Follow by Email

dissabte, 14 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) - capítol sisè

6
Quan l’endemà li vaig xerrar fil per randa la conversa amb en Víctor, l’avi es va emmurriar i gesticulant amb la mà estesa cap a mi, com suposo ho hauria fet amb mon cosí si l’hagués tingut al davant, va renegar del seu comportament a l’ensems que tractava de disculpar-lo i d’aquest estat d’ànim tan dispers vaig deduir que aquella tribulació l’estava fent perdre l’oremus.
- Això es diu per dir; quan sigui allà ja s’adonarà que només li porten per fer “bulto” – va començar a rondinar -, a la guerra no és combat net, com els hi agrada de vendre’ns els polítics, però els periodistes que s’hi passegen per explicar la veritat ens diuen que es lluita a vida o mort, cos contra cos, i que molts soldats quan disparen ni es miren la cara del que tenen al davant perquè la majoria de les vegades estan cagats de por per si aquell desconegut dispara primer. Ja s’ho trobarà el pa que s’hi dóna! I que no se li acudeixi de fer-se el ronsa, perquè el tret de gràcia li engegaran des de les seves pròpies files si convé, que allà no es mira prim... La guerra, nano, és tan implacable i injusta com la mort, i tracta tothom de la mateixa manera, sense fer distincions: tant se la fot l’heroi com el covard. Al final, tots acaben al mateix sot, carregats de mosques i de llot. Uix, la guerra! Només és intel·ligent el que no hi va, no te n’oblidis mai del què et dic! D’aquí ve que el que ha fet el tanoca de ton cosí em treu de polleguera... Podent fer el servei al batalló ferroviari sense fotre cop ni jugar-s’hi la pell, va i s’embolica amb paios que no coneix de res i en trencacolls que ni li van ni li venen. Però, guaita, és la seva vida! Si no vol fer cas del què li diem els que l’estimem, ja s’ho trobarà rai. No hi ha res que ensenyi tant a viure, com rossegar el pa sec dels propis errors.
A trenc d’alba el cosí Víctor es va esmunyir del llit vestit tal com s’hi degué  posar, procurant no fer soroll. No crec que hagués aclucat l’ull, tenint en compte la que en portava de cap. Jo, al final, tot i que també vaig passar la nit del lloro m’havia endormiscat; però dues vegades que em vaig mig desvetllar, em va semblar sentir-lo contorçar-se al catre. Quan vaig adonar-me que es llevava i arreplegava les seves quatre pertinences al sarró, vaig incorporar-me, sense saber quin paper havia de fer-hi en aquella espècie de cerimònia dels adéus clandestina, la qual m’ensumava seria definitiva. Ell, al veure que l’estava espiant, va avançar a abraçar-me per primera vegada des que ens coneixíem i em prometé que m’escriuria, mentre m’encarregà que l’acomiadés dels avis i del seu germà perquè no es veia en cor de tenir una escena.
Ara em sap greu no haver-lo acompanyat fins al carrer, però confesso que al quedar-me sol al dormitori, una altra vegada net de forasters, vaig sentir un confortable alleujament i em vaig mig endormiscar fins que em despertà sentir l’àvia remenant per la cuina, ja que es llevava d’hora per rentar els plats del vespre mentre escaldufava la sopa de farigola que ens posava a taula per esmorzar abans de sortir de casa, tots els dies de l’any; els diumenges i els festius, a més a més hi deixatava un rovell d’ou.
Tal com havia previst el cosí Víctor, amb els duros que arreplegà l’oncle Joaquin va estovar-se i donant un tomb inesperat al seu emprenyament de dies enrere, es desentengué de tots els penjaments que li havia dedicat. Ell mateix ens el va venir a explicar aquest brusc canvi d’opinió, vantant-se de la rauxa patriòtica de son fill i de com ell havia vetllat per llurs interessos en tot moment, acompanyant-lo a tancar el compromís amb l’home que permutava la mala sort en el sorteig del seu fill ric, per la misèria que pagava a un pobre desgraciat que s’havia ofert per treure-li les castanyes del foc.
És a dir: l’oncle Joaquin va tenir la barra de confessar-nos que havia escortat son fill, perquè no l’ensarronessin. No ens ho va aclarir, però estic convençut que al final de l’obra va ser ell qui es va embutxacar fins al darrer duro del dot; al cap i a la fi aquesta era la voluntat de mon cosí. El que sí va puntualitzar-nos, amb tot el cinisme del món, és que va assegurar-se que el noi s’embarqués i que no s’ho repensés a darrera hora i que si no va avisar ningú de l’hora de salpar fou per estalviar-nos a la resta de la família el mal tràngol i no convertir l’escena de l’acomiadament en un funeral.
 L’àvia no va aguantar-se més els retrets embotits a contracor des de feia dies, i els hi va engaltar tot d’una, enrabiada com poques vegades jo l’havia vist: - Fill meu, no sé pas com m’has pogut sortir tan tarat; ets un mala bèstia i un corb que només mires per tu, sense pensar mai en els sentiments dels altres. Has destrossat la vida del meu nét i de la pobra Isabel, que mai se t’ha queixat que la tractessis, des del primer dia que t’hi vas casar, com un drap brut i l’ase dels cops; i ara, per un grapat de xavalla, com un Judes qualsevol has dut ton fill personalment a l’escorxador.
- Mare, no us permeto que em renyeu i bescanteu d’aquesta mala manera! – va plantar-li cara l’oncle, fet un gall de panses.
Però l’àvia no va pas arronsar-se, sinó tot el contrari. Li va replicar, obstinada: - Fot el camp d’aquesta casa, que no et volem veure més fins que no ens tornis el nostre nét! I prega, si es que encara te’n recordes de com es fa, perquè no prengui mal, ja que des d’ara te’n faig responsable del què li passi i et ben juro que, si li passa alguna cosa, t’ho faré pagar sense sentir-ne cap pena.
L’oncle es va mirar l’avi com demanant-li empara, però aquest es va limitar a aixecar-se de la cadira, tombant-se-li d’esquena. Sense trencar el silenci que encabada l’esbroncada de l’àvia, havia omplert la sala, l’oncle va anar-se’n a la repetellada, donant-me una empenta de despit al passar pel meu costat. Em sembla que al traspassar el cancell de la porta, fins i tot va escopir a terra com qui fa un jurament. Després d’aquell lamentable espectacle, el que em va colpir més fou la reacció inesperada del cosí petit, en Rogelio, que va aparèixer per casa a mig matí, esborrada de la seva fesomia el plàcid somrís amb que ens embabaiava a totes hores. Algú li havia xerrat, i si havia estat el mateix oncle vés a saber amb quin poc mirament, que son germà gran havia passat la darrera nit amb mi. Tant sí com no, va voler arraulir-se al mateix jaç on dormí en Víctor, i després d’una bona estona sense moure’s, es va alçar i se’n va tornar al barri de la Barca, sense fer-me ni una pregunta.
 Em va sorprendre, exactament cinc setmanes després del que acabo d’explicar, rebre una carta d’en Víctor. Exposant-me a que l’avi o el pare ho consideressin una falta de respecte envers ells, vaig decidir llegir-la primer que ningú, tot sol, tancat al dormitori. A fi de comptes, me m’enviava a mi. Em vaig haver de familiaritzar primer amb la lletra de mon cosí, que no li coneixia, i que era molt petita i bastant enrevessada:

“Estic molt cansat, però no vull adormir-me sense haver-te escrit abans, tal com et vaig prometre. Ahir vaig estrenar-me al front i necessito parlar-ne amb algú. Van tocar diana per sorpresa quan encara era fosc. No crec que fossin ni les tres de la matinada. Després de rebre les ordres, un xic d’esvalotada, vam sortir tots els de la meva columna traginant una metralladora en un carro, caminant amb molta dificultat a causa de la foscor, durant un parell d’hores que se’m feren llarguíssimes. Abans d’arribar prop del cim del turó on s’havia d’emplaçar la metralladora que empenyíem, ens van fer aturar en espera  que claregés del tot. Cap allà a les nou, els nostres fusellers començaren a disparar a tremuja amb la finalitat de cobrir-nos, dissuadint els rifenys de treure el nas dels seus amagatalls. Enmig del soroll infernal dels trets, als camàlics que arrossegàvem el carro ens feren avançar amb penes i treballs cap amunt. Els fusellers d’un i altre bàndol estaven camuflats com podien entre les figueres de moro que creixien arreu, mentre que nosaltres ens resguardem de que ens etzibessin un tret, ajupits i resguardats darrera les mules. Va caure ferit un dels companys, contratemps que no impedí que, finalment, la metralladora arribés a destí, i que els artillers que l’esperaven comencessin a fer-la refilar com uns malparits. Vaig estar-me una bona estona aplançonat entre les potes de les mules, però com que semblava que les bales passaven de llarg vaig redreçar-me, encuriosit per veure-li la cara a l’enemic. Al davant nostre, a no massa distància, es movien les siluetes d’uns quants homes amb gel·laba. De sobte, una granada ben dirigida des de la nostra posició, va caure’ls-hi tan a prop, que les siluetes es fongueren per entre la fumera. Com que la metralladora tenia feina per estona, a uns quants bastaixos com jo, que ens avenim a fer de someres amb la condició que no haguem de disparar ni un tret, ens feren anar al campament, a reraguarda, a buscar municions. Travessarem  uns casalots rodejats d’una horta extensa, sorprenentment ben cuidada. Malgrat que l’aigua aquí és d’una qualitat dubtosa i va bastant escassa, la que poàrem de la cisterna de l’hort la trobàrem en aquells moments deliciosa i, en previsió, vaig omplir-ne una cantimplora de reserva. Quan quasi érem de tornada a la posició, amb la munició de recanvi penjada del coll en sàrries, se’ns acostà per sorpresa un rifeny desarmat, coberta la gel·laba i la pell dels braços i de la cara per una mena de crosta de pols i de suor, suplicant-nos una mica d’aigua, puix ja feia estona que no els en devia quedar ni una gota. Vaig allargar-li la meva cantimplora, en un gest instintiu d’humanitat, donant-li a entendre amb senyes que ja se la podia beure tota. Prenent-la com si fos un tresor, féu un llarg glop,  ja que devia estar assedegat. En tornar-me-la, féu com si s’escorcollés les butxaques en busca de diners o tabac, però no s’atreví a oferir-me’n o no n’havia trobat. Aleshores, agafant-me de sorpresa una mà me la va estimar mentre els ulls se li omplien de llàgrimes i em deia no se què amb la seva llengua, potser que aquí un glop d’aigua no té preu. No va tenir temps de dir gaire més: el tinent que manava la nostra columna es va aparèixer de sobte per darrera i el va cosir a trets, sense dir ase ni bèstia. Al adonar-se de la meva expressió d’horror em va ordenar que tirés cap amunt a pas lleuger, mentre m’escridassava: no veus, burro, que si no arribo a disparar t’hagués clavat una ganivetada per l’esquena? “A l’enemic – em va recalcar amb mala llet - no se li dóna conversa, i molt menys aigua, que prou falta ens fa a nosaltres.”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada