Fa just un any vaig
proposar-vos aquesta reflexió:
“·Pels que, jo el primer, comptem amb els dits de la
mà, explicar-nos les causes de la crisi és molt senzill i entenedor: qui en
realitat talla el bacallà en aquest món globalitzat – el gran capital -
entabanà els petits manaires de cada país amb capricis de grandesa, i els
“ajudà” a lligar els gossos amb llonganisses a canvi d’endeutar-se fins a les
celles fins. I quan els tingueren amb la soga al coll tibaren fort exigint la devolució
dels crèdits, malgrat sabien que estaven més escurats que les rates. Aleshores,
es van arrencar la careta de germanetes de la caritat, ensenyant les cartes
sense complexes: el seu joc consistia en prestar diners a dojo cobrant interessos
cada cop més alts. I com que el gep s’anava engreixant, els prestamistes aviat
tingueren el peu al coll dels que, no veient un burro a quatre passes, estaven encegats
per projectes faraònics. Arribats a aquest punt, l’únic remei sensat seria prendre’s
una bona purga i canviar de dieta o de sistema, com preferiu. Però els estats
financers, altrament dits “mercats”, tenen tan acollonit a mig món, que obliguen
els escanyats a treure forces de flaquesa, per alimentar els seus botxins.
Conclusió: s’ha de
sortir d’aquesta ratonera ràpidament. Però s’hauria de fer amb senderi, ja que
suposo que uns “mercats” tan recargolats hauran previst la reacció dels indignats
per la mala jugada, i si aquests perdessin els estreps, de ben segur que ja tenen
a punt la recepta per aixafar la indignació, a base d’exterminar-la. Per tant,
per girar la truita calen bons i experimentats cuiners, no “pinxes” exaltats o
formats a corre-cuita, si no és que “els mercats”, fins i tot no s’han ocupat
d’escabetxinar la saga dels líders autèntics, perquè ningú els hi pugui fer ombra.
¿Serà, per aquesta raó, que els polítics actuals només fan que marejar la
perdiu amb retallades eixorques, atents a les consignes d’austeritat que se’ls
imposen en nom del nou ordre polític i econòmic que prediquen els “amics” alemanys?
La meva àvia em deia: hi ha amics que t’estimen tant, que t’abonyeguen. A la
meva manera de veure, i d’aquí plora la criatura, ens hem deixat estimar massa
per uns amics de conveniència, sense adonar-nos que les magarrufes i els favors
no eren a benefici d’inventari, i que, potser, els petons eren tan falsos com
els de Judes”.
Això ho vaig escriure
fa un any i escaig; per desgràcia, res ha canviat tant com fer-me’n desdir del
que pensava en aquell moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada