Per primera vegada en
la crisi de l’euro, s’ha obligat un Estat membre de la
UE a evitar la fallida, confiscant pel morro els estalvis
dels ciutadans. Qualsevol que tingui diners en un banc de Xipre avui es llevarà
amb el saldo devaluat un set per cent, i si els estalvis arraconats eren
superiors a 100.000 euros, li n’hauran confiscat un deu per cent. Tanmateix, el
govern de la Generalitat
s’ha reunit inesperadament a Pedralbes el passat dissabte, davant la gravetat de
la situació econòmica del país, llançar el missatge que des de totes les conselleries
es desfaran per fer amics a Madrid. En el primer cas, amb el beneplàcit dels 27
socis de la UE
s’ha traspassat una línia vermella i tabú: la garantia que no es violarien mai els
dipòsits bancaris fins a un import de 100.000 euros, amb l’agreujant que l’espoli
comés a Xipre s’ha disfressat de “taxa”, i no s’ha donat ni un preavís de cortesia,
sinó que s’ha perpetrat el robatori a les fosques i abusant de la força. En el
cas de la reunió extraordinària de l’executiu català, les cuques per reconstruir
ponts de diàleg, molts tan d’aquí com d’allà ho estan interpretant com una mena
de marxa enrere, que contrasta amb l’eufòria sobiranista desfermada el cap de
setmana a Girona.
A la meva manera de
veure, tan una notícia com l’altra remouran la sensació de pànic que, per molt
que es vulgui dissimular, cada dia tenalla més gent que no li veu sortida a la
crisi perquè no confia en l’austeritat com a revulsiu, ni en la traça dels polítics
per girar la truita, ans al contrari. Amb la confiscació dels estalvis privats
a Xipre, analistes d’arreu del món coincideixen en el temor que provoqui una
fuga massiva de dipòsits des dels països “tocats” del sud, cap a refugis més
fiables del nord. I esclar que el cangueli s’ha escampat entre la ciutadania escaldada
d’Espanya, Portugal, Grècia o Itàlia, que es pregunta amb comprensible angúnia:
i si això ens passés demà a nosaltres? En quan al propòsit de la Generalitat de fer la
farina blana amb l’executiu de l’Estat, ja veurem què passa perquè tal com estan
de tocades les relacions, si el marge de maniobra no s’eixampla per una i altra
banda, trobo difícil que facin les paus. Francament, veient com ho pela la UE en qüestions econòmiques,
s’haurà de tenir molt ben aparaulada la resposta d’Europa a una hipotètica declaració
unilateral d’independència. Perquè, en cas de tenir-ho només embastat amb agulles,
ens podem fotre una patacada de ca l’ample.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada