ESCORTES I PALLASSADES

            Arrel del sidral que ha organitzat la presidenta de la sucursal catalana del PP amb tot això dels escortes, se m’ha desvetllat la curiositat: quant ens deu costar als contribuents tota aquesta comèdia de la protecció personal dels polítics? Si després de més de trenta anys de democràcia els legisladors haguessin trobat un forat a la seva agenda per engiponar una llei de la transparència, avui enlloc de perdre el temps lamentant-me que prement una simple tecla no em pugui baixar les dades que m’interessen, podria afinar la punteria i no tirar a les palpentes. O bé deixar-ho córrer i fer-me retratar al no tenir manera de rebre respostes per a unes preguntes tan innocents com aquestes: a quant puja la partida destinada a pagar escortes? Quantes hores de treball de les distintes policies de l’Estat es distreuen fent d’espelma a polítics? Quins polítics i alts càrrecs, inclosos familiars, gaudeixen del privilegi de portar escorta? Em conformaria que només em contestessin aquestes tres senzilles preguntes, sense entrar en més detalls de moment. Però es veu que els ciutadans no som dignes de ficar-hi el nas, malgrat els escortes els paguin amb els nostres impostos.

            Però la meva protesta no s’acaba aquí, en la despesa. Em preocupa per quins set sous un polític ha de tenir dret a portar escorta. Per sentit comú, sembla que un càrrec electe en una democràcia, pel fet de ser-ho, no està més exposat al perill que qualsevol altre ciutadà amb responsabilitats i maldecaps. Aleshores, em pregunto a què ve la discriminació positiva en favor dels polítics? Francament, no em sembla que la seguretat d’una pallassa histriònica com la senyora Camacho, tingui més importància o risc que la d’un competent cap de cirurgia de qualsevol hospital, per exemple. És a dir, la meva protesta es basa en una qüestió conceptual més que no pas econòmica, que també. Per aquesta raó reclamo que tots els ciutadans puguem tenir accés a les dades que ens aclareixin “on line” com i en què es rebenten els nostres impostos. Quan es va remoure el mal efecte que feien cotxes oficials estacionats a la porta o pels voltants de restaurants, ara se’n veuen pocs. Però, males llengües botzinen que els “dinars de treball” que abans es feien en reservats discrets - entre que avui s’hi ha d’anar a peu o amb cotxe particular i que s’ha d’anar en compte amb els centres de flors - ara s’han traslladat a domicilis particulars, assistits per un servei de càtering d’aquests que a més dels plats inclouen el cambrer. M’agradaria saber si això, com quan anaven a restaurants, es carrega a dietes o cadascú s’ho paga a prorrata.