El sector
agroalimentari català és un dels que contribueix a que les exportacions siguin
positives; però, a canvi no rep de l’executiu espanyol més que bufetades. I és
una vertadera llàstima que sigui així, perquè la pagesia i la ramaderia poden
oferir bastants llocs de treball estables, si el ministeri practiqués una
política més valenta en la defensa del nostre sector agrari, enfront dels privilegis
que amb ungles i dents defensen els governs dels nostres competidors o obrint
nous mercats. D’altra banda, aquests llocs de treball podrien aprofitar-los joves
en atur procedents del mateix món rural, que pràcticament s’està quedant amb
una població envellida i, en molts de casos, sense cap relleu generacional. No
cal anar lluny: a Osona mateix, una de les comarques de més renom en la producció
lletera de qualitat, els darrers deu anys ha deixat ensorrar-se el 55% de les
granges. I és només una mostra de la decadència de la pagesia, a la qual la
crisi perjudica tant o més que a altres sectors, perquè la modernització que
aquest necessita com el pa que menja, no es pot afrontar sense una línea de crèdit
i pel camp no hi aposta ningú: ni
l’administració ni la inversió privada.
I per si no ni hagués
prou amb aquesta manca d’entusiasme, a més a més no es tenen escrúpols en
sacrificar la pagesia quan interessa fer-la servir com a moneda de canvi en els
contenciosos entre el poder central i l’autonòmic. La setmana passada, per
exemple, l’executiu espanyol va tenir la barra d’afegir un nou greuge a un sector
ja prou masegat, supeditant pagar les subvencions de pagesos i ramaders que es
moren de fàstic a les llistes d’espera de la PAC (Política Agrària Comuna), al compliment per
part de les comunitats autònomes de l’objectiu de dèficit imposat des de Madrid.
És a dir: una condició absolutament perversa que no pretén altra cosa que
vincular el cobrament d’aquestes ajudes, a que la Generalitat retalli
tot el que li exigeixen per ajustar-se, avui per avui, a un 0,7%. Catalunya, i
per descomptat tota Espanya, necessiten una agricultura i ramaderia fortes, que
subministrin productes de qualitat i proximitat als comerços; però, des del ministeri
dóna la sensació que per motius polítics prefereixen castigar els pagesos,
enlloc de passar per l’adreçador els grans distribuïdors que tenen l’oligopoli
del mercat i que escanyen la pagesia i ramaderia sense contemplacions. Pel que
fa a Catalunya, a la meva manera de veure, un sector agrari potent també és una
necessitat d’estat. Tant des del punt de vista econòmic, com de conservació i
preservació del medi ambient en un territori equilibrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada