L'HONORABLE BALDIRI ROC - (capítols 14è i 15è)

14

Renoi quina gresca es va organitzar, amb l’excusa d’estrenar les bicicletes!

En Daniel, que en teoria era l’expert en el tema, fou el primer que va cardar-se de lloros al fer-se un embolic amb el complicat sistema del canvi de marxes. Però, finalment, la il·lusió per iniciar les excursions va superar totes les dificultats i en un parell de dies tots els de la colla ja eren uns ciclistes acabats, que es podien defensar bastant bé damunt d’aquella enginyosa màquina de “caminar de pressa”, com l’havia batejat la Maria Paz.

Abans d’emprendre la nova aventura, consensuaren la manera de treure’n el màxim profit de les escapades. Considerant que tenien limitat el temps d’estar fora de l’assentament i que, per altra banda, al empatollar-se amb el pretext de l’herba que interessava a la doctora Foster, si volien atendre tant aquell encàrrec secundari com l’objectiu real de tot el rebombori, havien d’anar a l’idea i repartir-se en dos grups. En base a un plantejament tan pragmàtic, decidiren que la Kate i l’Ivan explorarien en direcció est l’assumpte dels aiguamolls, mentre que els cinc restants se n’anirien cap el sud, per retrobar l’indret conflictiu i prosseguir cap avall, fins que descobrissin alguna cosa de nou.

Amb la finalitat de no perdre’s pel camí, en Daniel els va collar curt amb unes quantes instruccions que havia detallat en un croquis, com si es tractés d’un autèntic pla de campanya: des del punt on s’havien de separar – que assenyalarien amb una estaca pintada de vermell i rematada amb un pedaç de tela –, cada grup havia d’anar clavant a terra, a distància prudencial, uns bitllots que en la base superior portaven pintada una fletxa, la qual s’havia de procurar que senyalés sempre cap al nord. D’aquesta manera es garantien un retorn sense disgustos, ni dubtes. Quan tornessin a sortir, substituirien els bitllots per altres fites més consistents i visibles, delimitant així de forma definitiva un circuit apte per transitar-hi amb seguretat.

Les bicicletes eren robustes i adequades per a camins dificultosos; les llantes de les rodes anaven equipades amb unes bandes massisses que no es podien rebentar. Però, degut a la seva flonja composició afavorien un desplaçament ràpid i còmode que - complementat per un engranatge de canvi de marxes que anava fi com una seda -, permetia una conducció poc feixuga i molt agradable. Quan arribaren a l’indret on s’havien de separar, en Daniel, en el seu paper d’organitzador nat, va llegir-los la cartilla a l’Iban i a la Kate: - Dintre de tres hores heu de tornar aquí per tirar cap a casa. Qui arribi primer que s’esperi; sense perdre la paciència, entesos?

 A continuació, els de l’altre grup prosseguiren el camí cap a les ruïnes on van descobrir el soterrani misteriós. No avançaven tan de pressa com es pensaven – tot i que molt més que no pas si haguessin anat a peu – perquè havien de posar els cinc sentits en el paviment, evitant els clots que en alguns trams sovintejaven. Els que obrien la marxa, procuraren aprofitar el que quedava de l’antic sender asfaltat, i quan ensopegaven un tros en bon estat augmentaven la velocitat i, fins i tot, cantaven com esperitats. En comparació al darrer dia, es pot dir que, aquesta vegada, malgrat la inexperiència, en un tres i no res es plantaren davant la rampa que els havia desvetllat la curiositat.

  Ningú es decidia a donar el primer pas cap a la porta del soterrani, que semblava imposar-los tant que, àdhuc, es notava el resguard en el to de veu, de repent molt més contreta. Finalment fou en Daniel qui, deixant la bicicleta ben estintolada al mur, desplaçà la placa que destorbava l’entrada. La mica de claror que penetrà dins, no era suficient per llambregar amb detall tots els racons, de manera que activaren les llanternes de dinamo que portaven penjades del coll. A la paret del fons de la sala s’hi veia una porta mal ajustada, que en Daniel empenyé amb precaució i, abans de traspassar-ne el llindar, amb la llanterna escombrà el perímetre de l’habitació, fins assegurar-se que no hi trobarien cap sorpresa. Tampoc s’hi veia cap més esbaldrec, per tant tot l’espai disponible en el soterrani es reduïa a aquelles dues peces, de dimensions semblants.

Exclosa de moment la presencia de cap persona estranya, el que era obvi és que no feia gaire temps que entre aquelles quatre parets s’hi havia desenvolupat alguna activitat intel·ligent. La prova fefaent d’aquesta sensació n’era una mena de foc a terra que algú havia improvisat en un racó de la primera sala, just dessota mateix d’una claraboia que semblava trencada expressament perquè servís de xemeneia. En Climent féu l’observació que el tiratge devia ser prou satisfactori, ja que ni les parets ni el sostre es veien gaire fumats; en canvi, a l’entorn de la claraboia s’hi havia encastat un bon tou de sutge, que palesava un ús sovintejat.

 D’altra banda, les cendres que quedaven del darrer caliu no s’havien agrumollat, i el lleuger corrent d’aire provocat per les continues anades i vingudes d’uns i altres, les feia remoure amb facilitat, senyal que eren bastant recents.

  A la resta de la sala s’hi veia un taulell de considerables dimensions, arrambat al pany de paret més llarg, dessota d’una prestatgeria quasibé buida, inclús de pols, com féu notar amb picardia la Maria Paz després de passar-hi un dit per les lleixes. A l’altre cantó, el que quedava més a prop del foc a terra, es veien amuntegades en una pila, estelles de diversa gruixària, producte de l’aprofitament de restes de portes, finestres i mobles, per fer-ne fusta per cremar.

En Josep Oriol expressà en quatre paraules i en veu alta el que tots estaven pensant, des de feia estona: - No tinc cap dubte que aquí s’hi feia vida fins no fa pas gaire, i que aquesta gent han escampat la boira amb tanta astúcia que han procurat esborrar les empremtes matusserament, senyal que deuen sospitar que algú els ha descobert.

- El que hem preocupa – afegí en Climent -, és si aquests supervivents són com nosaltres, o tenen res a veure amb la SVR.

- No crec que siguin dels nostres – intervingué en Miles Jordan, que de tots els de la colla era sempre el més prudent i analític, a l’hora de dir-hi la seva –. Si ho fossin, no s’estarien torbant d’aquesta manera, marejant la perdiu amunt i avall. Saben perfectament on i com trobar-nos, si aquesta fos la seva missió. Jo crec, més aviat, que hem d’admetre que hi ha supervivents procedents d’altres circumstàncies encara que sembli mentida; i aquest descobriment no el podem seguir escamotejant als pares, perquè estem jugant amb foc.

- Jo també sóc d’aquest parer – confessà en Climent –, però ho haurem d’explicar molt bé, si no volem que ens facin pagar car que no n'haguéssim parlat des del principi.

- No ho sé – va titubejar la Maria Paz –, a mi em sembla que aquesta història, la contis com la contis, trasbalsarà tothom; i és més que probable que la primera reacció sigui passar el baldó a la porta.

- Bé, doncs, què fem? – se’ls hi encarà en Daniel –. Els hi diem o no, als pares? Per si us interessa la meva opinió, jo ho deixaria córrer. Refredem-ho fins que no sapiguem, amb més exactitud, de quin peu calcen aquests individus.

  A la proposta d’en Daniel tothom s’hi repenjà de bon grat. Ningú trobà malament perllongar uns quants dies el compàs d’espera, i com que se’ls hi estava fent tard, mentre emprenien el camí de tornada sense encantar-s’hi, ja es posaren a planificar el següent pas d’aquella intrigant aventura: anirien de dret al soterrani i des d’allí emprendrien la marxa sud avall, sense manies.

15

  En Quico, presumia fent de guia. Remogué la placa del forat d’entrada i s’avançà a encendre un parell de llums d’oli que havia agafat de la tartana, perquè s’hi poguessin veure bé.

- Aquí podrem instal·lar-nos – digué –, a passar-hi la nit i deixar-hi tot allò que ens faci nosa. Hi tenim un foc a terra que servirà per escalfar-nos la teca i també nosaltres; però haurem de fer una mica més de llenya, abans no ens en quedem sense. La que tenim, la varem arreplegar d’entre la runa de les cases que encara s’aguanten dretes a mitges; en Juli us ho ensenyarà, i demà a primera hora podem reprendre la cacera.

- Queda una estona de claror - indicà en Miquel –, i m’agradaria aprofitar-la per donar una ullada, per si trobo alguna pista que mos serveixi per guanyar temps demà. Només me n’emportaré dos homes, amb els altres ja faràs el fet per recollir llenya i el que vulguis.

- Però no us allunyeu massa i estigueu a la que salta – li recomanà en Quico.

- No et preocupis, que no mos deixarem pas sorprendre - féu en Miquel, mentre brandava la seva gaiata i es mirava amb suficiència la daga, que portava embotida al tabard.

Mai l’havia fet servir aquella eina, ni per escorxar un animal del corral; però la forjà amb les seves pròpies mans i n’estava molt orgullós, potser més del compte i tot, per com se’l mirava mestre Mateu cada vegada que se’n vantava.

Començaren a caminar indecisos, fixant-se en qualsevol detall que delatés una petjada dels forasters. El paisatge no ajudava gens aquesta feinada de perdiguers perquè tot el que veien semblava calcat, inclús tacat del mateix color gris cendrós. Era necessari fixar-s’hi molt per trobar punts de referència, però la fal·lera per adonar-se de qualsevol mena de pista que afavorís l’escodriny  féu que paressin molta atenció. Ben aviat, en Miquel s’aturà per observar, obrint uns ulls com dues taronges, el que semblaven unes roderes recents.

Un dels dos companys d’escamot no en tingué cap dubte: - Aquesta gent es val d’una màquina per caminar, però no m’explico com l’arrosseguen.

 L’excitació de tots tres era evident; a més a més, seguint uns metres el rastre s’endinsaren per un trencall de terra, on es feia palès l’indici clar d’unes roderes que traçaven una mena de ziga-zaga, sense cap senyal de petjades d’home o de bèstia. En Miquel tampoc no queia en quin tipus de carruatge o de màquina podia tractar-se, però del que no hi havia cap dubte era que aquella gent no anaven a peu com ells, ni tampoc a cavall de mules. Seguiren una mica més la pista, fins a tenir-ne la certesa d’aquelles deduccions improvisades sobre la marxa, i se’n tornaren abans no es fes fosc i es perdessin.

  Tant bon punt va clarejar, tothom ja s’havia llevat i estaven disposats a reprendre la marxa de seguida, però no ho varen fer fins a mig matí, esperant que s’aixequés la mica de boira que enteranyinava la visibilitat.  

En Quico va decidir, prudentment, que dos homes es quedessin de guàrdia al cau del soterrani, i en Miquel aconsellà tothom que agafessin sense manies les gaiates que, curant-se en salut, havien carregat a la tartana. Trigaren una mica a retrobar la pista de les corrioles i en Miquel va lamentar no haver-hi deixat el dia abans un ramegall ben visible; però, un cop orientats s’hi llançaren a seguir-la com fures. Llàstima que s’haguessin d’aturar de tant en tant, al perdre intensitat l’empremta, al travessar un pedregar.

No obstant això, de seguida que recuperaven el camí de terra, les roderes es distingien sense cap dificultat. Quan portaven una bona estona caminant entusiasmats a aquell ritme - segons la posició del sol, calcularen que quasibé tres hores llargues -, en Quico els cridà l’atenció sobre una mena de promontori que de sobte s’aixecava davant seu, a l’horitzó; no semblava cap edifici en estat de ruïna, com els que s’havien trobat fins allavonces. En Juli portava uns prismàtics que havia manllevat a mestre Mateu, els quals, malgrat tractar-se d’una espècie de relíquia, la veritat és que feien servei. Es va aturar per escrutar millor les característiques d’aquell singular edifici que s’alçava davant del nas, mentre la resta de la colla es mantenia a l’expectativa dels seus comentaris.

- No s’hi veu ningú – observà en Juli -, però gosaria a dir que allò és com una mena de fortí i que, de ben segur, està habitat.

- Deixem donar-hi un cop d’ull – respongué en Miquel, tot reclamant-li els binocles. Es va passar una bona estona resseguint el perfil d’aquell immens bloc de formigó i quan hagué ben satisfet la curiositat exposà, com sempre amb vehemència, el seu parer: - Mirant només, no en traurem l’entrellat. Proposo que un parell de natros mos hi acostem tant com puguem per fer-nos una idea més precisa de què es tracta. Jo faig per un i tu Quico pots escollir un altre voluntari entre els teus homes, si vols.

- Em sembla massa arriscada aquesta descoberta, i em fa por que no et sàpigues controlar i facis alguna imprudència, que després ens comprometi com sempre – remugà en Quico.

- Doncs apunta-t’hi tu a acompanyar-m’hi, així no em perdràs de vista i podràs fer-me de mainadera – li replicà en Miquel. Després d’una pausa estudiada, va afegir: - Si és que no et fa por, és clar.

- Vindré jo! – intervingué en Juli per evitar que s’enganxessin -. Vosaltres dos encara acabaríeu a bufes.

- Apa xeic, no et passis! – protestà en Miquel desdenyant, en principi, la proposta; però, de sobte s’hi va repensar, i com si hagués tingut una inspiració, canvià d’idea -. Ja podem anar-hi, i no et descuidis d’agafar la gaiata més revinguda.