888 MUSSOLS

L’Andreu havia llegit a alguna banda que col•leccionar figures de mussols portava sort, i vet-aquí que va decidir omplir-ne la casa. A banda dels que comprava sempre que podia, li’n regalaven els amics en tornar de vacances. Però no va ser fins que va tenir-ne 888 d’escampats per casa, que se li va desinflar la il•lusió: malgrat tenir-ne tants, devien ser estèrils o capats perquè de sort, tal com ell l’entenia i desitjava que era en forma de diners, no li n’havien dut ni una engruna. Quan es va convèncer que això de les propietats sobrenaturals dels mussols era una aixecada de camisa, es va adonar que guardar els dècims de la rifa sota la protecció d’algun dels més eixerits exemplars de la seva colònia no treia cap a res i que de diners no en tocaria de calents, gràcies a la seva influència. Potser per aquesta decepció, a principis de mes, amb l’entrada sobtada de la tardor que li va encomanar una calipàndria de campionat, va capficar-se amb la sensació que l’arròs se li estava covant per fer realitat les seves fantasies i que era un fracassat que mai sortiria de pobre. De manera que, engrapat per un principi de depressió va estar a punt d’engreixar el cens dels suïcidis clandestins. Tot plegat, per haver associat el concepte sort exclusivament a anar gras de diners. Això que en tenia per sobreviure dignament, fins aleshores la salut els havia respectat tant a ell com a la dona i per la feina, encara que no fos res de l’altre món, no hi tenia de patir ja que era vitalícia com a funcionari; però a la seva manera de veure, no en tenia prou de sort. Quan ja estava decidit a fer un disbarat, a l’ascensor es va topar amb el veí que s’havia quedat clavat a una cadira de rodes als trenta anys i pico, a causa d’un accident. Tot i tenir raons per estar desesperat i rabiós amb la seva vertadera mala sort, resulta que aquell home sempre estava alegre com unes castanyoles perquè deia que li podia haver anat pitjor, i sempre tenia un nou acudit per explicar. Al veure l’Andreu amb aquella cara de pomes agres, li va engaltar: “vinga, nano, alegra la cara!, que no saps la sort que tens de valdre’t per tu mateix”.