EL COSÍ VÍCTOR (novel.la curta) Capítol tercer

3

La primera enganxada formal de la qual jo en vaig ser testimoni sacsejà la nostra família poc després de l’arribada de l’hereu i de la seva tribu a casa dels avis, aquell estiu del 1918. El cosí Víctor en fou el detonant, al sortir-nos, als quatre dies de tenir-lo de dispeser amb l’estirabot que no l’interessava gens ni mica treballar al ferrocarril, sinó que volia fer-se capellà.

Quan va sortir amb aquesta trescanada, l’avi es va quedar d’una peça, sense saber quina cara posar-hi, de tant com li venia de nou el que acabava d’escoltar. En canvi, a l’hereu se li va entravessar la franquesa impertinent del seu fill, que sense venir a tomb, com si volgués provocar expressament, va fer ballar els gegants abans de Corpus. En esbravar-se l’oncle, rabiüt, tots vam assabentar-nos, sense quasi temps de pair-ho, dels greus enderivells que es veu empotinaven a diari la convivència dels parents de Saragossa, en contra del que ens pensàvem: és a dir, que vivien la mar de tranquils i ben avinguts. Déu n’hi do, com ho havien dissimulat fins allavonces!

L’oncle Joaquin tenia un geni com la pólvora, i sovint s’enfilava per les parets sense rumiar-s’ho gaire només que li apuntessin al cul un llumí. Quan li trencaven la girada, gitava disbarats a tort i a dret. Aquest capteniment explosiu el diferenciava de l’avi i del pare, que semblaven comptar fins a cent, abans de ficar-hi cullerada en cap discussió, sobretot si era acalorada; però, un cop dita la seva resultava impossible que es repensessin o es donessin per la pell respecte de la decisió que haguessin pres. Perquè se m’entengui bé: l’oncle Joaquin, malgrat fos un torrapipes a qui se li escalfava la boca tan de pressa que es posava de seguida com un pebre, tenia de positiu que era de bastant més bon ferrar quan se li feia veure que no tenia la raó i podia ser fins i tot més raonable a l’hora d’entomar-ho i flexible per canviar d’opinió, sempre que qui li demanés no li aixequés la veu o li vingués amb exigències. A la brava, rai, no donava pas el braç a tòrcer ni que el matessin; encara que sabés del cert que havia ficat la pota fins a mitja cuixa.

- Sabeu, pare, per què he hagut d’escampar la boira de Saragossa? – l’oncle va destapar la caixa dels trons, sense reprimir-se’n un pèl – Doncs perquè al desgraciat del vostre nét l’han ben entabanat amb aquesta dèria de fer-se capellà.

- Què dius que li han fet? – preguntà atabalada l’àvia.

- La dona i la sogra, que vós ja sabeu que sempre han sigut unes rates de sagristia, no van parar fins veure el nen disfressat d’escolà, amb l’excusa que la capellanada li donarien de menjar, li ensenyarien de lletra i aprendria les quatre regles de franc. Jo no vaig oposar-m’hi de bon principi, tot i que no em feia cap gràcia; però de moment era una boca que m’estalviava d’alimentar i mentre el nano no tingués edat per treballar ja m’estava bé que maregés la perdiu a missa. El cas és que aquest carai de gentussa se’n varen encapritxar, i se’l volien fer seu tant sí com no quan ja tenia edat de donar-nos un cop de mà portant un jornal a casa.

- Així has estat tu qui ha demanat el trasllat? – es va sorprendre l’avi, que pel que vaig deduir ho tenia entès d’una altra manera.

- És clar, què volíeu que fes, si no? A aquells malparits de merda els hi hagués trencat la cara si no m’arriben a aturar a temps. ¿On s’ha vist que una colla de males arnes, pretenguessin tenir més drets que no pas jo sobre el meu propi fill?

- Si no haguéssim marxat, un dia d’aquests en Quim hagués fet un bon disbarat – va corroborar la tia Isabel, amb un fil de veu -. Quan es van discutir a mata-degolla amb el mossèn, jo em pensava ben bé que l’escanyaria. I encara sort que no ens hagi denunciat, que només ens hagués faltat això!

- Si tu no t’hi haguessis embolicat pel mig, no ens ho hauríem agafat tant a la valenta ni arribat tan lluny – insistí l’oncle, sense afluixar de l’emprenyada -. O és que no t’adonaves que aquest alatrencat cada dia l’amariconaven més?

- Plega de dir ximpleries – féu l’avi, alçant-li la mà -. Per què no me’n vares dir res de tot això, abans de comportar-te com un dròpol?

- I de què hagués servit? Em pensava que canviant d’aires tot s’arreglaria; però, ja veieu, aquest gamarús no vol baixar del burro ni que el matin. Prou sé què li passa, a mi no me la fot: té un os a l’esquena de ca l’ample, i una barra que se la trepitja.

Veient que la discussió s’anava enfilant una mica més per moments i que l’oncle no s’avenia a tranquil·litzar-se, l’àvia va alçar-se de la taula i prenent la mà de la Teresita, que estava a punt d’arrancar en plors, se la va emportar al llit. Aprofitant l’ocasió, l’avi ens va donar a entendre a mi i als cosins que toquéssim el dos. Ells no es feren plegar, però jo hagués preferit quedar-me, perquè preveia que no tardaria gaire a saltessin espurnes de la conversa i no m’ho volia deixar perdre. Però l’avi em va mirar tan enfurismat, que no vaig tenir més remei que fer el que em manava, resignant-me a perdre’m el més interessant de l’escàndol que s’ensumava.

Com que era d’hora per entaforar-nos al dormitori, on amb prou feines podíem moure’ns d’atapeïts com estàvem, vaig empènyer els cosins escales avall, seient a l’escaló del portal sense badar boca. De fet, ens tractaven tot just des de feia quatre dies i no hi havia encara prou confiança entre nosaltres, com per encetar una xerrola distesa. Al cap d’una estona, en Víctor va ser el primer a trencar el gel, mentre el seu germà se’l mirava embadalit.

- Em sap greu el ciri que s’ha muntat per culpa meva – va dir amb franquesa,  sense mirar-me, amb la barbeta recolzada als genolls.

- No sé què dir-te; de veritat que vols fer-te capellà? – li vaig contestar el primer que se m’acudí.

- Si, però no n’hi ha per prendre-s’ho com ho fa el pare – em va respondre, amb un aplom com a mínim xocant en una persona de la seva edat -, es posa d’una manera que no s’hi pot parlar. No para de repetir que no li serveixo per res perquè no porto cap jornal a casa, i que els capellans se l’estan rifant. La mare sempre m’havia fet costat quan m’escridassava, però des del dia que el pare li va alçar la mà, no s’ha atrevit mai més a portar-li la contrària. L’hem hagut de seguir aquí perquè no ens quedava altre remei,  però ja veus que ha estat endebades.

- I tu, no podries afluixar una mica? Potser si t’avinguessis a posar-te a treballar una temporada, com ell vol, la situació s’encarrilaria i us podríeu arribar a entendre i tot.

- No t’ho pensis pas! – va tallar-me en sec, sense canviar de postura - Traslladar-nos aquí ha sigut, en el fons, una fugida a la desesperada i el pare s’amargarà cada dia que passi, a mesura que s’adoni que l’ha tornat a vessar. A Saragossa, malgrat tot, era algú i a l’estació es feia amb tothom i tothom el coneixia. En canvi ara s’haurà de conformar sent un zero a l’esquerra i d’això sempre me’n donarà la culpa, no en tinguis cap dubte, agafant-me més mania de la que ja em té.

- Llavors, què penses fer?

- Ara mateix, no ho sé pas. Si no és amb el seu consentiment, al seminari no m’hi voldran pas, i si m’espero gaire a decidir-me, ja se m’haurà covat l’arròs.

Mentre nosaltres parlàvem, a són germà no se li va sentir la veu ni una sola vegada. Aquest capteniment em va cridar l’atenció perquè, de fet, no es perdia ni una coma de la conversa que manteníem. No el tenia tractat, com ja he dit, per tant, no sabia de quin peu calçava; però, em va estranyar bastant la submissió, quasi devota, que li tenia i que no es podia explicar només perquè fos el germà gran. Allavonces, em vaig adonar que des que varen ocupar-me una part del dormitori, amb prou feines havia piulat. En qualsevol cas, a pesar del seu posat taciturn i motxo, no era d’aquelles persones que fins i tot callades fan nosa, ans al contrari.

En Rogelio tenia una expressió dolça, sempre amb un somrís tendre i càndid a flor de llavis i una mirada benvolent, tan transparent i pura que no sabies mai ben bé com interpretar-la sense ofendre’l, i encara que s’estigués en silenci feia companyia i transmetia serenor. Ara bé, quan parlava son germà, se l’escoltava enfavat i la cara se li transformava, digués el que digués i encara que ell no en plegues ni un borrall . No em vaig poder estar de fer-li la pregunta, que em rondava pel cap des de feia estona: - Què en pensa de tot plegat ton germà?

- Ell rai, que viu al llimbs! – va respondre’m en Víctor -. Pocs mesos després de néixer, va tenir no sé quin tropell i es va quedar com encantat. No és ben bé un babau, però poc se’n falta. Jo sempre he cregut que, pel que fos, en un moment donat se li va corsecar part del cervell. Per això només sap somriure: en el món al qual està immers i limitat s’ho deuen passar de conya, sempre feliços i contents. No et pensis,  ja és una bona sort; tot i que entenc que per als pares suposi un bon desingust.      

El pare, aquell vespre havia plegat tard i, per tant, no en sabia res de tot l’enrenou que s’havia muntat. Va preguntar-me, tot just ensopegar-nos al portal, què coi hi fèiem allà baix sols com uns mussols. Jo em vaig posar dret respectuosament, amb cara de circumstàncies, per deixar-lo passar, mentre li prenia de les mans el fardell en que traginava un xic de carbó per a l’estufa i el braser, desentenent-me com si es tractés d’un ferro roent de la pregunta que m’acabava d’adreçar. El marro ja li explicaria l’avi, si és que li venia de gust i ho considerava prudent.