11
En Quico esperava en Miquel al porxo de la casa de les
ànimes.
Baldament no s’havien fet gaire, no era pas per culpa de
la lleugera diferència d’edat que es portaven; més aviat era perquè
arrossegaven penjat de l’esquena un bon farcell de les atàviques desavinences
encarnades en les respectives nissagues dels Poll i dels Llibre. La relació
entre els supervivents de Can Pasqual i els del refugi de la conselleria no
havia passat mai de ser un casori de conveniència, en que les dues parts mai
s’havien deixat de mirar de reüll: ja des de bon principi de la relació, mentre
en Llibert i, sobretot la seva dona, la Montse Mallorquí ,
eren partidaris que la veu cantant al poblat la tinguessin els Poll, en Bernat
Llibre es decantava més per una entesa franca entre ambdós col·lectius, començant
per fixar de mutu consentiment les regles bàsiques d’una convivència estable.
La branca dels
Poll, doncs, s’hagué d’empassar les seves pretensions hegemòniques; però,
malgrat que no feren la guitza descaradament, només per mantenir les formes de
portes enfora, tampoc no van estalviar-se mai de mormolejar de biaix, comentaris
sarcàstics o ressentits. La nissaga d’aquesta família, en Miquel n’era la mostra
més genuïna, mantenien el tarannà inconformista, rancuniós i abassegador de l’avi
Llibert, com una mena de senyal d’identitat difícil d’esborrar.
- Quan et sembli podem quedar per
escollir l’equip i posar-nos d’acord sobre com complir l’encàrrec de l’assemblea
– li oferí en Quico.
- Doncs sí, quan més
aviat mos ho traguem de sobre, millor – respongué en Miquel, aturant-se al
seu costat -, ja vos he advertit abans, que
aquesta misteriosa aparició de forasters no mos fa cap gràcia. I mira que jo ensumo
la malastrugança d’una hora lluny, creu-me!
- Home, no et diré pas que a mi no
em fessin perdre l’esma aquell grapat de borinots; però no penso prendre-m’ho a
la valenta, abans de saber-ne de cert l’entrellat. Sempre hi serem a temps de
plantar-los cara, si molt convé.
- Mira, Quico, no et pensis que
natros volem arreglar-ho tot a patacades, tal com tot sovint mos retragueu. No
som uns destralers, natros; però comencem a estar-ne tips de tanta resignació i
cordura com predica mestre Mateu, a totes hores. Del què s’hagin tingut les famílies
en el passat, ningú se’n recordaria, després de tants anys, si no fos que
sembla que eternament mos en vulgueu passar factura, com si mos haguéssim de
sentir culpables de no sé quin pecat original.¿Quantes vegades hem proposat d’anar
a veure què hi trobem més enllà del turó, i mos ho heu tret del cap, sense
contemplacions?
- Això no és veritat –
respongué en Quico –. Jo i en Juli
treballem en un programa d’investigació de les condicions ambientals del nostre
entorn i vosaltres vareu passar-ne de participar-hi
- Vaja! D’una iniciativa tan
carrinclona, en dieu recerca? Al pas que aneu, d’aquí a cent anys encara no en
sabrem re de re del què s’amaga més enllà del merdós turó. Existeixen o no d’altres
supervivents? Vatros voleu que no sigui dit, mentre vos mireu el melic
convençuts i satisfets, pel que sembla, d’haver quedat per mostra. Natros
pensem, en canvi, que no podem conformar-nos fent la piu-piu, entre d’altres
raons perquè mos sembla que sí que hi ha vida més enllà de can Pasqual i que dementre
mos gratem la panxa, més tard o més d’hora mos caurà al damunt gent més
espavilada, que mos trepitjaran i mos obligaran a fer-los de criats.
- Miquel, em sembla que en fas un
gra massa i aquesta manera de pensar et portarà algun dia un disgust. Tu saps
tan bé com jo que, per desgràcia, estem més sols que la una.
- Sí, home, som el centre de
l’univers, natros! Les generacions de mestres Mateus vos han corsecat la
imaginació i no voleu veure-hi més enllà del nas. Segons vatros, no hi hagué
gent tan llesta o amb tants pebrots com els avis, que sobrevisqueren de la
manera que sigués, i que poden estar escampada pel territori, oi? Si vam ser
capaços d’aconseguir-ho natros, per quins set sous no podrien haver-ho aconseguit
els demès?
- Mira que n’ets de pesat! No
pateixis, ara tindrem ocasió d’esbrinar les cabòries que tant us treuen de
polleguera, i ja veuràs com tinc raó.
- I una merda! Com pots ser tan
mesell, que neguis l’evidència? Em vols dir d’on van sortir aquella colla que
dieu vos van espantar l’altre dia? O és que vos ho heu empatollat tot, només per
cridar l’atenció? – li va etzibar en Miquel, conscient que li
tocava el voraviu.
- No perdem més el temps amb
bajanades i anem per feina! –el va tallar en sec en Quico-. Demà, de bon matí, ens trobem aquí. Tu vine
amb quatre dels teus i jo faré el mateix. Ens emportarem la tartana, un parell
de matxos i provisions per uns quants dies.
- Doncs, apa, fins demà. A trenc
de dia?
- Va bé.
- A reveure, doncs –
En Miquel se’n va anar reculant d’esquena, fent-li una reverència a cada pas,
mentre somreia amb cara de pillo. En Quico, va engegar-lo a dida amb la mà, però
apuntant un somriure per sota el nas, al fer-li gràcia aquella pallassada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada