16
En vista del resultat positiu de l’expedició, la colla va
donar per fet que aquell èxit jugaria a favor seu a l’hora d’aconseguir més
màniga ampla per a futures escapades. La doctora Foster també estava eufòrica
amb la troballa, i va comprometre’s que no posaria pals a la roda, si
reivindicaven que no se’ls estaqués tan curt.
Era mitja tarda
quan mentre l’Iban, la Kate
i la seva mare mantenien aquella distesa conversa, de repent els pilots
d’emergència van pampallugar unes quantes vegades, mentre un brunzit metàl·lic
intermitent els eixordava: era l’alarma exterior que s’havia disparat. Mai
havia passat una cosa semblant. i molt menys d’una manera tan brusca, tot i que
és freqüent que quan salta una alarma sempre t’agafa de sorpresa.
Només els hi sonava aquell característic so estrident,
d’haver-lo sentit durant els simulacres que un cop l’any organitzaven els de
seguretat per comprovar que tot seguia funcionant a la perfecció i, també, per
ensinistrar la gent. Era la primera vegada, però, que tot el conjunt del
sistema – llums i timbres combinats – s’activava simultàniament, la qual cosa
era un fet molt preocupant. Precisament, el més atordit fou el propi Iban que,
en la seva condició d’expert, sabia que era tècnicament improbable que els
detectors fessin el boig perquè sí, sense una provocació directa; ja que,
evidentment, no es tractava de cap simulacre, només podia succeir que s’hagués
detectat un perill imminent.
El protocol en
situacions com aquella era radical, gens ambigu: cadascun dels residents tenia
memoritzades les instruccions per saber amb exactitud quin comportament havia
de tenir mentre durés l’esverament. En primer lloc, tots els blocs quedaren
automàticament aïllats mentre no es neutralitzava l’emergència, no sent possible
entrar ni sortir-ne del recinte sense cridar l’atenció. En segon lloc, des les atalaies
situades en el pis superior de cada bloc eixien metre i mig les trompes d’una
mena de periscopis, capaços de captar qualsevol cosa que es bellugués a quatre
vents, transportant la imatge a uns monitors que eren controlats des del
comandament central de seguretat del districte. Quan es feia fosc, a més a més
s’activaven a tot el perímetre exterior uns visors d’infrarojos.
L’alarma s’activava des d’uns sensors, camuflats més o
menys a un centenar de metres dels blocs, que no eren sensibles a la presencia
de residents gràcies al xip d’identificació personal que inhibia aquests del
control; xip que, com he explicat al començament de la narració, tots els
supervivents duien encastat sota la pell. Per tant, el districte Barcelona- com
tots els altres dissenyats per la SVR
- es considerava inexpugnable, a pesar que d’ençà de la gran patacada mai
s’havia hagut de posar a prova, en serio, aquell sofisticat sistema de protecció.
Per aquesta raó l’Iban havia empal·lidit: aquell incident inesperat
no pronosticava res de bo.
En activar-se el
sistema, la comunicació entre els residents quedava limitada als terminals de
la xarxa informàtica interna. Precisament aquest mateix protocol era el que
estava previst per establir contacte els districtes amb la central de la SVR , però aquella inoportuna
avaria, segurament provocada per una afectació irreversible de les connexions
amb el satèl·lit, va engegar-ho tot a pastar fang, quedant operativa només la
xarxa interna, limitada als vint blocs que integraven el districte.
El protocol
d’emergència era molt estricte respecte de les obligacions que, arribat el cas,
havia d’assumir cada supervivent. A l’Iban, per exemple, li tocava reunir-se
amb l’equip de seguretat, a la sala de comandament del bloc, a l’aguait dels
monitors, a través dels quals s’intercanviaven observacions amb els
responsables dels altres blocs. Pels comentaris que s’escoltaven, tothom estava
bastant desconcertat, ja que no se sabia ben bé a què atribuir l’esvalot, fins
que des del bloc dels cent, que quedava més al sud, detectaren la silueta d’un
parell de manifassers que semblaven apropar-se, sense amagar-se’n ni gota. A
continuació, es va sentir la veu d’en Roca pare, ordenant la reducció immediata
d’aquells galifardeus.
A l’Iban no li pertocava fer altra cosa, a partir del
moment que s’havia identificat el perill, que observar; eren els seus
col·legues del bloc dels cent els que tenien la responsabilitat d’executar el
protocol d’arrest que s’havia ordenat: disparar des d’una de les lluernes un
producte paralitzant, d’efecte fulminant, a les cames dels intrusos,
arrossegant tot seguit els cossos temporalment baldats cap a dintre del bloc.
En el monitor es veié, clarament, com un dels dos intrusos es desplomava
abatut, desentenent-se del bastó que subjectava amb les mans, i a l’altre, que
anava una mica més ressagat, recular cames ajudeu-me cap allà d'on havien
vingut.
La veu d’en Roca manà que el deixessin fugir, i que
sortissin a ocupar-se del que havien caçat i que s’estava immòbil a terra, de
boca terrosa.
17
En Juli va escorres
– mort de por - fins on s’esperaven en Quico i els demés companys. Esbufegant
esmaperdut, les paraules se li encallaren a la gola. En Quico va intentar
tranquil·litzar-lo, fent-li empassar un glop d’aigua. Però en Juli no es va assossegar
fins que no se sentí la veu: - Han fet
presoner en Miquel!
- Qui dius que l’ha agafat? – s’atabalà
en Quico.
- Coi, no ho sé pas! Natros no mos
vam adonar de re fins quan ja estàvem a tocar d’aquell grandiós edifici. En
Miquel, que caminava unes passes per davant meu, ha caigut com un sac de
patates. M’he quedat tan trasbalsat que no s’ha m’ha acudit re més que fotre el
camp, sense ni girar-me a mirar endarrere. Mecagum tot, Quico, soc un cagat!
- No t’hi amoïnis, jo hagués
reaccionat igual que tu – l’encoratjà en Quico, per
calmar-lo -. A més a més, en Miquel és un
home de recursos, i ja se li acudirà algun truc dels seus per sortir-se’n.
- Si no està malferit, és clar – insistí
en Juli -, que no et pensis pas, el que
sigui l’ha tombat d’una bona batzegada. Jo no he sentit ni vist res que em faci
calar com s’ho han fet, però el cas és que el pobre Miquel ha caigut rodó.
- I què t’ha semblat que pot ser aquell
edifici?
- No sé com explicar-ho, Quico. A
mesura que t’hi acostes ja t’adones que t’estàs ficant en un embolic colossal, perquè
no es tracta només d’un senyor edifici; almenys n’hi ha una dotzena més,
arrenglerats un darrera l’altre, fent l’efecte com d’immensos dipòsits de
ciment armat, escairats amb relleus i concavitats que podrien tractar-se de
lluernes, com si es tractés d’una caserna.
- Què vols dir? Són dipòsits,
naus, casernes o què?- es frisà en Carles.
- No ho sé, la veritat. Ja us he
dit que quan més t’hi acostes quedes tan impressionat per l‘envergadura de les
construccions que descobreixes, que no et dona temps de fer-te càrrec exacte
del què hi veus. T’adones que tot allò és immens i t’acolloneixes, almenys és
el que m’ha passat a mi. Per això m’he ressagat d’en Miquel que potser no s’hi
embadalia tant com jo, d’aquí ve que hagi sigut el primer a rebre.
- N’estàs segur que l’han atacat?
Si dius que no heu notat cap moviment ni soroll, com t’ho expliques?
- Que no ha pas ensopegat, t’ho
puc ben assegurar. S’ha parat en sec i s’ha tirat enrere com si l’hagués
impactat un cop de pedra molt fort, encara que jo no hagi notat re.
- Haurem d’apropar-nos-hi per
veure què descobrim i per ajudar en Miquel, si podem – conclogué
en Quico, una mica a contracor i a remolc de les circumstàncies -, però sense posar-nos en perill
innecessariament. D’aquest lloc segurament provenen els misteriosos forasters
de l’altre dia i, si fos així, significa que estan organitzats, ben proveïts i disposats
a defensar-se sense manies.
Com
que en Miquel se n’havia endut penjats del coll els únics binocles, no tenien cap
altra manera d’observar de prop què passava a aquelles edificacions que
apropant-s’hi; malgrat en Quico no es pogués estar de renegar del fatxenda d’en
Miquel que, amb la seva rauxa poca-solta, una vegada més els havia col·locat
entre l’espasa i la paret.
En Juli, una mica revingut de la penosa experiència per la
que acabava de passar, va fer l’observació que la tarda anava cap a la posta i
que se’ls faria de nit aviat: - Si a
plena llum ja s’han de tenir els ulls oberts com pàmpols, imagineu-vos com serà
a les fosques.
- Si us sembla, ho deixem fins
demà de bon matí – s’hi va repenjar en Quico, ja que no li
feia cap gràcia arribar més lluny en aquella aventura, i si no ho va manifestar
més clar era perquè no volia que se l’acusés de desentendre’s de la mala sort
d’en Miquel, a causa de la tírria que li tenia. Però si hagués estat per ell, faria
estona que haurien girat cua cap a Sant Feliu, sense jugar-se-la més. Ell ja no
era partidari d’embolicar-se en aquella trifulga i, si va acceptar
participar-hi, fou a instàncies de mestre Mateu, per servir una mica de contrapès
als temeraris fogots d’en Miquel i perquè no comprometés el poblat; almenys, de
moment havia estat l’únic a prendre mal en aquella bestiesa.
- Potser fora el més
assenyat – reconegueren la majoria -, si
se’ns fa fosc tampoc no li serem de gaire ajuda, i correm el risc de ficar-nos
a la boca del llop.
- Però si està malferit potser
demà ja sigui massa tard – protestà un dels incondicionals
d’en Miquel. – Tingueu-ho en compte!
- És cert – concedí
en Quico -, però si no hagués anat com
sempre a la seva, enlloc de fer cas als que li aconsellàvem tenir seny, ara ni
ell es trobaria en un mal pas, ni nosaltres hauríem d’arriscar la pell per
treure-li les castanyes del foc.
- Proposo que ho posem a votació –
intervingué en Juli, quasi refet del tot de l’esglai, però
encara alterat -. Els que pensin que és
millor tirar cap avall i deixar-ho córrer per avui, que alcin la mà.
Dels set presents,
sis es decantaren per tocar el dos; de manera que la qüestió quedà resolta
sense apel·lació. En Quico no va afegir-hi cap comentari, limitant-se a
encapçalar la reculada cap al soterrani on s’esperaven els altres dos companys
i la tartana, per passar-hi la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada