Follow by Email

dimarts, 17 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) capìtol setè

7
Un cop repassada la carta diverses vegades, no vaig tenir nassos de compartir-la, i la primera intenció va ser escamotejar-la, malgrat era conscient que es tractava de la primera senyal de vida que donava en Víctor, i que tothom feia dies es frisava per saber-ne quelcom. Però si a mi m’havia deixat tocat el que vaig llegir, no volia ni pensar en quina seria la reacció de l’àvia. Per sort, quan la va portar el carter jo estava a punt d’anar-me’n i ens vàrem creuar just al portal de cal Càndido, de manera que ningú de la família sabria que l’havia rebuda, si jo no en parlava. Després de donar-hi unes quantes voltes, vaig decidir finalment que li demanaria consell al pare; però per no aixecar la llebre necessitava parlar-hi a soles. Aprofitant que aquella setmana plegava més tard que l’avi, vaig fer-m’ho venir bé per anar-lo a esperar a l’estació. Com que tampoc no tenia hora exacta per plegar ja que depenia de l’arribada del darrer tren, vaig estar romancejant una bona estona per la sala d’espera.
Des que s’havia fet fosc, a la porta de l’estació ja s’hi havia palplantat el vigilant que es cuidava d’impedir l’entrada de pòtols que venien a passar-hi la nit i a resguardar-se del fred. El coneixia de vista i vaig saludar-lo amb la mà. També s’hi estaria, com el pare, fins que arribés l’últim tren i, després, tancaria la porta d’accés a l’estació des de la plaça, precaució rutinària que no evitava que els indigents veterans, els que com aquell qui diu  ja hi tenien el cul pelat de buscar-se la vida al carrer, s’amaguessin entre les vies, esperant que plegués tothom per colar-se a la sala d’espera des de l’andana, que no es podia barrar com la porta del davant. Tot plegat significava que hi havia molta misèria i gent desvalguda, una bona part de la qual arrossegava un cos esguerrat per defensar a les colònies una pàtria que els havia arraconat i oblidat d’una manera vergonyant, quan més la necessitaven; però per desgràcia, aquell desagraïment coincidia amb quan aquella pàtria tan exigent no els podia esprémer més suc. L’arribada del pare em va distreure de l’ensopiment. Com que no m’esperava, de primer es va alarmar al veure’m: - Que ha passat alguna cosa? – va preguntar-ne neguitós.
- No pas res – li vaig contestar -, només que volia parlar amb vós d’una cosa, sense que hi hagi roba estesa.
- I a què ve tant de misteri? – va seguir-me tibant de la llengua, com si la meva resposta d’abans no li hagués acabat de fer el pes.
Mentre caminaven un al costat de l’altre, li vaig fer un resum del que em preocupava. Suposo que vaig ésser prou convincent, perquè al arribar a l’altra banda de la plaça em va empènyer dintre la taberna que feia cantonada amb la carretera ral i que encara estava oberta. Va demanar a l’amo un xato, i a mi em va exigir: - Deixa’m llegir la carta.
S’hi va passar una bona estona desxifrant, com jo abans havia fet, la lletra del cosí Víctor, i encabat de fer-ho va trascolar el got de vi quasi d’un glop, com si necessités tirar cap avall el que acabava de llegir. Embutxacant-se la carta, va escurar el got, i després va deixar una moneda damunt el taulell tot fent, al sortir, un gest amistós adreçat al taverner.
Fins que ens haguérem posat a caminar altra vegada, no va fer-me saber què estava rumiant. Es va parar un moment, i agafant-me per l’espatlla em va dir, tot solemne: - D’aquesta carta, per ara no n’han de saber res les dones, doncs no ho pairien pas. La donaré a l’avi, i que ell faci el que cregui més convenient, com sempre. I tu, xitoni! Al cap i a la fi el teu cosinet purga allò que s’ha buscat. Tothom el va avisar de sobres, de manera que no hi té dret a amargar-nos l’existència refregant-nos pel nas les seves misèries. Si tingués una mica de senderi, el que hauria de fer seria dir que tot li va de conya en comptes de fer-nos posar de mala llet. Ja t’ho he dit: no n’expliquis res a ningú.
Després, quan ja creuaven el pont de pedra, es va aturar una altra vegada i estrenyent-me el braç amb un gest afectuós, em va dir: - Gràcies nano, per la confiança que m’has demostrat aquest vespre. Tu i jo no solem parlar massa, però sàpigues que el detall que has tingut m’ha emocionat. Jo sempre he procurat fer el mateix amb l’avi. Refiant-nos els uns dels altres és com mantindrem la família dreta i travada. Mira què ha passat amb l’oncle, que de tant voler anar per les seves, ha destruït allò que més s’ hauria d’haver estimat.
Dit i fet. Al arribar a casa, el pare va fer-s’ho venir bé per cridar l’atenció de l’avi i tots dos es varen tancar a l’alcova gran. Mentre l’àvia, com si no s’hagués adonat de res, em posava al plat quatre llosses de farro. Vaig tenir temps d’escurar-lo, i quan començava a mossegar la llesca de pa amb una mica de cansalada, que era el sopar d’aquell vespre, l’avi i el pare varen tornar a la cuina, acaparant de seguida l’atenció de les dones. L’avi, va desempallegar-se’n de l’expectació general amb un arronyacat comentari que, suposo era el que devien haver decidit allà dintre ell i el pare: - El noi Víctor està bé i us envia expressions.
I aquí va acabar tot. Ningú, ni l’avia, van gosar preguntar-li res més, puix amb la cara ja pagava, donant a entendre que estava amoïnat per altres coses més empipadores que no pas la sort del seu nét. Jo tampoc no li vaig demanar que em tornés la carta. De fet, semblava com si aquelles quatre lletres del cosí no haguessin arribat mai. Però just quinze dies després de la primera carta, en vaig rebre la segona. Per casualitat, tampoc el carter no va enxampar a casa a ningú més de la família, per tant em vaig estalviar, una vegada més, de donar explicacions a la mare o a l’àvia. La tieta Teresita, que traginava a la seva habitació, no em preocupava perquè treballava fora de casa, i quan hi era sempre semblava venir de l’hort, a l’inrevés de l’àvia que des les capelletes de l’altra dia entre l’avi i el pare, era com si li voltés la mosca pel nas i no parava de burxar-me.
- La vares llegir la carta d’en Víctor? – m’insistia cada dos per tres sense donar-se mai per la pell. Agafat de sorpresa la primera vegada que m’ho va preguntar, em vaig escapolir com vaig poder de donar-li una resposta concreta. Per aquesta raó, ja tenia decidit que si mai me n’arribava una altra, de carta, i m’ho podia muntar, no en faria cinc cèntims a ningú. Recollit al meu dormitori, doncs, la vaig rellegir dues vegades, i després la vaig desar perquè no me la trobessin. En Víctor seguia explicant-me les seves peripècies i, francament, no sé pas si era per esbravar-se amb un amic o per confessar-se amb un confident.
“Des del dia 18 que ens estem a Segangan, un dels llocs més xocants que he conegut des del dia que vaig desembarcar. La major part de les cases de d’aquest poble han sigut ensorrades o cremades pels mateixos rifenys en la reculada; diuen que fou una escaramussa de represàlia en contra dels moros que col·laboren amb els espanyols. Però les rodalies fan goig i la vegetació és esplèndida. Hi he vist magraners, figueres, oliveres i, sobretot, hi passa un rierol que porta la millor aigua que havem begut des del començament de la campanya. Malgrat que traiem del material que ens han assignat i d’on sojornem, el major profit possible, fins al punt de fer vertaderes filigranes, no puc pas estar-me de dir-te que no ens ho estem passant bé. Dormir sobre un sac ple de palla, per exemple, és un luxe que rarament ens podem permetre. En primer lloc per la dificultat de trobar un sac disponible o palla per omplir-lo; però en definitiva perquè si no te’ns l’ull ben obert te’l pot fer desaparèixer qualsevol sòmines que passi. Almenys els bastaixos com jo dormim sota cobert, encara que sigui en la quadra de l’antic quarter de cavalleria, fent companyia a les mules; però la majoria dels soldats ho han de fer al ras. Malgrat això, el que trobem més a faltar són hores de repòs per a refer-nos del cansament, i una mica més de teca tampoc no ens faria nosa, ja que ens fan passar tibats amb un ranxo que consisteix de bon matí en una tassa de suc de mitjons calent, que en diuen cafè, un xusco de pa negre que hem d’allargar per tot el dia i dues racions d’arròs o cigrons barrejats amb pelleringues de carn, que més aviat són trossos de tendrum, que endrapem quan es pot, no sempre quan toca. Si et quedes amb cassussa, t’has d’espavilar comprant o robant menjar. Però no patiu per mi, que ja me les apanyo. No se us acudís pas de fer-me arribar diners, perquè el més segur es que “es perdessin” pel camí”
Hi va haver una tercera i darrera carta, vint dies després. Aquesta vegada no vaig tenir tanta sort i va anar a parar directament de les mans del carter a les de l’àvia, que va afanyar-se a estripar el sobre, malgrat com de totes les altres jo n’era l’únic destinatari. Quan al arribar a casa vaig trobar la pobre dona esperant-me al replà, amb la carta als dits, em va caure l’ànima als peus, pensant que havia descobert la conxorxa que havíem muntat a la seva esquena per fer-la beure a galet; però vaig recobrar la serenitat quan la vaig sentir apressar-me: - Afanya’t maco, que ens ha tornat a escriure en Víctor i no li entenc ni un borrall de la seva lletra, me la pots llegir tu?
