Repartiu-vos els catres i aneu-vos-en a dormir aviat, que demà serà un altre dia.
Abans de traspassar la porta del dormitori, l’avi el va aturar per preguntar-li: - Ho sap ton pare que has vingut aquí?
- No, perquè no m’ha pas ni deixat enraonar.
- Doncs, si penses quedar-t’hi una temporada, demà mateix ja li pots fer saber. No vull que se n’hagi d’assabentar de calbot. Ho has entès? – i sense esperar la resposta es va posar les ulleres, disposat a desconnectar d’aquell nou problema entretenint-se llegint un diari d’una setmana enrere, que havia recollit a la cantina com tenia per costum abans no anés a parar a la pila del greix.
Quan vaig quedar-me sol amb el cosí Víctor, li vaig preguntar què pensava fer. Ell tenia clar, des del primer dia que ens vam conèixer, que jo no el pretenia jutjar per les seves cabòries. Entre d’altres raons, perquè en el moment de succeir els fets que relato el millor que sé, no tenia gens precís el significat de tot allò que s’acabava d’enraonar. I encara molt menys entenia els grapats d’història a granel que l’avi m’engargamellava de tant en tant, encara que me’ls escoltava encantat. Em vaig adonar que el Déu vos guard de l’avi l’havia deixat tocat i que estava intentant recompondre les seves idees, fent un esforç considerable per situar-se entre els seus ideals i la realitat pragmàtica de l’avi. Al contestar-me, em va donar la impressió que el que em deia es tractava més d’una reflexió en veu alta, que no pas d’una resposta concreta a allò que jo li havia  preguntat.
- No tinc escapatòria, les coses han arribat segurament massa lluny, ho reconec; però, no puc fer-me enrere: el pas ja està donat. El pare del xicot que m’ha proposat la truca ha bellugat cel i terra, primer per trobar algú que estigués disposat a fer el tracte i, després, per aconseguir que a la caixa de reclutes donessin el vist-i-plau a aquesta potineria de darrera hora. Es veu que per impedir que son fill hagi d’emmerdar-se a l’Àfrica, aquest home seria capaç de tot. Hem emparaulat una bona dot, que em pagarà trinco-trinco abans d’embarcar-me. Ell preferia gratar-se de la butxaca un tant cada mes, però l’he collat fort dient-li que calia afluixar la mosca d’una sola vegada, si volia que féssim fira. Amb el que em donarà, espero tapar-li al pare la boca per sempre més. Potser si hagués començat per dir-li que les peles que en tragués del negoci serien per a ell, a canvi que em deixés tranquil d’una vegada, ens haguéssim entès de seguida, i ens hauríem estalviat l’atzagaiada d’aquesta nit. Sé que per als pares, aquests quartos representen un dineral i no em sap greu donar-los-els, perquè la mare ja no pot més amb tants de geps que li va deixant el pare.
- Però ja saps que d’aquesta rebequeria te’n pots fer la pell? Els moros no són bestiar de bon ferrar, precisament, i et fiqués en un bon vesper – li vaig advertir, fent-me ressò de les reflexions que, mantes vegades, havia escoltat a l’avi.

- No pateixis, que ja m’espavilaré per no estar a primera línia tirant trets; en qualsevol cas, no penso pas tirar-ne ni un de ben apuntat. Ja sé el que em faig – va assegurar-me, amb molt d’aplom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada