UN PETRICÓ D'IL.LUSIÓ

Fidels a una tradició familiar de molts anys, el dia de la Puríssima guarnim la llar amb motius nadalencs. L’altra dia, mentre em barallava amb els llums a la barana del balcó, una veïna em va dir, no sé si amb un deix de retret o d’enveja: “no sé com encara teniu tanta il·lusió”. I de seguida em vaig adonar que aquesta anècdota domèstica em serviria per a la reflexió d’avui, ja que sóc dels convençuts que a la darrera cosa que podem renunciar les persones és a mantenir encesa la candela de la il·lusió. Ni en els pitjors moments ens la podem deixar prendre i com a un ferro roent moltes vegades ens hi hem d’arrapar fort per superar un mal tràngol o, simplement, per alegrar-nos un dia regirat. I és que si no es perd la il·lusió, ja es té molt de guanyat per a no perdre la batalla del què sigui, perquè en el mateix farcell s’inclou l’esperit de superació i la força de flaquesa. Però, precisament, quan la il·lusió no s’ha de perdre de cap manera, és quan les coses van mal dades o pinten bastos; estar il·lusionat quan tot són flors i violes no té mèrit. Molts, per no dir tots, dels descobriments científics que han permès la humanitat d’avançar han estat possibles gràcies a que en un moment donat, en el qual la sensació de fracàs era més forta, els investigadors no varen tirar la tovallola, per la senzilla raó que no deixaren apagar mai el ble de la quimera. I a la història, també hi trobaríem dotzenes de causes considerades perdudes, que acabaren reeixint gràcies a la il·lusió d’uns quants que no deixaren d’empènyer contracorrent, enlloc de posar-se a jeure. Crist ja ho va dir: la fe mou muntanyes. Jo diria que fe i il·lusió venen a ser la mateixa cosa, llevat que hi hagi tanta poca voluntat que tot s’acabi en fer volar coloms. Per tot plegat, amics i amigues, us desitjo de tot cor que sempre tingueu a mà un petricó d’il·lusió de la bona i que no tingueu vergonya que se sàpiga ni mandra de fer-la servir. Inclús amb l’aigua al coll es pot tenir il·lusió, entre d’altres raons, perquè és de franc.