Afortunadament, la recargolada cal·ligrafia del cosí i la poca traça de l’àvia llegint, ens havia estalviat un bon disgust. Amb tota la parsimònia del món vaig fer veure que m’esforçava per desllorigar aquell trencacolls de lletres mal empatollades, quan la veritat era que amb semblant martingala intentava guanyar temps per fer-me càrrec a grans trets del seu contingut, i així vendre-li un resum versemblant. Des de bon començament vaig adonar-me que, de les tres cartes que havíem rebut fins allavonces, aquella darrera era, precisament, la que menys li convenia de llegir a l’àvia, perquè li faria molt de mal. I si no, jutgeu per vosaltres mateixos.
“Aquesta nit hem descansat a Zeluan, al peu de l’alcassaba, fins a dos quarts de cinc del matí, que han tocat diana. Quan ens han donat l’ordre d’avançar serien ja prop de les sis, puix començava a clarejar. Ens portaven per un terreny que semblava un rostoll de grava, per la qual cosa la caminada ens ha deixat molt fatigats i adolorits de peus, sobretot a mi que ja no tinc mitjons ni botes i les espardenyes se m’han fet tan malbé que de no haver-me-les reforçat amb un tros de filferro, que en previsió sempre porto a la butxaca, hauria acabat el dia descalç. Per arrodonir la festa, la mula de la que m’encarregava, tossuda com ella sola, se m’ajeia tot sovint i he necessitat treure el geni per convèncer-la de seguir-me. En resum, que estic desfet. Avui la nostra columna no ha engegat ni un tret perquè quan hem arribat a destí, ja no hi quedava ningú per matar. Per abeurar les mules hem hagut de travessar carrers plens de cadàvers. El tros que separava les cases del riu que hi passava a uns tres-cents metres, es trobava també ple de cossos abatuts. Bastants eren dels nostres. Els cadàvers s’havien tornat morenos, com torrats pel sol o empastifats de fang; gairebé tots estaven sencers, menys un que estava esquarterat per la meitat i tenia les plantes dels peus com foradades expressament. No sabria dir si era moro, o dels nostres. N’hi havia en totes les postures. M’han impressionat, sobretot, uns que estaven apinyats, com si es defensessin instintivament de la mort que se’ls hi tirava a sobre. La naturalesa humana diuen que s’acostuma a tot. Deu ser ben veritat: als que, com jo, temps enrere ens neguitejava veure un difunt de la família durant la vetlla, ara assistim impassibles al macabre espectacle de trepitjar cadàvers desconeguts podrint-se a cel ras. Mira si me n’he tornat d’insensible, que a un soldat que m’ha semblat feia el mateix número de peu que jo l’he descalçat i li he requisat els mitjons i les botes. He vist que d’altres companys tan necessitats com jo, d’amagat feien el mateix. Arrossegant les mules que amb llurs potes indiferents sacsejaven els cossos escampats, hem travessat aquella posició sense altra preocupació que la d’esquivar la pudor i les mosques. Als morts que podíem identificar com del nostre bàndol, ens els han fet carregar a les sàrries per emportar-nos-els a les nostres línies”.
Com si li fes el resum d’un text inofensiu, mentre plegava lentament el full dintre el sobre, li vaig encolomar a l’àvia un sopar de duro, que m’havia inventat a corre-cuita al quedar-me atrapat amb els pixats al ventre. No sé si se l’hagués acabat empassant l’embolada, però la providencial aparició de l’avi em va treure un pes de sobre. Li vaig passar sense cap recança la patata calenta, tot cridant la seva atenció  amb una insinuant inflexió de veu, perquè estigués previngut: - Ha tornat a escriure’ns en Víctor.
L’avi, amb tota la naturalitat del món, va prendre’m la carta dels dits i es va tancar a l’alcova, sense dir ase ni bèstia. Em tem que aquest gest d’indiferència calculada fou allò que el va trair: l’avi no solia entrar-hi mai a l’alcova de dia, si no era per parlar amb algú en secret.  La malfiança reprimida a contracor fins allavonces, a l’àvia se li va recargolar al païdor, sense que se la pogués aguantar més, i obrint de bat a bat la porta de l’alcova, va fer palès aquell punt de geni que sabia treure quan n’estava farta d’alguna cosa: - Donem aquest coi de carta del meu nét! Què us haveu pensat entre tots, que a la meva edat em mamo el dit com una ruca?
A l’avi, per acabar-ho d’arreglar, no se li va ocórrer res més que estripar-la en quatre trossos, els quals va llençar-li enarborat a la falda, fora de si per l’enravenxinament de l’àvia. Suposo que va tenir un mal moment, i ell mateix ho va reconèixer, de calent en calent, agenollant-se per recollir les bocinalles de paper escampades per terra. Però el mal ja estava fet, i la saragata ja no hi havia qui l’aturés. L’àvia es va quedar palplantada un moment on estava i, a continuació, va arrancar a plorar amb un sentiment que trencava el cor. Mentre, es tapava la cara amb una punta del davantal, no sé si per dissimular els sanglots o per no veure la fila que feia l’avi ajupit de quatre potes per terra. Vaig ajudar-lo a alçar-se, i quan es va tenir dempeus amb els bocins de la carta a les mans, es va abraonar a l’àvia, repetint una i altra vegada, tan trasbalsat com ella: - No t’ho prenguis així, dona; que el nano es troba bé.
L’àvia es va desfer com va poder de la barroera engrapada de l’avi i sense deixar de plorar, li va reprotxar amb despit que la volgués enganyar: - Si està tan bé, a què venia tota aquesta comèdia? Al meu nét li n’ha passat alguna de grossa, i vosaltres no voleu que jo en sàpiga res. Això és el que penso i no me’n fareu desdir pas d’aquesta creença, per molt que vulgueu encolomar-me garses per perdius!
Com si no n’hi hagués prou, l’oncle Joaquin es va presentar d’improvís enmig d’aquell esverament. Des de les darreres raons que havien tingut, només treia el nas per casa si portava algun encàrrec de la feina, i un cop havia enllestit, s’esquitllava sense torbar-se ni un segon a fer-la petar. La majoria de les vegades la veritat era que ni es molestava a pujar l’escala, limitant-se a cridar sense discreció l’encàrrec que portava, des del primer replà estant. Però aquell dia es veu que amb el sarau que s’havia muntat ningú el va sentir pujar, i un cop dintre el pis va tafanejar descaradament què coi passava, una reacció molt pròpia del seu instint de fura. Jo estava tan pendent dels avis, que no sabria dir quanta estona feia que hi era escoltant ni si havia sentit com l’àvia els li clavava barres avall a l’avi. El cas és que al veure’l, tothom va quedar tan sorprès, que fins i tot la ploranera se li va estroncar de cop a l’àvia, i l’avi, com si hagués vist un fantasma, s’encarcarà del tot per preguntar-li: - Què cony vols tu, ara?
- Només us vinc a avisar que demà us han canviat el torn: heu de formar a  trenc d’alba, que s’ha girat feina -. I com si li requés d’anar-se’n sense tocar el botet, va afegir: - Apa, ja us deixo, perquè veig que volen baixos; però no us n’estigueu d’esbravar-vos per mi, que buidar el pap de tant en tant és molt saludable. Són les coses a mig pair que fan un racó i t’acaben fotent una cossa al fetge si bades.
L’oncle ja se n’anava com havia anunciat, quan l’avi li va pregar que s’esperés un moment. Allavonces l’oncle, aturant-se i tombant el cap el suficient per mirar-li la cara, el va advertir: - Si voleu que tornem a discutir la jugada val més que no comenceu buscant-me les pessigolles, perquè acabarem esgarrapant-nos com sempre, i ni a mi ni a vós ens convé fer-nos més mal.
L’avi no va seguir-li la beta aquesta vegada, de tan trasbalsat com se sentia per l’escena d’abans amb l’àvia: - Només volia dir-te que el teu fill ens ha escrit, per si de cas t’interessa saber-ho.
- Ja us les podeu ben confitar les mentides i excuses d’aquell dròpol. El nano va anar-se’n de casa, quan li va rotar. I encara que digui que va donar-nos diners per comprar la seva llibertat, com em va tirar per la cara al tocar el dos, no era com s’havia de comportar amb son pare. Per tant, si té problemes que vagi a plorar a casa dels seus amics capellans, i que ens deixi tranquils d’una punyetera vegada a nosaltres.

            No sé perquè, però vaig deduir de la ràbia com se’n va desempallegar de l’intent de fer les paus que se li havia escapat espontàniament a l’avi, que l’oncle ja s’havia polit els diners del dot, de ben segur fent-lo servir per pagar les trampes que l’ofegaven per tenir les mans tan foradades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada