Follow by Email

dimarts, 10 de desembre de 2013

LA VELLETA DEL QUART PRIMERA

De tant en tant pujo a casa de la veïna del quart primera, la Carmeta, per saber com se troba i si li falta de res: em sembla que em pertoca moralment de fer-ho, com a president de l’escala. És una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: els parents i els amics, si li’n queden, potser la deuen haver avorrit a causa del seu caràcter sorrut i picallós. Si sabes que acabo d’escriure “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja m’hauria tancat la porta als morros. Però com que no ho sabrà mai, m’ha obert després de fer-me esperar una mica més que de costum i m’ha rebut manyaga, com sempre que vol demanar-me algun favor; només que avui m’ha fet entrar de pressa, tota misteriosa i tancant ràpidament amb el doble pany. “Passa, passa – m’ha dit -, que té d’explicar una cosa”. M’esperava qualsevol estirabot dels seus, menys que em preguntés si creia que estava segura a casa seva. Com que no sabia a què venia aquell aparent ciri trencat, me l’he quedat mirant amb cara de babau. Ho ha notat i ha afegit, com fent-me un retret: “si home, per tots aquests pocavergonyes que han deixat anar de la presó i que la tele diu que volten per Catalunya i que poden fer-nos mal”. Coi de dona!, he pensat en un primer moment. Però en veure-li tremolar la barbeta de seguida m’he adonat que l’alarma social que s’ha creat remenant a totes hores aquesta porqueria, sovint sense massa delicadesa, pot destarotar  persones que, com la Carmeta, viuen soles i són una mica porugues. També he comprovat que per molt que li digués, la pobre dona estava obsessionada de por. M’ha demanat si li podíem anar a comprar uns quants dies, mentre no tornessin a engarjolar tota aquella patuleia, ja que mentrestant no gosava sortir. No he sabut com tranquil·litzar-la i li he promès que si em feia la llista la meva dona ja li pujaria. Encara que sembli mentida, això d’explicar cada dia per on para l’assassí d’Alcasser o el boig del xandall es fer-ne un gra massa, i a gent crèdula i fràgil els fa patir innecessàriament. I el que m’emprenya més de tot plegat, és que d’aquí a quatre dies ja no se’n parlarà més, però a moltes Carmetes els hi costarà treure’s la por del cos. Són els efectes colaterals d’aquest embolic judicial tan maldestre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada