Follow by Email

dissabte, 21 de desembre de 2013

EL COSÍ VÍCTOR - (novel.la curta) - capítol vuitè

8
Vam tenir dues setmanes justes de treva. Però tot i que ningú va gosar durant aquest lapse de temps treure el tema del cosí Víctor en cap conversa, no s’havia de ser gaire eixerit per comprendre que malgrat no se’l posessin a la boca ningú se l’havia pogut treure del cap. La qual cosa encara ho empitjorava, perquè els silencis forçats solen revenir a la llarga feixucs i massa eloqüents: ens feia més mal dissimular que passava alguna cosa, que no pas parlar-ne obertament sempre que ens convingués, desfogant-nos-en. Tanmateix, el que jo no entenia llavors - i, si molt em grateu, ni ara -, és que no poguéssim tocar aquell tema amb naturalitat, enlloc de fer-ho d’amagat, com si es tractés d’una cosa lletja.
Des de la distància, penso que he arribat a fer-me’n una idea del drama que havia literalment abduït la família: els avis, el meu pare i fins i tot els oncles se sentien culpables de no impedir-li al cosí el disbarat d’anar-se’n a l’Àfrica i d’emmerdar-se fins al coll en una guerra que li feia fàstic. Mentre no en sabérem res, encara rai; però, així que arribaren les primeres cartes, a tothom li va coure una ferida que mai no s’havia cicatritzat del tot, i que continuava supurant. Jo no sé si l’oncle Joaquin va sentir-ne mai cap, de remordiment; però era bastant evident per a mi, que de bona part de la seva crispació en tenia la culpa el fet que se sentia en fals des que va saber-se que arreplegà corrents els quatre xavos que el cosí Víctor li va tirar pels morros, després de vendre’s la pell per deslliurar un paio de casa bona, de la mala sort d’haver-li sortit una bola negra.
 Malgrat les aparences i les fanfarronades, estic convençut que l’oncle en el fons tampoc no se’n sentia pas d’orgullós de fins on s’havia arribat, tot i que ho disfressés amb mala llet per fer-se el mesell. Tanmateix, tota la família se sentia engabiada en una mena de trampa de la qual només se’n podien sortir gosant manifestar els sentiments amb un pessic de sinceritat, enlloc de sortir de fer el ploramiques i anar-se’n per petaneres o perdent els estreps a les primeres de canvi. L’esbravada que va fer esclatar l’àvia el ressentiment de l’àvia tampoc no va tenir conseqüències positives, ans tot el contrari; però tothom va preferir continuar amagant el cap sota l’ala, ella la primera, fent veure que no passava res, no obstant la processó ens feia un rau-rau insuportable a la panxa.
Era evident que una aparença de calma tan postissa com aquella, no portava a res de bo, i que la cotilla de silenci malsofert tenia de rebentar en qualsevol moment per alguna embasta. Va trigar, com us deia abans, quinze dies justos a passar. I aquesta vegada no es va tractar d’una altra carta, sinó de la visita d’un fulano que treia foc pels queixals i que pretenia enxampar l’oncle cara a cara, tant sí com no. L’avia li va dir-li que no el trobaria a aquella adreça perquè feia tres mesos s’havia mudat a una altra banda. Però l’home no era de bon ferrar i no s’avenia fàcilment a raons, sinó que cada cop s’enfilava més per les parets; de tan alterat era quasi violent, de manera que vaig sortir a fer-li costat a la pobra dona, ja que de  la mare poc se’n podia refiar perquè mai havia estat una dona d’empenta i des que anava una mica més tova, feia més nosa que servei.
- Mireu, mestressa – escridassava l’àvia, aquell poca-solta – puix que vós deveu ser sa mare, us prego que li féu arribar la veu que ens hem de veure ràpid, per un assumpte que se li crema tant o més que a mi.
- Ara pla! – va parar-li els peus l’àvia –. Quin coi de negoci us podeu portar entre mans amb el meu fill? No crec pas que faci tractes amb un arrauxat com vós.
- I tant que sí, el que passa és que el vostre fill no en sap de fer tractes perquè no té paraula en els negocis, vatua l’olla! – li va contestar l’home de mala manera -. Suposo que ja sabeu que havíem convingut amb el vostre fill que el seu s’embarqués cap a l’Àfrica enlloc del meu xicot, i que, entre l’un i l’altre, em van ben arremangar la camisa, cobrant-me una bona picossada pel servei, i ara el molt marrà del vostre nét s’ha acomiadat a la francesa del compromís, deixant el meu xicot amb el cul a l’aire. Per tant, per molt que s’amaguin dessota les pedres o de les vostres faldilles, quan els trobi els hi faré una cara nova.
De seguida em vaig adonar que l’àvia no en plegava un bull de tot aquell galimaties; i jo més aviat tampoc no gaire, la veritat. Però si que vaig ensumar-me que l’oncle es trobava en un mal pas pel seu mal cap. Em va semblar que tenia de ficar-hi cullerada, per demanar-li a aquell home que s’expliqués una mica més clar. A causa de la meva joventut, en principi m’havien deixat de banda a la conversa, però al veure’m tan decidit va fer-ne cas de la meva ànsia, procurant descabdellar la troca a l’àvia: - Guaiteu, mestressa, el vostre fill i jo vam fer un tracte: el vostre nét estava disposat a fer el servei com a voluntari a l’Àfrica, en comptes del meu noi a canvi d’un feix de quartos, esclar. Us en comenceu a fer càrrec, ara? Doncs vet-aquí que el pocavergonya ha desertat i els militars me li volen fer pagar els plats trencats al meu noi, reclamant-li que si no apareix el vostre nét en quaranta-vuit hores , es prepari per anar a espellingar moros allà baix. Us en feu càrrec de per què necessito trobar el malparit que ens ha deixat amb el cul a l’aire?
- Marededéu Santíssima, el que m’esteu dient! - li va contestar l’àvia, que de tan afectada per com li havia explicat de cru, en prou feines sabia com reaccionar -, el meu nét no us el faria mai un lleig d’aquesta mena. Segur que hi ha algun malentès. Aneu-vos-en a l’estació que allà hi trobareu el meu fill, o si no pregunteu pel meu home, que també hi treballa.
Aquell energumen no va esperar a que li ho repetissin dues vegades, i corregué escales avall cap a l’estació, sense ni donar les gràcies per la informació. Quan va ser fora, l’àvia tremolant-li la barbeta, em va preguntar: - Què volia dir aquest paio? Vols dir què no li ha passat res al teu cosinet?
En aquell moment no vaig saber què contestar-li, ja que jo mateix estava fet un embull. Només una paraula m’havia quedat entravessada al païdor: desertar. No sabia exactament què volia dir, però m’ensumava que res de bo. Esperar l’hora de dinar es va fer etern i, si no hagués estat per no deixar-les soles, a l’àvia i a la mare, hauria volat jo també cap a l’estació. Però no em va tocar altre remei que aguantar-me’n les ganes. Quan a l’àvia estava molt amoïnada per alguna cosa es feia passar els nervis posant-se a fregar com una boja, de genolls per terra. Perquè no se sentís sola, li vaig canviar l’aigua de la galleda un parell de vegades i li vaig escórrer la baieta. Tot això sense intercanviar un sol mot, mentre la mare trastejava d’esma per la cuina com una esperitada, rondinant en veu baixa una lletania de les seves, que poc li vam entendre. Quan l’avi i el pare es van presentar a l’hora de dinar, ben tocades i repicades les dues de la tarda, tots ens hi varem acostar expectants: no va caldre preguntar-nos res perquè endevinessin el motiu del nostre neguit.
- Ja us ha vingut a veure aquell esverat, oi? – va començar l’avi d’entrada, preveient el panorama que li esperava – Vaja quin un, aquest penques! Resulta que va entabanar el nano perquè li treies les castanyes del foc a son fill, i ara ens vol encolomar el mort, com si nosaltres en tinguéssim la culpa que el negoci s’hagi fet aiguapoll.
- Però, en Víctor està bé o no? – a l’àvia no l’apartaves de la seva única preocupació.
- I jo que sé! – va desenganyar-la l’avi, sorrut com ell sol quan se sentia tan indefens i acorralat que no sabia com respondre – El nano, pel que diu aquest tifa, s’ha desentès de la guerra i ha deixat penjat el tracte que poguessin tenir aquell parell.
- El que no entenc – va intervenir el pare – és com un soldat pot fer-se fonedís. Que sapiguem, per aquells verals no hi coneix ningú, i no el veig pas capaç d’emprendre una aventura tan complicada tot sol. Ell, més aviat, m’ha donat sempre la impressió que és del darrer que li parla.
La reflexió del pare era bastant assenyada, vaig pensar, però no feia diana el tot. El cosí Víctor tenia les seves cosetes, com tothom, però no era un eixelebrat ni tampoc una mosqueta morta. Penso que això d’embolicar-se com a voluntari a la guerra, en principi fou una fanfarronada pròpia de qui està cagat de por: n’estic segur que fins al darrer moment esperava que l’oncle baixés del burro i li estalviés de cometre aquella bogeria. D’altra banda, com se li podia acudir d’anar a la guerra pretenent no disparar un sol tret? Això era, precisament. el que menys m’encaixava en la seva sobtada deriva patriòtica, ja que jo sempre, llamp me mau, m’havia cregut que a les guerres s’hi anava a matar, simplement perquè no et matessin a tu.
L’avi em va estroncar les cabòries, al respondre a l’observació del pare: - No sabria dir-te com s’ho ha fet, però el cas és que el nano sembla que els ha deixat plantats, amb un pam de nas. Això no té volta de fulla, ja que si no tingués fonament els militars no li buscarien les pessigolles al paio que ens ha vingut a veure. El que ignorava és que si el substitut d’un quota es tira enrere del tracte fet, empudeguessin a qui se n’havia escapolit d’anar a la guerra gratant-se la butxaca. Si és que hi ha una llei que ho digui, deu ser de fa quatre dies, des que van escassos de carn de canó.
- Em voleu dir, d’una vegada, què se’n sap d’en Víctor? – l’àvia estava desesperada, perquè ningú li’n feia cas. Era tan evident i cridanera la seva angoixa que, finalment, a l’avi li degué fer pena i va afluixar una mica el capteniment.
- No et preocupis més, dona; el nano està bé, t’ho dic amb el cor a la mà. Si hagués pres mal, a hores d’ara ja ho sabríem. Pel que sembla, ha fotut el camp a la francesa i vés a saber on para i quina en porta de cap. Tal com n’és de pallús i de candi, no m’estranyaria que l’haguessin engalipat els propis moros i s’hagi passat a l’enemic, mira que et dic! En acabar, no va poder-se’n estar de l’estirabot final: - Que el pagui qui l’entengui!
- Doncs ben fet, caraina, millor això, que exposar-se a que el matin va sentenciar l’àvia que, al meu entendre, totes aquelles emocions la feien pixar fora del test; talment com l’avi, que amb la darrera intervenció tampoc no és que hagués estat, precisament, gaire fi.
El pare, potser en agraïment a la confiança que li vaig fer palesa arran de la primera carta rebuda, em va indicar amb el cap que entrés a la cuina, segurament per fer-me’n cinc cèntims més d’aquella història rocambolesca; però no li va servir de res l’estratagema, ja que la mare i l’àvia s’hi varen posar pel mig, amb l’excusa de portar la cassola a taula. Aquella manefleria va impedir que el pare, potser, me n’expliqués l’entrellat de tot plegat, perquè a taula dens havíem acostumat a que tothom anés per feina i la conversa distesa marca de la casa en altres temps, darrerament més aviat escassejava. Fins i tot l’àvia, que sempre havia estat la més xerraire i divertida, ja feia una colla de dies que no portava res de nou de plaça, i pel que fa a la mare ja us he dit que tenia mal picarol.
Ara que desempolsego records tan reculats, he de reconèixer que el paper de ma mare a casa sempre es va limitar a mantenir-se en un discret segon pla, feinejant, cosint i participant poc de les enraonies; no obstant això, no se’n perdia una engruna del que s’hi parlava. I si t’hi fixaves un xic, t’adonaves que el que regatejava en xerrameca ho prodigava fent ganyotes: per les mil i una expressions de la seva cara podies saber, en cada moment, com es prenia o l’afectava tot el que escoltava. L’àvia, poc abans de morir vaig sentir que li retreia aquell etern posat d’empegueïment: - tu, xiqueta, mai n’has sabut de fer-te valdre, com si encara et consideressis la dona de fer feines de cal Càndido i a tots nosaltres, inclòs el te home, els teus amos. Sort n’has tingut d’haver arreplegat en Benito, que si hagués sigut en Joaquin ja sabries, rai, el pa que s’hi dona acotant sempre el cap amb el davantal de criada com ta cunyada.
La mare, però, no era pas una mosqueta morta i estic segur que si el pare li hagués xafat un ull de poll, prou que se n’hauria revenjat. I tant que sí! El que passa és que el pare, i aquí li dono del tot la raó a l’àvia, era un bon home que li respectava a la mare que fos una mica esquerpa, sense avergonyir-la ni pressionar-la. A mi tampoc no em feia res que fos tan reservada, al contrari: ja em venia bé que no m’atabalés a totes hores, per si feia o deixava de fer. En qualsevol cas, és possible que entre nosaltres no ens haguéssim fet gaires confidències, però teníem una comunicació especial i secreta: m’agradava sentir-la cantussejar mentre cosia, sobretot quan es pensava que estava tota sola. Em recreava, particularment, amb dues de les cançons que repetia més i que a mi m’impressionaven tant que, encara avui, me’n recordo de la tonada d’una d’elles: “... no surtis de nits, fuig dels brogits, treballa, estudia, fes cas d’una vella que sols viu per tu...”. La lletra no la puc evocar sencera, però aquesta estrofa m’ha quedat encastada al cervell, potser perquè a ella sovint se li escapaven les llàgrimes cantant-la i jo, escoltant-la d’amagat, també em feia un tip de plorar. Mai vaig gosar interrompre-la ni deixar-me enxampar, tement que l’encanteri es desfés per sempre si em descobria. L’altra cançó no era tan trista, però hi posava tant de sentiment, que sempre em féu molt d’efecte: era la sardana Llevantina.    


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada