L'HONORABLE BALDIRI ROC - Capítols 12è i 13è

12

  A la mare de la Kate va ser fàcil de convèncer-la: de fet, la iniciativa no li trencava les oracions, ans al contrari. Fins i tot es brindà a fer-los costat, quan anessin a plantejar-ho al plenari, de manera que, sense torbar-se gens li prengueren la paraula, doncs es temien que l’entrevista no seria bufar i fer ampolles. Decidiren presentar-s’hi tota la colla i que fos en Josep Oriol – “tu la saps més llarga”, li digueren per estovar-lo  - qui intentés vendre’ls-hi la moto.

La comissió del plenari que els va atendre – els pares d’en Climent i de l’Oriol - no va veure malament el propòsit de l’expedició, ni la bona pensada de les bicicletes; el problema sorgí quan s’entestaren que, a part de la mare de la Kate, el pare d’en Climent també els havia d’acompanyar en cada sortida. S’havien imaginat qualsevol altra reacció, menys aquesta: anaven preparats per una mica al gat i a la rata, però la imprevista resposta els agafà de trascantó. En Josep Oriol intentà tirar pilotes fora, però se li veia d’una hora lluny que se sentia incòmode discutint amb el seu pare per una bajanada com aquella, i ja ho hagués deixat córrer. En Roca, en canvi, que es vantava de reconèixer els coixos asseguts, volgué furgar:

- És que hi ha algun inconvenient o en porteu una de cap, que no ens heu explicat?

- Com podeu ni pensar això de nosaltres? – replicà un Josep Oriol, clarament a la defensiva –. Em sembla que no us hem pas donat mai motius de queixa, i que sempre hem respectat totes les normes i les obligacions que ens han pertocat.

- Escolta noi, que hem notat perfectament com arronsaves el nas, quan us hem dit allò d’enganxar-nos en pla d’espelma – el va tallar son pare.

- I ara! Fóra bona que ens féssiu nosa – la Maria Paz va prendre el relleu, en adonar-se’n que en Josep Oriol havia acabat els torrons –, ja sabem que no ens ho proposeu per comptar-nos els passos, sinó perquè us sentiu responsables de la nostra seguretat. Però, com voleu que ens passi res anant amb aquests trossos d’home? – al percebre que li paraven atenció mig rient, la noia va envalentir-se i prosseguí: - com us ha explicat en Pep, ja n’estàvem farts de passejar per passejar, a la babalà, i ens fa molta gràcia que la doctora Foster ens proposés de col·laborar en un experiment científic, que si dóna resultat seria molt profitós per a tots plegats.

- Precisament – intervingué ràpidament en Daniel, fent costat a la seva amiga –, per poder-nos allunyar una mica més, sense tornar massa tard, se’m va acudir d’utilitzar les bicicletes.

- D’altra banda, pare – en Climent va considerar que també havia de ficar-hi cullerada –, no us ha d’estranyar que preferim anar-hi pel nostre compte, ja que sovint tenim converses que us avorririen. Ho faríem de gust, no us penseu pas que no, d’afegir-vos a la colla; però llavors seríeu vosaltres els qui no us hi trobaríeu bé.

- Llavors, jo tampoc us faig falta, no voleu dir això? – va puntualitzar, amb picardia còmplice, la mare de la Kate.

- No t’ho prenguis malament mare - la Kate capí que li havia arribat el torn de reblar l’embolada –, jo puc cuidar-me perfectament de trobar un lloc adequat  per replantar-hi les llavors; ja saps que he tingut una bona mestra i que no et decebré.

  A mesura que s’havien anat passant la pilota els uns als altres, superat el desconcert inicial, la colla recuperà l’autoestima, sobretot comprovant com les recances dels seus interlocutors s’anaven distendint. Finalment, en Roca s’arronsà i va donar-los permís per fer el que volguessin amb les bicicletes, per mor del que havien exposat amb tanta astúcia.

13

  A l’hora en punt, els vuit expedicionaris de Sant Feliu estaven davant la casa de les ànimes carregant a la tartana un parell de peroles de ranxo, dos pans rodons, un formatge sencer i un bot de vi. A un costat, procurant que no fessin nosa, en Miquel i en Carles van fer-hi lloc a unes quantes gaiates; mentre en Quico i en Juli pujaven a l’altre cantó del carruatge dues caixes, on es transportaven diversos instruments delicats de laboratori.

El que es cuidava dels matxos, afluixà l’arnés per sota la panxa del que anava collat a la dreta del fusell de la tartana i, tot seguit, va lligar a la barana un sac de gra que - al ensumar-lo - va fer renillar d’alegria el matxo guarnit a l’esquerra del tronc.

A mesura que enllestien els preparatius se’ls hi acostà mestre Mateu, que volgué ser-hi a l’hora d’acomiadar-los. En Quico féu una llambregada a en Miquel, abans de donar el senyal de sortida. Ningú pujà al carruatge; ni el tartaner, que preferí caminar al costat del matxo de la dreta tibant-lo pel ronsal. En Quico s’atansà un instant a mestre Mateu per estimar-li la mà en senyal de respecte, en canvi en Miquel passà de formalismes i començà a caminar com qui fa tard.

