DE CARA A LA PARET

Europa ens ha tornat a renyar, aquesta vegada per suspendre en ètica i no controlar el vici de la corrupció. Els porcs que valent-se del seu càrrec, posició, influència o renom es passen de llestos arrambant el que poden cap a casa, no tenen excusa ni disculpa. Fan el que fan perquè volen fer-ho, no perquè en tinguin cap necessitat, ho fan per pura avarícia o per aconseguir una font d’ingressos extres que els hi permetin dilapidar en capricis cars i selectes. Per aquesta raó, quan els enxampen ho haurien de purgar amb escreix, començant per tornar el que han robat, amb interessos inclosos. Qui es val de la seva posició per afanar dels fons públics, s’aprofita de la seva posició de privilegi per omplir-se les butxaques. Els lladres de coll blanc i corbata que actuen des de dintre mateix de les institucions, públiques o privades, gairebé sempre creuen que el càrrec o la rectoria que tenen els hi donarà impunitat, i que poden tibar de beta tant com vulguin, pensant que ningú mai ho descobrirà ni gosarà denunciar-los. Els lladres d’upa es pensen que són diferents dels lladregots proletaris. La llàstima és que, a vegades fins tot algun jutge de la vella escola, comparteix aquest criteri, tractant-los amb guant de seda i procurant no atabalar-los gaire, com si fossin de cotó-fluix. A alguns països, per escarmentar els lladres els hi amputen la mà. No hem pas d’arribar a aquests extrems de l’edat mitjana, per suposat; però estaria bé, i a més seria just, que a part de la privació, sovint edulcorada de llibertat, a aquests lladres de “categoria”, potser també se’ls hi hauria d’amputar la dignitat, la consideració social i tant de patrimoni propi o familiar com sigui necessari, fins que hagin escaguitxat l’última engruna dels seus botins. I no donar, en canvi, la sensació d’impunitat que no convenç a una Europa que, potser, també té les seves pomes podrides, però un cop descobertes no duren ni un dia al cistell. Aquí, en canvi, amb l’ajuda dels millor advocats i la tolerància de l’establishment, els corruptes poden marejar la perdiu anys i panys, rient-se del mort i de qui el vetlla, no dimitint fins que no tenen altre remei i no tornant ni un euro, mentre se’n gasten carretades presentant recursos i pagant fiances. Per aquesta raó Europa ens posa de cara a la paret, i la majoria d’inversors que s’acosten a fer negocis ho fan per la fama que aquí és Xauxa. Els inversors seriosos s’ho pensen dues vegades abans de jugar-se-la en països que no són de fiar. La “marca Espanya” ahir va recular una vegada més i ens arrossega. En aquest aspecte, doncs, és fonamental que també la “marca Catalunya” marqui la diferència i la nostra administració sigui ètica i primmirada.