LA FRAGILITAT DE LA IMPOTÈNCIA

            Ja deveu haver notat que avui vaig tard i que la reflexió us arriba a misses dites, però em sembla que pot valdre la pena. L’ordinador se’m va penjar i m’he quedat indefens i impotent davant potser la màquina més intel·ligent del món, però que no té contemplacions a l’hora de dir: prou! Aquesta inoportuna plantada de la meva mà dreta m’ha fet adonar que per molt que ens fem el pinxo els humans, refiats que els hominoides funcionaran com una seda perquè som previsors i respectuosos amb les seves dietes de manteniment, la tècnica falla i quan la màquina s’espatlla i ens deixa empantanegats, se’ns queda cara d’estaquirots. L’altre dia un amic em comentava: “¿saps com et quedes d’esbalaït  quan arribes a casa a mitja nit i no pots obrir la porta perquè el teu pany de seguretat ha fet figa i no saps, a aquelles hores de la matinada on trobaràs un serraller a qui demanar ajuda?” La veritat és que la sensació de fragilitat, de ser una merda per parlar clar, rebaixa els fums al més pintat.

No diguem si el cotxe es bloqueja en el moment més inesperat i emprenyador de la ruta, perquè a més a més sol passar que quan quelcom falla mai ho fa en un moment oportú. Però, a vegades ja convé tocar de peus a terra i tastar el pa que s’hi dóna quan et trobes impotent. Si res més no, aprens que no pots anar per la vida amb un rei al cos perquè la fragilitat és una companya inseparable dels homes durant tota la seva vida i qui no hi compta ho passa molt malament. A vegades peten les màquines i a vegades ho fan les persones. ¿Hi ha una estampa més dramàtica que la d’una persona plena de salut, rebent la mala notícia que la seva màquina té mala peça al teler? He pensat que si tots aquests prepotents que es creuen els reis del món i decideixen sobre els destins de milions de persones fossin conscients de la seva fragilitat de la seva màquina, potser farien la farina blana amb el sentit comú i es preocuparien més de que tothom visqués bé i no pas de com ensorrar mitja humanitat en el caos.