LES BALANCES DE LA VERGONYA

No sé si en seran capaços, però estic segur que per poc que poguessin – els que tots sabem i no cal anomenar -, avui a Catalunya no cauria ni la pedregada de la rifa de Nadal. Malgrat no volen que se’ls hi retreguin les vegades que l’Estat espanyol ha posat la proa a Catalunya – és a dir, ha anat “en contra de” -, amb la cançó enfadosa de les balances fiscals s’estan carregant de merda d’oca. Fa uns mesos, per treure ferro a la tensió i que corregués una mica d’aire, el ministre Montoro va prometre que abans d’acabar l’any es publicarien les proves de que Catalunya en fa un gra massa quan parla d’espoli fiscal, però som a quatre dies de menjar-nos els torrons i el més calent està a l’aigüera. Es veu que no són prou gent al taller d’alquímia del ministeri d’Hisenda, per elaborar una "trola" tan perfecta, que sembli veritat. En l’haver dels entrebancs i pals a les rodes que l’Estat ha tolerat i patrocinat – i no confonguem Estat amb Espanya, perquè al país hi ha escampada gent molt més assenyada i raonable que els quatre galifardeus que remenen les cireres des de les cavorques del Madrid més ranci -, aquesta martingala d’amagar les balances fiscals és tan vergonyosa que fa fàstic. Però el més greu de tot plegat és que, després d’abusar anys i panys de la paciència i resignació franciscana dels catalans, encara es faran els ofesos quan al final ensenyin els deures i els números no se’ls cregui ningú. El meu barber, en Manel, del qual ja us n’he parlat més d’una vegada perquè encara que no tingui estudis els seus comentaris sovint la claven, em va dir l’altre dia: “si esperen tant, no serà que en Montoro especula amb que si malgrat no ho desitja, si per casualitat ens toca la grossa o alguna picossada dels primers premis, ho farà servir per rebaixar el dèficit entre el que paguem i el que rebem?” Ja seria pervers, però d’aquesta gent que cada cop que parlen ens deixen parats amb sortides d’emblanquinador, es pot esperar qualsevol ximpleria.