Follow by Email

dissabte, 28 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) capìtol desè

10
Mai hagués pensat que les coses encara podien complicar-se més. Però es veu que havíem xafat merda. Al cosí Rogelio no l’havia vist des de la nit que son germà gran va fugir de casa. Com que nosaltres mai no posàvem els peus a casa dels oncles, perquè representava que estàvem mig renyits, a ells tampoc se’ls veia gaire el pèl per la plaça del Vi. Els homes, si havien de parlar d’alguna cosa, enllestien el que fos al trobar-se al rengle. Jo sabia que la mare i la tia Isabel també s’enraonaven si es trobaven a la plaça i, per tant, tot i estar regirada, la família més o menys s’anava fent.
Però d’en Rogelio no n’havia sabut res més. De fet, no obstant tenia tres anys més que jo, era com una criatura al meu costat; i malgrat compartirem dormitori unes quantes setmanes, en prou feines ens havíem creuat quatre paraules seguides. Ell vivia a l’ombra de son germà, en qui tenia dipositada una confiança cega i per aquesta raó no va pair gens bé que l’abandonés, deixant-lo sol; tampoc no va avenir-se a perdonar-lo quan vaig intentar explicar-li la situació, de manera que la pogués capir. Comprenc que no devia ser fàcil de raonar-hi, ja que li tenies de desxifrar el rerefons de cada paraula, procurant que no entengués l’a per la b i fos pitjor el remei que la malaltia. Però, no obstant tots els meus esforços, s’havia entestat en endossar-li tota la culpa a l’oncle: sobretot per la forma com sempre escridassava al cosí Víctor.
És veu que des la matinada que aquest va embarcar, en Rogelio s’havia tornat estrany, més enfonyat que de costum, sobretot procurant esquivar son pare de forma descarada. La tia Isabel estava amoïnada pel seu fill petit, a qui notava que s’esllanguia com una espelma, sense aconseguir endevinar de quin mal patia. Va portar-lo al metge, però malgrat que li va receptar ferro per mirar-hi de fer alguna cosa, el noi no va millorar amb el tractament i aquell somrís innocent i encomanadís que tant ens divertia quan el vam conèixer per primera vegada, se li havia pansit als llavis, dels que penjava, talment com un pellissot, una ganyota desdibuixada.
De tot això me’n vaig assabentar amb pèls i senyals arrel de la terrible notícia que ens va deixar de pedra la matinada d’una festa tan assenyalada com Tots Sants: en Rogelio s’havia volgut llevar la vida tallant-se les venes amb una fulla d’afaitar que havia furtat a l’oncle. És veu que les ferides li coïen més del que no es pensava, i va començar a somicar, esporuguit pel que acabava de fer, però sobretot, pel cridaner rajolí de sang que li xopava el llençol.
Per casualitat, la tia Isabel aquell matí ja trastejava des de ben d’hora i va ser-hi a temps d’estroncar-li la sangonera. El metge, per quedar bé amb la vianda al plat i no agreujar la pena de la família dient que no sabia com retornar-li l’alegria, va obrir una porta a l’esperança diagnosticant que el nen estava neulat, recomanant-li un canvi d’aires almenys per una temporada. En les nostres circumstàncies, el canvi que més s’assemblava al què el metge havia aconsellat era que se l’emportessin els avis a la plaça del Vi, fins que s’hagués refet de la bravada que es respirava al barri de la Barca. Ho va suggerir la mateixa tia Isabel, que devia saber millor que ningú el pa que s’hi donava a casa seva i d’on li venien a la pobre criatura tots els problemes.
L’àvia, no cal dir-ho, el va recollir de tot cor i a mi em va tocar, com sempre, de fer-li un forat, al meu dormitori. Però aquesta vegada no em va saber tan de greu com la primera, i em vaig comprometre fins i tot a fer-li una mica de germà gran, no a tall de mainadera sinó de confident. La primera nit que varem passar plegats va costar-li molt d’agafar el son. El vaig sentir regirar-se inquiet sobre la màrfega fins ben tocades les tres de la matinada, i quan encara no havia clarejat em va desvetllar un plor somort. Vaig acostar-me-li per tranquil·litzar-lo, i em va deixar glaçat amb una pregunta que no m’esperava: - És veritat que en Víctor és un gallina?
- Qui t’ho ha dit això?
- El pare.
No em vaig estar de maleir-li els ossos a l’oncle per ser tan capsigrany com per referir-se al seu fill gran en un to tan despectiu, davant de son germà petit, sabent que se l’estimava amb bogeria; tant se l’estimava, que hagués donat la vida per ell. Com vaig poder, li vaig explicar que en Víctor no en tenia res de covard, sinó que era molt valent.
- M’ho dius de veritat? – em va implorar amb la mirada.
- T’ho juro! – li vaig assegurar, amb tota la fermesa de que vaig ésser capaç.
Allavonces, aquell somriure esquinçat, per un moment va tornar a reviscolar-li als llavis, i es va quedar endormiscat. En aquell instant vaig comprendre, que acabava de carregar-me a les espatlles una gran responsabilitat: la de fer-li oblidar l’ombra protectora del cosí Víctor, repenjant-se amb mi. Com podria sortir-me’n, si jo era el primer que no me’l podia treure del cap a aquell ximplet del meu cosí? A mitjan novembre, un altre cop de martell va posar a prova la resistència dels avis: va arribar una carta que ens va pertorbar. Al contrari d’altres vegades, que es prenien tantes precaucions per despistar l’àvia, en aquesta ocasió l’avi mateix ens la va llegir abans de sopar. L’escrivia un paio que es presentava com a pastor, i que ens va donar una notícia sorprenent. Deia així:
“El seu nét, Víctor, que hem acollit a la nostra congregació, ens ha pregat que els ho féssim saber, senyor, perquè no pateixin en va. Nosaltres som creients evangèlics – vostès ens deuen conèixer  més aviat com a “protestants” – i des del començament de la guerra uns quants germans treballem al Rif fent el que podem per les dones, nens i vells dels poblats, que les passen molt magres masegats per la guerra. Nosaltres som neutrals en tots els conflictes armats, i no podem negar-nos a ajudar tothom que ho necessita, ni deixar de predicar la paraula de Déu a tothom que vol escoltar-la. El seu nét es va topar amb un dels germans que segueixen la tropa i quan un bon dia es va oferir per donar-nos un cop de mà, li varem prendre la paraula perquè no anem sobrats de joves amb un cor tan tendre com el del seu nét. Tot i que ens va confessar que volia fer-se capellà catòlic, ha comprés que, a fi de comptes, tots els homes servim el mateix Déu i que el què importa en aquest món, en definitiva, es passar-hi fent tant de bé com es pugui. No podem revelar-li on es troba en Víctor avui, per raons que espero vostè comprendrà: no deuen pas ignorar que a un pròfug com ell li farien pagar un preu molt car, si el trobessin. Per tant, millor que no sàpiguen on para, però per a la seva tranquil·litat els hi asseguro que treballa lluny dels que el busquen, cosa que vol que els hi fem saber perquè no passin ànsia. Ens ha recalcat que els féssim memòria que no té cap obligació amb vostès, i que pot disposar de la seva vida com li plagui, sense haver de donar explicacions més que a Déu, Nostre Senyor.”
Estàvem preparats per a qualsevol novetat, inclosa la pitjor de totes: que ens fessin saber que l’havien trobat mort o malferit. Ara bé, francament, no ens esperàvem pas que ens sortissin amb aquell ciri trencat; un final tan rocambolesc, no se’ns havia passat ni per la imaginació. Després d’escoltar el que posava la carta – l’avi, que no s’ho acabava de creure, la va rellegir un parell de cops -, ningú va saber què dir-hi. Precisament va ser l’innocent d’en Rogelio qui va trencar aquell silenci tan incòmode: - Què vol dir protestant, avi?
- Són capellans d’una altra missa – li va contestar el pare d'una manera escarida, perquè no volia embolicar-se en llibres de cavalleria ni decebre la curiositat del menys culpable de tots nosaltres.
- És el que volia ser en Víctor, oi? Ara ja és capellà?
Em va sembrar que jo tenia d’assumir el paper de germà gran que m’havia imposat voluntàriament, per ajudar en Rogelio a superar l’absència del cosí, i prenent-li les mans perquè estigués pendent de mi sense distreure’s caçant papallones imaginàries, li vaig dir: - Sí, ara ja és capellà, que és el que volia. Ajudarà a gent com nosaltres, que pateixen. I es farà estimar per tothom. I quan li llegui, vindrà a veure’ns, però potser trigui, perquè deu tenir molta feina per fer. Mira d’ajudar-lo a que se’n surti, encomanant-lo a la marededéu quan vagis a dormir.
- Jo només vull que torni a casa, ara mateix! – em va replicar tossut i es va aixecar de la cadira, corresponent a la meva moixaina amb una abraçada, a través de la qual vaig notar que s’estava quedant amb la pell i l’os. Després va repartir-ne a dojo, d’abraçades, mentre aquell somrís dels temps feliços se li desfeia als llavis embolcallat de babaies.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada