EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) 4art capítol

4

Encara no ens havíem refet de l’atzagaiada que acabo de contar, quan pocs dies després ja vàrem tornar-hi a ser. Vés a saber si en tenia la culpa de la tensió que el pis fos massa petit, per a la colla que ens havíem ajuntat, o que fos per una altra causa. El cas és que, sense voler, ens entrebancàvem contínuament els uns amb els altres. Ningú gosava dir-ho, però tothom esperava amb candeletes que els oncles trobessin un forat on arreplegar-se definitivament, perquè la passable bona convivència que teníem abans d’aparèixer ells, no s’esberlés en mil bocins. Aquesta vegada s’enganxaren per un comentari que va fer el pare, el qual es veu que a l’oncle se li va entregirar de mala manera.

L’avi s’havia referit aquell vespre, a l’hora de sopar, a la preocupació que es notava arreu per l’encariment de la vida com a conseqüència de la guerra europea que estava en ple apogeu. I vet-aquí que ho va relligar, no sé per què, amb el rumors que corrien sobre una gran revolta que havia esclatat a Rússia. L’àvia va comentar, escandalitzada, que la Siseta aquell mateix matí li havia demanat deu rals per una dotzena d’ous. L’avi, fent-se l’entès com sempre que estava de filis, va pontificar que mentre hi hagués més oferta de mà d’obra que no pas demanda, els jornals anirien de capa caiguda i que l’escassetat de teca per culpa del conflicte, apujaria inevitablement les subsistències.

- Això no tindrà remei, fins que la gent se n’atipi de veritat de que l’escanyin, i posi els pebrots sobre la taula – va recalcar l’oncle, fent-nos saber allavonces que s’havia fet del sindicat, nova que li va caure a l’avi com una guitza al cul, puix no paia els sindicalistes de cap mena i no els podia veure ni en pintura, ja que no sé per quins set sous els relacionava amb els anarquistes, que per a ell eren pitjor que la pesta bubònica. 

Vantant-se d’estar millor informat que no pas l’avi, l’oncle va assegurar que els fabricants intel·ligents s’havien hagut d’abaixar els pantalons, tolerant la presència de sindicalistes a les naus, per tal d’estalviar-se vagues i maldecaps. Després d’una petita pausa per agafar embranzida, va afegir que el problema era que massa sovint els patrons, al mateix temps que aparentaven fer la farina blana als sindicats per estalviar-se merders, de sotamà bastien subtils conxorxes amb el govern per fer-los l’encamellada, tirant la pedra i amagant la mà.

- I amb tripijocs com aquests no es podrà anar gaire lluny – va concloure, encarant-se a l’avi amb posat de milhomes -; la burgesia actuant tan irresponsablement només aconseguirà multiplicar la sensació que tenim els obrers de sentir-nos collats i explotats, fins que la caldera rebentarà per un cantó o altre i, aleshores, serà el moment de passar comptes.

El pare, allavonces, demostrant allò que he comentat abans sobre tenir cops amagats, va retreure-li, a tall de conya, una pífia dels sindicats que havia fet forrolla i desencisat els obrers que feien costat incondicional i de bona fe a un cop de força. Segons el pare, fou una cagada tan colossal que al adonar-se’n els mateixos capitostos del sindicat volgueren tirar-hi terra a sobre i estalviar-se, fos com fos, de passar per la vergonya d’inventar-se a cada passa excuses de mal pagador per intentar justificar quelcom que no tenia cap ni centener.

- Vaja quina colla d’arreplegats esteu fets aquests revolucionaris de pacotilla que, enlluernats pel “cuento” del proletariat escoltant les històries que venen de Rússia, vàreu voler fer pasqua abans de rams embastant a l’agost passat amb quatre betes i fils una ridícula revolució de pa sucat amb oli, que va resultar un bunyol tan espantós que encara avui se’n foten els burgesos referint-s’hi com a la Setmana Còmica. Un cop els amos van tenir-vos agarrats pel ganyot, per carrinclons, els militars us acabaren d’aplançonar sense escrúpols ni contemplacions. Llavors, un dels espitregats caps de trons de la colla que tu tan defenses, sense preguntar quant val ni quant costa, únicament per revenja, despit i ganes de fer mèrits davant la claca, va carregar-se a Barcelona i per l’esquena un cap gros de la patronal, encetant així el penós rosari d’atemptats de tots colors que patim cada dos per tres i que - tant de bo m’equivoqui! – acabaran encenent la metxa d’unes estomacades sense precedents.

- Vatua Déu de germà, ja t’has cagat a les calces! – s’hi revinclà l’oncle Joaquin, ferit en el seu amor propi – Si fessis un esforç per tocar de peus a terra t’adonaries que acotant el cap i llaurant recte per on et manen no arribarem gaire lluny, i que falta gent que els tingui ben posats per donar-li la volta com un mitjó a aquesta societat podrida, dominada pels rics, en la que els pobres es veu que només tenim dret a pencar fins que ens portin a l’altre barri, un cop ens hagin espremut tot el suc. No et mamis el dit, Benito! Si la xerinola de l’estiu passat se’n va anar a fer punyetes, fou gràcies als cagadubtes com tu i als llepaculs dels amos, que us tenen tan domesticats que abans de treure el geni i defensar el que és vostre amb ungles i dents us heu d’anar a confessar primer amb el senyor rector, sota les faldilles del qual correu a refugiar-vos, perquè no us facin pupa al cul els dolents.

Una vegada més la picabaralla va acabar amb paraules gruixudes, enmig del  somicó de l’àvia, la carona d’espantada de la Teresita i el posat tibat de l’avi. Aquestes batusses verbals, cada vegada eren més freqüents i més pujades de to, a  més a més, en un pis petit com el nostre, no es podien pas dissimular sota l’enrajolat. Per aquesta raó, l’avi finalment va decidir, estic convençut que a contracor, precipitar les coses demanant a l’hereu que, ja que no sabia controlar-se els fogots, seria millor per a tots plegats partir peres amistosament. L’oncle Joaquin va fer veure que aquesta decisió se la prenia com un cop baix, que li dolia molt i que no se l’esperava.

Però tot era pura comèdia per atiar garneu el remordiment i la mala consciència de l’avi, fent-lo sentir incòmode i un xic miserable i tot. En realitat, pel cosí Victor jo ja sabia des d’una bona setmana abans, que els oncles tenien emparaulada una planta baixa al bell mig del barri de la Barca, i que estaven a punt de traslladar-s’hi. Malgrat quan van envair-me el meu racó, hagués fotut els meus cosins fora de l’habitació d’una revolada, a còpia de temps ja m’hi havia acostumat a compartir l’espai i les poques pertinences que hi guardava. I en Víctor, la veritat, m’havia acabat caient millor; tot i que no acabava d’entendre la seva obsessió per fer-se capellà, una genteta amb qui jo tenia entès pel què havia sentit dir que calia mantenir-hi les distàncies perquè no eren gaire de fiar. Però ell es feia respectar i estimar per tenir les coses aparentment tan clares, i saber-les explicar com una calàndria.

Abans de marxar a viure a la nova casa, el cosí Víctor i jo ens vàrem comprometre a mantenir el contacte, encara que les relacions entre els avis i els pares anessin de mal borràs. Va ésser allavonces quan em va confessar que tenia un pla per forçar l’oncle a donar-li permís per entrar al seminari, amenaçant-lo que si no li feia costat per les bones, s’allistaria com a voluntari a la guerra de l’Àfrica , en substitució de qualsevol soldat de quota que li pagués bé el favor. En sentir-li exposar amb tanta sang freda i calculada premeditació un projecte tan insensat com aquell, em va destarotar; sobretot perquè em van venir a la memòria alguns comentaris de l’avi sempre que es parlava de la guerra del moro, la qual sentenciava sense embuts: - És la guerra dels rics, feta a costa dels fills dels pobres.

Precisament, el que més em va quedar dels seus comentaris sarcàstics i despectius sobre els militars en general, fou la manxiula que va engaltar-li a l’oncle Manolo quan, al ser quintat, va treure un número molt baix, el vint-i-quatre, que li assegurava plaça a l’Àfrica; una probabilitat indiscutible, que en realitat l’amoïnava ben poc veient com s’ho havia pres, de manera que l’avi li va treure d’un mastegot els pardalets del cap.

