EL TIÓ

Ens fem trampa al solitari quan fem cagar al tió les coses bones amb que abans, nosaltres mateixos, li hem farcit la panxa? Jo diria que sent interessant la pregunta, no planteja la qüestió de fons. Ja que el fotut i preocupant és que el mànec d’escombra o el bastó amb que la mainada tustarà la soca màgica aquesta Nit-bona o el mateix dia de Nadal, abans d’endrapar l’escudella de galets, tot cantant: “caga tió, torrons d’avellana i de pinyó, no caguis arengades que son salades; caga tor-rons, que són més bons”, facin venir ganes als adults d’arreplegar-los de les mans de les criatures per estovar la carcanada del tió-Estat, i exigir-li, amb el mateix delit que la mainada ho fa respecte de les neules i torrons, però amb tanta indignació que soni a ultimàtum desesperat la cantarella tradicional: “caga tió solucions per a l’atur, vaselina per als desnonaments, ajudes per a la dependència, respostes per a la incertesa de les pensions i per a la pobresa creixent ...” Potser el paradigma de felicitat en aquestes diades, ja no sigui tan simple per resumir-lo en aquella expressió tan nostrada: “per Nadal matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall”. Perquè passa que de galls de veritat ja se’n veuen pocs a les taules del poble, i que els que poden permetre’s trinxar un bon capó, massa sovint no se’n recorden de la tia Pepa que passa gana. La vida s’ha complicat per tothom i enlloc d’aquella estrella fantàstica que guiava uns mags cap a Betlem, ara per damunt dels nostres caps boleien aus de mala astrugància, que després de xuclar-nos l’esperança com uns vampirs, mai no en tenen prou i volen fastiguejar-nos una  mica més l’existència, posant-nos la por al cos amb l’anunci de noves clatellades a la butxaca dels pobres, sense respectar ni la pau i treva de Nadal. Ens deixarem prendre l’ànima, també, i que ens l’escorxin amb l’excusa de la crisi, per seguir alimentant els mercats, els especuladors, els corruptes i els polítics mesells que només pensen en la seva menjadora, i passen de la gana dels ciutadans? Si la distància més curta entre dos punts és la recta, ens hauríem de preguntar per què els que tenen la paella pel mànec fan tantes giragonses per resoldre una crisi que es basa, exclusivament, en la descarada usura i l’avarícia d’uns quants desaprensius que no paren de fer-nos treure el fetge per la boca, aprofitant-se de la gran impotència en que ens han submergit. Mai havíem anat tan nets de clatell com ara, però mai tampoc no ens havien tirat tanta porqueria i escarni al damunt. Per aquesta raó, no seria estrany que alguns es delissin per prendre els bastons de les mans innocents de la mainada, per apallissar aquest tió-Estat que només sap cagar carbó als que demanen torrons.