EL COSÍ VÍCTOR (novel.la curta) - capítol novè

9

Les  coses no van tardar a aclarir-se o a complicar-se més, segons com es miri. L’oncle Joaquin va rebre un requeriment per presentar-se volant a la caserna. Li varen portar a l’estació un parell de soldats, els quals per si de cas es feia el ronsa, tenien l’ordre d’acompanyar-lo fins a l’antic convent de Sant Agustí, on hi havia la comandància. Com que l’avi no se’n va poder estar d’assabentar-se’n, li va demanar a l’oncle que quan en sortís passés per casa per fer-nos-en cinc cèntims de com havia anat l’entrevista - aparcant momentàniament les diferències -, per si nosaltres podíem fer-hi alguna cosa per desempantanegar la situació. Tal dit, tal fet: a l’hora de sopar es va presentar l’oncle. Després de passar-se quasi vuit hores sotragat i cosit a preguntes pels militars, amb la cara ja pagava: - Ara sí que aquell gamarús l’ha feta bona. Els militars l’han donat per desertor i n’han ordenat la busca i captura, si l’enxampen li faran un consell de guerra i qui sap què més. M’han apercebut molt seriosament que si sabem on para o qui l’ajuda i els hi amaguem, nosaltres també lleparem fort. Vet-ho aquí el merder en que ens ha fotut!

- Què vol dir desertor? – va preguntar, ingènuament, l’àvia.

- Doncs que el pocavergonya que fa quatre dies va plantar-nos cara per sortir-se’n amb la seva, quan li ha vist les orelles al llop s’ha cagat de por a les calces i s’ha comportat com el que és, un covard amariconat per aquells capellans dels collons.

- Fill, si de tant en tant glopegessis lleixiu per netejar-te la bocota potser les coses t’anirien millor. Ets tan malagradós que frises tothom que tens al costat. Si en Víctor va fer el que va fer, en bona part tu n’ets el més culpable, ja t’ho vaig deixar ben clar fa temps – l’avia no es va tallar un pèl, condicionada  pels penjaments de l’oncle-. I encara et diré més: si no fas  el que sigui per treure’l d’aquest trencacolls sa i estalvi, no em miris més a la cara.

- Què voleu que hi faci, jo? – va regirar-se l’oncle mig histèric -. Si no en sé res d’ell, que carai voleu que hi faci?

- Doncs espavila’t. Potser si parlessis amb aquell paio que et va al darrera, entre tots dos podríeu trobar-hi remei.

- Vaja quin un aquell, per demanar-li un favor! Si em persegueix és només per exigir-me que li torni els quartos que li va pagar al nano.

- I aquests diners qui els té ara, digues on són? Si els tens tu els hi tornes i acabeu d’una vegada, que deuen estar més maleïts que les trenta monedes de Judes.

- Els quartos se’ls va quedar en Víctor; per tant, que li vagi a demanar a ell, si el troba.

Al sentir-li dir això se’m va regirar la panxa, sorprès i enrabiat per les penques de l’oncle. I la poca estima i respecte que encara li tenia, se’n va anar a fer punyetes. Jo n’estava convençut que mon cosí no n’havia vist ni un ral del dot que havia emparaulat, perquè sabia que l’oncle no s’havia pas fet el ronsa per acceptar aquells diners com a compensació per parar d’esbroncar-lo. A més, m’hagués jugat qualsevol cosa que no li’n quedava ni la mostra dels diners. El cas és que va fugir d’estudi quan l’àvia li va preguntar directament; no estalviant-se, de passada, d’empastifar com sempre al cosí. Allò de tractar-lo de covard, sobretot, no em va fer cap gràcia, puix jo considerava que s’havien de tenir molt ben posats per atrevir-se a fer el què deien que havia fet.

Estava dubtant si tenia d’esbombar la veritat, desemmascarant al barrut de l’oncle, quan vaig sentir l’avi que, per sorpresa meva i em penso que de tots, més o menys li retreia allò mateix que jo tenia al pap a punt d’escopir: - No sé com t’ho fas, però en moments que hauríem de fer-nos costat com mai, arribes tu i ho engegues tot a parir banderes, esgarriant les cries. Desertar és una cosa molt seriosa, sobretot en temps de guerra, esclar. Si fos veritat que ho ha fet, el nano ja ha begut oli; però, la família també en sortirem molt malparats, com ja has dit. És com quan s’està emparentat, encara que sigui de lluny, amb un lladre, un criminal o una meuca, que la família sempre llepa i arrossega la vergonya i el malnom anys i panys. Per tant, hauríem d’esbrinar la veritat, i mirar de trobar el nano on cony pari.

- I que preteneu, que vagi a buscar-lo jo? No us ho cregueu pas! No penso moure un dit, que us quedi clar. Si ens necessita ja ens ho farà saber. Bé que us escriu cartes d’amagatotis quan li convé, no? – va rebotar-se l’oncle, mirant-me de reüll. - Si no diu res més, bon vent i barca nova. No gallejava de ser prou grandet per prendre decisions? Doncs, au, que se les apanyi com pugui!... A mi, ara per ara, el que em fa anar de corcoll és aquest manso que vol recuperar el seus quartos. No sé pas com fer-li entendre que vagi a reclamar al mestre armer, i que li sortiria més a compte anar-se’n a seguir-li la pista a aquell cabronàs, que no pas buscar-me a mi les pessigolles.

No es va esperar l’arrambatge que tenia ben merescut i tal com feia quan es posava a la defensiva, va girar cua i ens va deixar amb la paraula a la boca. Al quedar-nos a soles, mentre la mare repartia la ració de farinetes de cada vespre, em va semblar que no podia callar-me més com havia anat la cosa dels diners. A les dones els va fer efecte, però ni el pare ni l’avi van fer-ne esgarrifalls: suposo que ja no els venia de nou. L’avi es va posar a menjar, sense fer cap comentari. Al adonar-se que estàvem pendents d’ell, esperant que digués alguna cosa, va remugar: - Apa, afanyeu-vos que la sopa encara està calenta, i freda no val res.

            Allavonces, l’àvia va reclamar l’atenció de tothom sobre una idea que se li acabava d’ocórrer: - què us sembla si parlo amb la senyora Costaferran?

            La idea no devia ser tan descabellada, perquè a l’avi i tot el va deixar parat la suggerència. Segurament jo era l’únic que estava fora de joc, com moltes altres vegades quan em perdia enmig de les converses dels grans, les quals encabat per entendre-les havia de recórrer al pare o a l’àvia si volia lligar caps. En aquest cas, per treure’n l’entrellat del que acabava de sentir vaig necessitar uns quants dies per arreplegar només a bocins tibats amb pinces una vessant familiar que desconeixia: es veu que la tieta Teresita tenia una germana de llet que era filla d’uns tal Costaferran, que van conèixer quan s’estaven a Lleida. L’àvia acabava de tenir la tieta, i les parteres ufanoses com ella anaven molt buscades per donar el pit, simultàniament, al seu propi nadó i a la criatura d’una altra dona que anés curta de llet o li fes un no sé què alletar, capritxada que solien tenir, sobretot, les mares primerenques de casa bona. De rebot, era una manera més que tenia la gent pobra per afanyar-se un sobresou sense gaire escarràs i, tanmateix, com que tenir dida havia esdevingut una mena de toc de distinció social, àdhuc s’havia muntat en una porteria del carrer Cavallers una espècie de punt de trobada, per posar en contacte discretament l’oferta amb la demanda.

            D’aquesta manera a l’àvia, que anava més curta de peles que mai, la van posar en contacte amb els Costaferran, que eren una família que es dedicava al comerç d’oli a l’engròs, fent tota mena de barreges i trafiques, des de no sé quantes generacions de . Vet-aquí que la germana gran de la que l’àvia havia d’ajudar a criar estava casada amb un militar de carrera i d’acadèmia, no pas “xusquero” qualsevol, que es deia Ortíz i el qual per una d’aquelles estranyes coincidències de la vida, estava destinat amb galons de comandant a la caserna de Girona. No sé com se n’assabentaren els de casa d’aquesta carambola, però el cas és que quan va ser l’hora d’espavilar la tieta, l’àvia va aconseguir que l’agafessin els Costaferran per servir a casa seva, precisament amb la família de la seva germana de llet, on sembla n’estaven molt ja que, i no és perquè jo ho digui, era una nena molt espavilada, treballadora i apersonada, per la seva edat.

D’aquí ve que a l’àvia se li acudís, com en una inspiració sobrenatural, la pensada de recórrer-hi, per intentar que fessin servir la seva influència en favor del cosí Víctor. L’avi, que no volia trencar-li de nou les oracions, després d’haver anat a la brega feia poc, va opinar que es podia provar sempre i quan no perjudiquéssim la tieta, ja que la seva família portava penjada a l’esquena la llufa de ser sospitosa de mofar-nos de l’exèrcit, encara que no fos ben bé així com havien anat les coses. Aquesta reflexió va tenir la virtut de moderar, de moment, la refistolada de l’àvia.

- Vols dir que em girarien la cara? – va preguntar, confosa.

- Dona, no ho sé. Però estic segur que al comandant, per molt que la tingui ben considerada a la nena, potser no li farà gaire gràcia d’embolicar-se la vida per donar-nos un cop de mà.

- Pensa que, al cap i a la fi, la nena es germana de llet de la seva cunyada...

- Això no hi té res a veure, ells ja et varen pagar el que et pertocava i potser ja ni se’n recorden o no se’n voldran recordar.

- Home, no surtis ara amb aquestes. Que si la varen agafar per servir a casa seva va ser per què era qui era; la senyora Costaferran m’ho va deixar ben clar: que els podia demanar els favors que volgués, que sempre estarien en deute.

- La varen agafar perquè és tan dolça, neta i endreçada que no n’hagueren trobat una de millor. L’assumpte de la teva llet, creu-me, més aviat hi va tenir poc a veure – va romancejar l’avi, que sense adonar-se’n ja s’estava embrancant en una altra discussió al tocar el voraviu de l’avia, portant-li la contrària.

La mare que, com us he dit, no solia intervenir gairebé mai en les picabaralles dels seus sogres, sobretot quan s’enfaristolaven, va fer una observació que tothom va considerar encertada: - Per què no li demaneu directament el parer a la Teresita?

Fins i tot el pare va mirar-se-la, sorprès i encantat que per una vegada digués la seva sense vergonya. Per deformació professional, quan adés repasso aquells fets reculats, especulo que potser ma mare va ficar-hi cullerada en aquella ocasió perquè l’afectada era la tieta: una mossa que servia, com ella abans de casar-se amb el pare ho havia fet a cal Càndido.