- No veus que a les guerres – recordo el que li va dir, com si fos ara -  la gent com tu només serveixen de carn de canó i de conillets d’índies?

L’avi, tan disposat sempre a deixar als seus fills la llibertat d’escollir cap on volien tirar en la vida, es va negar rotundament a que l’oncle Manolo s’embarqués. I el va amorrar a fer el servei al batalló ferroviari, com havien fet els seus germans grans. Tot el que jo en sabia de la guerra del moro fins allavonces, ho havia aprés de  l’avi que, a la seva manera, espigolava les notícies procedents del front repassant diaris endarrerits i  seguint-li la pista a l’actualitat amb tossuderia malgrat les cròniques que llegia no fossin tan fresques com hagués volgut; però deia que així paia els esdeveniments de mica en mica, sense pressa ni enfarfecs. Solia encertar-la, més del que us podríeu imaginar, quan feia els seus anàlisis de la situació, degudament garbellada dintre un caparró que no parava mai de donar-hi voltes a tot allò que s’empassava, encaixant-lo de pico de picada amb el què escoltava durant el dia, parant l’orella a la cantina, on sovint s’entrebancava amb militars de totes les graduacions, llicenciats de feia poc i sempre a punt de buidar el pap per poc que se’ls estimulés, amb l’ajuda d’una gerreta de vi.

Segons l’avi ho entenia, Espanya va embolicar-s’hi a la guerra del moro al pretendre exercir, sense pertocar-li si miréssim prim, el paper de gendarme intentant posar un ordre impossible en un territori corsecat i repodrit per rancúnies i ressentiments tribals atàvics. Aquella nova guerra - que arribava quan encara no s’havia passat pàgina de l’ensulsiada colonial a causa del degotall d’impactants i angoixoses imatges de soldats repatriats d’ultramar en condicions deplorables - l’abonava poca gent. A més a més, amb els moros no existia cap lligam sentimental ni afinitat cultural o religiosa - ben diferent d’una innegable empatia amb cubans o filipins -, a banda de la set que feien els minerals del subsòl del nord d'Àfrica a l’oligarquia econòmica que tibava els fils del conflicte, insensible i plena d’urc, des de Madrid estant. Però l’error més gros, segons l’avi, era que s’hagués tolerat que els reclutes que s’ho podien permetre fessin pam i pipa al risc que suposava embarcar-se cap a l’Àfrica, acollint-se a una mena de remença pecuniària.

Una vegada quintats els reclutes, un sorteig en determinava el destí. La sort ballava entre Àfrica i la península: els números baixos portaven malastrugança i tothom resava per evitar-los. En canvi, els que treien números alts podien dormir tranquils i, inclús, per l’aplicació aleatòria d’un sistema de contingents alguns es lliuraven de la mili. No obstant l’existència, en teoria, de regles de joc estrictes sempre va planar sobre els centres de reclutament la sospita que si se sabia quina tecla tocar el resultat del sorteig es podia manegar segons les conveniències; però el curiós del cas és que en aquesta mena de tripijocs sortia més a compte i era més pràctic entendre’s amb el caporal furrier que no pas amb algú amb més galons.   

A tot arreu on hi havia centres de reclutament s’hi podien trobar, escampades pels carrers propers, delegacions de tota mena d’agències que es posaven les botes emparaulant amb les famílies dels quintos alliberar el seus fills de convertir-se en carn de canó al Marroc. Totes aquestes societats d’assegurances mútues feien en el fons els mateixos tractes, emparats per una llei ambigua i sotmesa a tot tipus d’interpretació, malgrat cada agent a l’hora de buscar clients intentés disfressar amb diferents tracamanyes la seva oferta per desmarcar-la una mica de la competència: mitjançant el compromís de pagar una quota que variava entre 300 i 1.000 duros, es garantia la redempció de tot o part del temps de servei d’un soldat. Tanmateix, existia una variable encara més aberrant i degenerada d’aquest sistema pervers i ja prou injust per si mateix: bescanviar a darrera hora voluntaris per reclutes que no havien estat prou previsors pagant la quota corresponent quan tocava tot i poder-ho fer, i es trobaven amb els pixats al ventre quan els hi havia tocat la fatídica bola negra. Aquest menú més a la carta no tenia una tarifa fixa, sinó que variava en funció de com es plantegés el desesperat estira i arronsa a contrarellotge, directament entre els interessats i els intermediaris, que amb el beneplàcit dels militars controlaven aquest mercadeig. En qualsevol cas, tant en un supòsit com en l’altre, el cost de redimir un fill era una quimera per a les famílies que només podien refiar-se del jornal. En canvi, a les que no els venia d’aquí i depenent de quant s’hagués escaguitxat,  “els quotes” a més a més de lliurar-se d’anar a veure quina cara feien els moros, també tenien dret a escollir us destí a prop d’on vivien, un altre dels privilegis que es podien mercadejar.

La màniga ampla, però, s’hagué de retallar o dissimular una mica, perquè a base de tants abusos la caixa de reclutes acabà  convertint-se en una timba. Tant és així, que a partir de 1918, el Govern es va veure obligat a retenir en servei actiu els quotes irregularment, és clar escarnint els tractes convinguts durant l’època daurada de la permissivitat. Com sempre, qui acabà pagant els plats trencats d’aquella disbauxa foren els més il·lusos i de bona fe que, en un rampell de patriotisme, havien renunciat a exercir l’opció que tenien, a més a més d’allunyar-se del perill d’Àfrica, d’escollir destí dintre la península. La retenció a files dels soldats de quota més temps del pactat va avalotar les cremades famílies, que es consideraven estafades per partida doble: després de convertir-les en cornudes encara se’ls hi volia fer pagar el beure en aquella festa. Aquestes barrabassades es van accentuar a mesura que la necessitat de cridar lleves es féu tan voraç, que va acabar fent insostenible, a la pràctica, aquell sistema tan lucratiu com corrupte de redempció que explotaven uns quants espavilats que tenien les espatlles ben cobertes perquè tots els implicats en el mercadeig eren de casa.

Tanmateix, la majoria dels reclutes que marxaven a l’Àfrica ho feien entabanats amb la idea que els moros eren mala gent de mena, més traïdors que una mula i més lladres que el prendre. Una de les escadusseres vegades que a l’avi li va lleure de baixar al carrer havent sopat i de participar en una d’aquelles improvisades tertúlies a la fresca, de les quals us he parlat al principi, es degué sentir inspirat i va fer tota una dissertació sobre el capteniment que, al seu entendre, era propi dels moros. Aproximació psicològica que resumia la particular idea que ell se n’havia fet d’aquella gent sense haver-ne conegut cap, ni de prop ni de lluny, només en base a espigolar testimonis i confidències dels que estaven de pas de la guerra, i que a la cantina de l’estació no els hi venia d’un quart d’hora per fer-la petar davant d’una generosa gerra de vi, mentre els fogoners reposaven les reserves de carbó i d’aigua de les màquines de vapor.

D’acord amb aquelles heterogènies i poc contrastades fonts d’informació, l’avi s’havia fet la seva pròpia composició de lloc, que exposava tal com raja, com si es tractés de la bíblia en vers: - El temperament del moro és dur, sobri i desconfiat, a més a més de traïdor. Als pobles petits viuen de treballar la terra seguint procediments més antics que la picor; rebutjant per principi els sistemes de conreu occidentals, perquè els consideren pecat. En canvi, a les ciutats la majoria dels que hi viuen es decanten per dedicar-se al comerç a la menuda, sempre anant de bracet amb d’altres socis la família, amb els que a la llarga acaben a hòsties, ja que no es refien ni dels seus propis parents a l’hora de repartir. Són d’aquella mena de gent que sembla que amb prou feines saben comptar amb els dits de la mà, fent-se els rucs; però ja us asseguro que la saben molt llarga, això sí, escombrant sempre cap a casa. Recullen de terra tot el que pensen que els pot fer servei algun dia; d’aquí ve que quan caminen ho fan amb el cap baix, no aixecant  la vista de terra.

Aquelles dissertacions de l’avi, la majoria de la gent se les escoltava amb la boca oberta perquè tenia el bec llarg, i quan s’ho proposava sabia engalipar tot déu amb molta gràcia, sobretot quan s’esplaiava explicant amb pèls i senyals allò que precisament a l’auditori d’encantats els hi venia de gust d’escoltar.