CONSIGNA: NO DEIXAR-NOS-EN PASSAR NI UNA

            Des de Madrid ja no s’amaguen d’ensenyar les cartes: no ens en deixaran passar ni una als catalans, fins que els ciutadans no en arronsem en la  pretensió d’exercir el dret a decidir. La consigna està donada i tothom s’ha posat mans a l’obra per fer-nos-en desdir, posant-nos totes les travetes del món i jugant brut sense escrúpols. El gallec té la barra de dir que està disposat a parlar de tot amb el nostre govern, però fa com tots des de 1714 quan es tracta del “fet català”: tira la pedra i amaga la mà. Potser sí que vol parlar, però de les condicions de la nostra rendició incondicional, com si això del dret a decidir fos quelcom tan fastigós com el terrorisme. La darrera andanada que ens han enviat per demostrar que van a totes ha estat la destitució fulminant del fiscal superior de Catalunya, simplement perquè va parlar més del compte. Si el que va dir era o no assenyat, compta poc quan del que es tracta és de defensar-se panxa enlaire i perpetuar, si poden, un sistema polític corrupte, cada vegada més allunyat del que s’entén per democràcia.

            No sé si se n’adonen, els que abonen aquesta consigna d’intransigència radical, de l’error històric que estan perpetrant al abocar conscientment un poble a la desesperació de sentir-se impotent, al veure com trepitgen els seus sentiments i, a més a més, li roben la cartera. A la meva manera de veure, allò que em preocupa més de tot plegat és que endevino cada vegada més clarament que els rampells d’histèria que els hi agafen als “patriotes espanyols” no es basen en una simple discrepància política, sinó que s’estan contaminant d’aquell odi ancestral i ranci per tot allò que fa flaire de català. Que un militar gosi vantar-se de que la pàtria està per damunt de la democràcia i no el posin de cara a la paret, és per fer-s’ho mirar qualsevol govern demòcrata. I és que quan algú està disposat a fer totes les putades del món per sortir-se’n amb la seva, vol dir que els més febles seran els primers a rebre, utilitzant mesquinament les retallades socials i l’empobriment de les classes mitjanes perquè reneguin de l’independentisme, removent l’espantall que si prospera la secessió encara serem més pobres. Molt m’hauria d’equivocar, perquè les properes pressions no vagin en aquesta direcció. Quan l’odi i el sectarisme pugen al cap, l’home pot ser capaç de qualsevol salvatjada. Tinguem-ho present i no caiguem en la trampa de menystenir la seva dolenteria il·lustrada.