ELS CAPRITXETS DE SA MAJESTAT

            A mi, francament, que el rei es diverteixi com vulgui m’importa ben poc; sempre que els seus capritxets se’ls pagui. Cadascú és lliure, en principi, de gastar-se els seus diners com li roti: en tot cas, ja passarà comptes després amb la seva consciència, si té migranya o ressaca moral. Ara bé, no m’agrada gens assabentar-me que contribueixo a pagar les seves xefles. Ja vaig arrufar el nas més d’una vegada, de jove, veient la família reial movent el cul per Mallorca, amunt i avall d’embarcacions d’upa, que mai vaig tenir clar qui se’n feia càrrec de la despesa de mantenir-les. Ara, a les velleses, no em fa cap gràcia tenir la nassada que, en la part alíquota que em pertoca com a contribuent, pago la dispesa d’una amiga “entranyable” entretinguda en un pavelló ubicat en una finca propietat del Patrimoni nacional, és a dir: de tots. Si això que esbomben tots els mitjans d’informació amb pèls i senyals és cert, a la meva manera de veure ens trobem davant una versió moderna i més enllustrada, del medieval i feudal dret de cuixa.

            A mi, francament, cap monarca em cau bé, ja ho he confessat infinitat de vegades; però, comprenc que tinguin “necessitats” com qualsevol altre nindungui i trobo natural que es desfoguin com els hi vingui de gust, sempre que a mi ni directa ni indirectament no em costi ni cinc cèntims. Amb l’exemplaritat no m’hi fico, perquè entenc que les qüestions morals són molt personals i cadascú es corda el sentit de la decència a la mida que li convé. Tampoc no hi voldria posar cullerada perquè sempre he pecat de tolerant, però admeto que tractant-se del rei, potser si que hauria de filar més prim i apujar el llistó de l’exigència, preguntant-me si tenir un comportament digne - com correspon a una persona educada en els principis de la decència, dels deu manaments i de l’amor i lleialtat a la família - no és el mínim que se li ha d’exigir a qui representa una institució cabdal. Potser sí que per molta màniga ampla que es tingui, no se li pot permetre l’escàndol de donar fum enlloc de llum. Una relliscada sempre es pot perdonar la primera vegada; però, quan relliscar es converteix quasi en el pa de cada dia, si a més tinc de pagar part de la festa, amb mi que no hi compti més ni ell ni cap amiga entranyable. I no per falta de respecte, sinó perquè sóc un jubilat - punyeta! - a qui la pensió congelada no li permet gaires fal·leres ni, molt menys, pagar les de ningú.