SOTA PARAULA D'HONOR

Una vegada més la imputació d’un peix gros de la política, com és el fill del mític i reverenciat president Pujol, ha obert el debat o la caixa dels trons, segons es vulgui mirar, respecte de si un cop un fiscal ha convençut un jutge que hi raons consistents per cridar a declarar un sospitós en qualitat d’imputat, aquest desgraciat ja pot fer-se l’harakiri. I la primera raó per oposar-hi que es deixa caure sobre la taula del debat, és que s’ha de respectar el sagrat principi de la presumpció d’innocència; sense que ningú sàpiga explicar com és possible de fer-ho al mateix temps que se li demana a l’imputat que es despulli de tots els càrrecs públics i es busqui la vida lluny de la política fins que si tregui la taca. En els casos de delinqüents comuns, malgrat la sang els hi embruti les mans o se’ls enxampi in fraganti, tenen el dret de declarar-se innocents i nosaltres se suposa que els hi hem de seguir la beta, mentre no siguin sentenciats en ferm. És la comèdia que s’ha de fer per preservar la presumpció d’innocència, carregant-nos de raó a l’hora d’aplicar-li un càstig exemplar. Però quan l’imputat és un polític, resulta que per molt que aquest empenyori la seva paraula cridant que és innocent, ningú li’n fa cas. És que la paraula d’un polític, té menys valor que la d’un xoriço o la d’un assassí?

Als polítics se’ls hi reconeix el valor afegit d’honorables perquè sembla raonable que una persona investida pels vots del poble per encarnar la màxima expressió de la democràcia, la seva paraula hagi de gaudir d’un plus de credibilitat. I, malgrat la imputació en un presumpte delicte, sota paraula d’honor hauria de pogué continuar exercint les seves funcions com si res, perquè la seva paraula fos garantia suficient. El problema és que infinitat de vegades s’ha fet palès que, a l’hora de la veritat, la paraula donada era paper mullat, i que en allò que negaven estar-hi embolicats de bon començament, a la llarga la instrucció judicial demostrava que hi estaven emmerdats fins el coll. És molt trist que no es pugui creure en la paraula d’un polític i, a la meva manera de veure, aquesta és la reflexió principal a que ens hauria de portar tot aquest mullader de la corrupció: perquè per sistema el poble desconfia de la paraula de qualsevol polític, com si fossin uns pòtols. Un representant del poble n’hauria de tenir prou amb la seva paraula d’honor per esvair qualsevol ombra de dubte i se li hauria de deixar continuar la tasca com a càrrec electe, tenint la certesa que una vegada acabada la investigació la seva reputació quedarà més neta que una patena. Què passa, doncs, perquè ningú s’hi vulgui arriscar a passar per aquesta prova del cotó?