  Una estona abans s’havien trobat a soles tots dos per posar-se d’acord en quan al full de ruta de la primera jornada. No hi hagué gaire polèmica, ja que la primera part del trajecte els havia de retornar, simplement, a l’indret exacte on s’aperceberen dels forasters. A partir d’allà, ja decidirien cap on tirar. Portaven teca per aguantar fins a tres o quatre nits lluny del poblat, temps que consideraren suficient per descartar o confirmar qualsevol teoria.

A part d’en Quico i d’en Juli, cap dels altres, inclòs en Miquel, a penes s’havien allunyat mai més enllà dels límits del turó de Can Pasqual, en compliment d’una regla de joc no escrita, però respectada supersticiosament des del primer dia: no es podia anar més lluny d’on es perdés de vista aquella mena de verga gegant clavada al cim del turó.

En realitat es tractava d’una soca d’arbre - seca, recargolada i turmentada per infinitat de ventades i, segurament també, per la caiguda d’algun llamp – però les badomeries populars, inclús abans del daltabaix, l’havien mitificat des de temps reculats com la gaiata d’un gegant anomenat Pasqual, l’antic amo del turó. Sigui com sigui, el cas és que servia de referència visual talment com si fos una atalaia o un cloquer, i tothom respectava aquella superstició sense rondinar. D’altra banda, al poblat s’anava sempre tant de corcoll amb les obligacions quotidianes, que tampoc ningú es delia per esbargir-se travessant aquella mena de frontera virtual.

  Tanmateix, hi ajudava – i molt! – a fer cas de la norma, el coi de mandra que feia, només de pensar-hi, aventurar-se per camins desconeguts. Es conta que els pocs capsigranys que es feren el llest - atrevint-se a infringir la prohibició - no tornaren mai més per explicar com els hi havia anat, ignorant-ne fins al dia d’avui què els havia passat, la qual cosa significava que ja criaven malves; ja que si tant bé s’ho estiguessin passant, prou que haurien tornat per refregar-los-hi pels nassos als que no havien estat tan agosarats.

No obstant d’un temps ençà, a causa de cert malestar apeixat pel jovent més esvalotat del cantó dels Poll, mestre Mateu autoritzà sense massa convicció - tot sigui dit - unes potser mal definides com expedicions de recerca, quina responsabilitat, curant-se en salut, delegà en mans d’una persona com en Quico, de tota la seva confiança.

Aquella recerca tenia, en teoria, tres objectius bàsics: assegurar-se que no hi hagués cap amenaça encalafornada en les proximitats del poblat; trobar paratges poc allunyats que fossin aptes per construir-hi refugis temporals i alternatius en cas de necessitat i, finalment, estar a l’aguait de descobrir verals on s’hi poguessin establir el dia de demà una part dels avui residents a Sant Feliu, quan el poblat s’hagués quedat petit, per llei de vida.

 A pesar d’aquests bons i diversificats propòsits, els medis que s’hi van destinar foren tan gasius que, fàcilment, es podia comprendre la ironia d’en Miquel a efecte de resultats pràctics, sensació aquesta que era compartida per molta més gent de la que mestre Mateu es pensava. En el fons, després d’haver superat amb escreix les conseqüències d’un daltabaix que ja quedava llunyà, allò que es posava ara en qüestió era si n’hi havia prou resignant-se a unes condicions de vida senzilles i rudimentàries – en que la prioritat era garantir la subsistència de la comunitat en tots els aspectes més elementals, i poc més, sense fer volar coloms – o si calia, realment, tornar-se més ambiciosos.

Mentre als defensors obstinats de l’anar tirant, representats per mestre Mateu, ja els hi estava bé seguir com estaven, un sector encara minoritari, però cada vegada més bellugadís i arrogant, es decantava per desprendre`s d’aquella mena de crosta d’immobilisme poruc.

En Miquel segurament n’era el referent més sorollós, la majoria de les vegades tronat i força passat de rosca, d’aquell sector contestatari. Però, la veritat sigui dita, hi havia gent molt raonable que també n’era partidària – expressant-ho, això sí, amb més discreció i bones maneres que no pas en Miquel - d’una evolució gradual de les normes imposades per les patums de les dues comunitats barrejades per força en aquell projecte comú de supervivència, quan hagueren de deixar-se de manies, encara que fos a contracor.

  Justament per tot el que acabo d’explicar, les especulacions que desvetllaren les novetats portades per en Quico, foren rebudes amb sentiments contradictoris des de cadascun dels bàndols. Els tradicionalistes o moderats, temien que el descobriment d’altres supervivents pogués contaminar o alterar la rutina calmosa de la vida a Sant Feliu, a la qual ja estaven adaptats sense problemes.

En canvi, les mateixes novetats encoratjaven, de rebot, les inquietuds i les fantasies dels esquerps i díscols devots de l’enyorat Llibert Poll.