SOBIRANISME AL BANY MARIA

Els darrers moviments en el joc d’escacs entre Madrid i Barcelona tornen a reproduir l’etern debat català sobre quina és la millor tàctica a seguir per assolir el somni de tenir Estat propi: si la del seny o la de la rauxa. Si bé els partidaris de la rauxa semblava que des de l’11.S s’havien imposat, en aquesta vella partida en que se juga la relació de Catalunya amb Espanya, des de fa unes setmanes els que prediquen el seny han fet una jugada que suposa un canvi substancial en el plantejament de la partida. El cop de timó del president Mas, obrint-se en canal al diàleg amb l’executiu central, ha canviat indiscutiblement l’estratègia, passant de la confrontació continua a la possibilitat d’evitar el xoc de trens. La resposta per part de l’equip d’en Rajoy no s’ha fet esperar i els seus peons han rebaixat les agalles, i diuen que, fins i tot, estan disposats a fer l’amor i no la guerra. L’equip d’en Mas, sense deixar-se portar al llit de moment, procura no provocar no desinflar l’inici d’una lluna de mel fent cap referència que ofengui, de manera que entre uns i altres eviten les morrades. Fa de mal dir on ens portarà aquest canvi de rumb, però ja són més de quatre els que opinen que aquesta nova estratègia no ho és tant com sembla, ja que té tota l’aparença d’una variant de la vella tàctica del “peix al cove”.

Però, a la meva manera de veure, a Catalunya se’ns han plantejat des d’avui dos problemes afegits. Que des de fa uns quants dies s’estan obrint perilloses escletxes dialèctiques entre els que es decanten per prendre-s’ho amb mes calma, això de trencar peres amb Espanya, i els que voldrien que la secessió si pot ser avui, millor que demà. I, per altra banda, que el resultat de les dues tàctiques és ara mateix incert, a l’hora de contrarestar la radical “obertura a la espanyola” que desenvolupen de memòria els escaquistes centralistes sobre el tauler peninsular. Sempre s’ha dit que la millor estratègia per tirar endavant un objectiu delicat és la unitat a l’hora de tibar del carro; jo diria que més que d’una tàctica la unitat és tracta del preu que s’ha de pagar per reeixir amb la victòria. Partint d’aquesta base ho tindrem força pelut mentre aquesta necessària unitat estigui embastada amb agulles de cosir. Francament, la conseqüència immediata del canvi de tàctica és que l’ideal sobiranista s’ha posat al bany maria o al ralentí, si la metàfora us agrada més, però el perill és que acabi en una via morta.