Que un ministre de
l’interior faci el paper d’estrassa de confessar que, després de quatre mesos
de trencar-s’hi les banyes, no ha pogut trobar el desllorigador d’un informe
confidencial que, amb el presumpte aval d’una branca de la policia va publicar
un diari de la capital, només pot passar en un país tan surrealista democràticament
com Espanya. Francament, la darrera cosa que ens podíem esperar ahir de la
compareixença del ministre, en seu parlamentària, per passar comptes de la
brama que es va filtrar amb malícia, en plena campanya electoral catalana, amb
la clara intenció d’empastifar de merda dels dirigents d’una determinada
candidatura, és que ens digués que no podia treure’n l’entrellat sobre la seva
autoria perquè de les investigacions internes practicades es deduïa que el
document calumniós ni era “oficial” ni fill de pare conegut, ja que havia passat
per tantes mans i departaments policials, que vés a saber d’on havia sortit. Ara
bé, segons el ministre, no cal que els afectats es posin pedres al fetge i en
facin un sagramental, ja que tenen la seva paraula com a responsable de la
policia, en totes les seves versions i camuflatges, havia arribat a la
conclusió que està tan embolicada la troca que el nus gordià, al seu costat no hi
toca vores.
El ministre, però,
hauria de preguntar a companys de gabinet, que varen fer manifestacions
sarcàstiques com que “ells no amagaven res a Suïssa”, ¿per què n’estaven tan
convençuts que aquell informe apòcrif anava a missa, si no era perquè creien que
vertaderament l’avalava la policia? El que sí no es podrà saber mai amb certesa
és si aquella merda que es va escampar, va influir o no en el resultat electoral.
Qualsevol diagnòstic en aquest sentit no passaria de pura especulació. En
canvi, tibar el fil de la filtració, fins descobrir els autors de la canallada,
no és una qüestió especulativa sinó una simple qüestió de voluntat política per
investigar a fons tant en els despatxos com en les clavegueres. I un ministre
de l’interior no pot permetre’s tancar una investigació oberta per depurar les
presumptes responsabilitats dels seus subordinats amb l’excusa que hi ha tanta gent complicada que es millor
no remenar el femer. Un ministre de l’interior no pot donar excuses de mal pagador:
si és incapaç de furgar el que calgui en una qüestió tan delicada, a la meva
manera de veure no li queda més remei que dimitir. Prengui-s’ho bé, don Jorge,
que aquest consell és de franc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada