10
En Climent no podia
agafar el son. Li remordia la consciència el compromís que havia pres d’amagar als
pares l’incident d’aquella tarda. A cop calent, li va semblar que era una bona
idea; però, quan més estona transcorria més se’n penedia de no haver-s’hi
plantat, amb una mica més de geni. Abans de posar-se al llit, tingué l’impuls de
sincerar-se amb son pare. Només el retingué el dubte de si aquest mantindria en
secret la seva confessió de bona voluntat o correria a esbombar-la de seguida
als seus socis del plenari. Vet-aquí el quid de la qüestió, la mare dels ous
com si diguéssim. Finalment, decidí que no n’estava prou segur que entre ambdós
hi hagués un grau de complicitat tan arrelat com per refiar-se’n l’un de
l’altre, fins a aquest punt. De manera que
es va tapar el cap amb la flassada, i a la poca estona ja clapava.
En Josep Oriol
rumiava els darrers esdeveniments, i totes les sensacions que percebia eren
excitants. La possibilitat que al sud s’haguessin trobat indicis d’altres
supervivents trencava, almenys, la monotonia diària, encetant perspectives
interessants. Perquè no tenia cap dubte que al soterrani algunes persones hi
havien trastejat aquella mateixa matinada: les restes de brases i l’enginy per
dissimular i protegir el forat d’entrada, ho feien palès. El que calia esbrinar
era si es tractava només d’uns quants individus a la deriva o d’una mena
d’escamot organitzat. La imaginació de l’Oriol s’estava posant a cent, i
produïa una quantitat aclaparadora de fantasies.
Com que no estava preparat per acceptar que ningú hagués
sobreviscut a la gran patacada sense estar tan entrenat i equipat com ho
estaven ells, es decantava més aviat per un hipotètic envaïment de vés a saber qui.
Però, la pregunta que li pujava consecutivament a la gola,
amb angoixa, era si de pico de picada, aquells individus tenien alguna relació
amb la SVR , o si
eren figues d’un altre paner.
Son pare li havia explicat que la Corporació tutelava altres
districtes bessons del de Barcelona, però que a causa d’una inoportuna, irrecuperable
i fatal avaria a la xarxa de comunicacions, ells n’havien quedat desvinculats.
Potser es tractava, doncs, d’investigadors enviats des de la central per
restablir el contacte perdut? Era una explicació que, malgrat semblar-li poc versemblant
degut al temps transcorregut, de confirmar-se que fossin dels seus, s’ensumava
que tampoc no li estalviarien complicacions i maldecaps.
Ara bé, si es tractava de gent del tot aliena a la SVR , que era el més probable,
l’Oriol endevinava que la cosa podia ésser bastant preocupant. Però, no obstant
l’angunia, aquesta darrera hipòtesi era la que més l’excitava, perquè li feia
somiar en inesperats escenaris d’acció, en els quals es veia representant, per
suposat, un destacat paper de manefla compulsiu.
Només el fastiguejava actuar a esquenes de son pare, tot
per respectar el pacte de silenci compromès a contracor amb els companys. I és
que hi mantenia una relació de molta confiança i admiració, agraint-li que
l’hagués tractat com un adult de ben petit, i no pas com una criatura. D’aquí
ve que li hagués fet tantes confidències sobre la SVR , les quals no gosaria
trair mai; dubtava molt que existís tanta bona relació entre els demés company i
els seus respectius pares. Per això li sabia greu mantenir-lo al marge d’una aventura
com aquella.
En Daniel Noales
decidí a mitja tarda indagar pel seu compte en el magatzem, on calculava que hi
trobaria les bicicletes; no volia demanar ajuda a son pare, si podia evitar-ho.
La Maria Paz ,
s’apuntà a la recerca – aprofitant, com sempre, qualsevol excusa per a no
separar-se de la seva parella sentimental, encara que no ho haguessin esbombat
-, suggerint anar-hi abans de sopar, per a no cridar tant l’atenció si algú els
veia rondant a aquelles hores. No trigaren gaire a descobrir-les, ben
amuntegades dintre d’un contenidor, al final de la nau. Ni l’un ni l’altre
n’havien tocat mai cap, de bicicleta. En Daniel en va tibar una i quan la
tingué a terra es va concentrar per aclarir-ne el funcionament correcte d’una
màquina que només havia vist dibuixada: l’arrossegà amb les mans,
prenent-la pel seient i pel manillar.
Quan va veure com els pedals pujaven i baixaven a mesura que la tibava endavant
o endarrere, comprengué el sistema de tracció. Amb un somrís distès, li digué a
la seva companya: -Vós provar-la?
- Em deixes? – féu
la noia impressionada per l’atenció, però amb posat indecís.
- No pateixis, que jo t’aguantaré –
l’encoratjà en Daniel, amb fums de suficiència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada