Follow by Email

dilluns, 23 de desembre de 2013

DINARS I SOPARS DE NADAL

En Pla escrivia en el seu llibre “El que hem menjat” que quan arribava Nadal, la gent menjava molt, segurament massa. Era un error, però la vida era així i no n’hi havia d’altra. Afegia: “després del sentimentalisme de Nadal, els parents continuaven renyits durant tot l’any, com és natural”. En Pla es referia als vells costums del país en que l’àpat de Nadal era – i en certa manera encara de vegades és avui – un dinar essencialment familiar i de molta densitat sentimental, en el qual les antipaties i desavinences semblaven quedar al marge – no pas per sempre, és clar -, perquè l’efusió sentimental nadalenca havia establert el principi segons el qual “per Nadal cada ovella al seu corral”. Tanmateix, avui que s’aprofita qualsevol excusa per organitzar una trobada d’amics, companys de feina o veïns, fer-ho en vigílies de Nadal s’ha convertit en una tradició que mereixeria una anàlisi sociològic acurat i que, potser, ens sorprendria concloent que, en el fons, més que reunir-se per menjar del què es tracta és de passar-s’ho bé en companyia de gent que et cau de conya. Què és menja és el de menys, tot i que la vessant gastronòmica també compta i els restauradors adapten a totes les butxaques els menus d'aquesta època. Amb la crisi, els dinars d’empresa que pagava l’amo, - sovint per aprofitar l’avinentesa de tenir tot el personal reunit per endinyar-los un sermó paternalista -, quan l’empresa els ha suprimit del pressupost resulta que el personal ha continuat fent-los pagant cadascú a escot i, a vegades, inclús s’hi convida al cap (ja no se li diu "amo") amb la condició que no esperi que se li faci la pilota i que es deixi el sermó a casa. Als dinars d’empresa avui les rialles no semblen tan encotillades. Vaig escoltar l’altre dia algú que es queixava que amb la gana que es passa, sembla mentida que tot s’acabi fent barrila a l’entorn d’una taula. Gran ximpleria!, com diria en Pla. La necessitat de trobar-se colles d’amics per festejar el Nadal plegats és menys hipòcrita que invitar al dinar de Nadal de les famílies burgeses, com es feia en temps reculats, algun pobre asilat a Casa Caritat o a l’Hospici i col•locar-lo a la taula en lloc preferent i, de vegades, el servia la senyora de la casa. Aquests dinars o sopars d’amics o d’empresa, fins i tot quan es fan regals sota la fórmula de l’amic invisible i a algú li sembla que el seu li ha fet l’enemic invisible, no s’acaben com el rosari de l’aurora. I és que no s’hi va per menjar, sinó per estar junts i parlar de tot el que es vulgui sense reprimir-se, perquè se sap que a ningú a se li entregirarà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada