MIG ANY DESPRÉS

            No seria just dir que sis mesos després que una borratxera de catalans s’arrengleressin darrere una pancarta reivindicant una Catalunya nou Estat d’Europa, el més calent estigui a l’aigüera; però, si hem de reconèixer que queda molt de camí per córrer. Malgrat aquesta vegada CIU, com a força majoritària al Parlament, sembla que s’ha pres en serio - jo diria que perquè no ha tingut més remei - el toc d’atenció del carrer i que, al revés d’altres vegades, no s’ha limitat a prendre’n nota en públic i fer el sord en privat, els darrers sondejos palesen que encara queden molts mèlics per lligar. Per exemple, es perllonga massa el debat dels arguments de la societat civil catalana a favor i en contra de la viabilitat de la secessió i la relació cost/benefici de la independència. A la meva manera de veure, i no és la primera vegada que ho dic, una gran majoria dels que fa mig any es tiraren al carrer volien creure’s que realment hi havia una drecera catalana per sortir de la crisi. Però, avui hi ha més gent de la que ens pensem, que tem que la via sobiranista ens porti a un cul-de-sac social i polític i sap greu reconèixer que en té la culpa, començant pel propi govern, no es donin respostes contundents, que convencin de veritat i no facin tuf de resclosit.

En aquests últims sis mesos hem vist de tot: des d’arengues patriòtiques fins a fredors sospitoses. I és que les adhesions al sobiranisme no es calculen passant llista en uns moments d’eufòria puntual, sinó procurant que sigui un tema recurrent de conversa en el dia a dia de molts de ciutadans. I que no es pot perdre de vista la burgesia catalana, que té un historial esgarrifós d’abandonament de les causes populars, perquè si observeu bé el panorama es comencen a detectar símptomes sospitosos de tebior. Una persona gens sospitosa d’indiferència sobiranista com és en Salvador Cardús, el març del 2011 escrivia: “No cal fer un gran partit independentista, sinó tenir molts independentistes a tots els partits. Però, sobretot, cal adonar-se, des d’una perspectiva estratègica, que la feina principal dels independentistes es aconseguir la majoria social sense la qual no sortirem de l’espectacle de l’oportunisme aventurista i de la fragmentació”. En aquest sentit, penso que la campanya endegada des de l’ANC i Òmnium Cultural, fent pedagogia creïble de com seria l’endemà d’una declaració unilateral d’independència, és un gran pas endavant per assegurar els fonaments de l’edifici. O, francament, de no començar la casa per la teulada i deixar-la empantanegada quan trontolli, perquè aquesta empresa no té marxa enrere.