EL VALOR AFEGIT

Acabo d’arribar de la Molina, amb una colla de companys de la Coordinadora de Jubilats de Manresa. Per això aquesta reflexió, la penjo al blog a tres quarts de quinze. Venim de celebrar, en menys de quaranta vuit hores, el dinar de Nadal, les campanades de cap d’any i l’arribada dels reis. Tot d’una tacada, sota la marca “prenadal”, que està fent forrolla. Unes festes comprimides en tan poques hores, forçosament han tenir un comú denominador i, en aquest cas no és altre que la manduca i la ballaruga. Si no es para de menjar ni de ballar, la gent no té temps de pensar en els problemes i, almenys, aquestes hores se les passa bé. Alabat sigui Déu! Aquesta és, evidentment, la filosofia més pedestre d’aquest invent, però veient  de prop com desenvolupa aquesta moda un establiment regentat per una família consagrada a l’hoteleria des de fa dècades – en aquest cas els propietaris del Solineu, que casualment també són manresans - he confirmat una teoria que fa dies em balla pel cap respecte del món del turisme (em nego a escriure “indústria turística”): que només aquells professionals que entenguin la importància del valor afegit, podran sobreviure. He posat com exemple la família que porta l’establiment Solineu, perquè és ara el que tinc més fresc, però podríem citar-ne molts altres casos de famílies que tots els seus membres porten el negoci, no només per viure’n sinó, sobretot, per realitzar-se fent quelcom que els omple, els fa gaudir treballant i els motiva per esforçar-se cada dia a inventar-se un nou grapat de valor afegit. I no només passa amb establiments hotelers, sinó que moltes cases rurals estan funcionant també amb criteris innovadors, entenent que la qualitat no s’expressa només a través de luxes o de sofisticacions culinàries. Si els hotelers encerten i prioritzen “el valor afegit”, aquest motor econòmic del país segur que no farà figa i sense complicar-se la vida atraurà i fidelitzarà un turisme tranquil i de certa qualitat, que bona falta li fa al país.